_
_
_
_
_
MARGINALIA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Del viatjar com a càstig diví

Chesterton deia que “el viatger veu el que veu; el turista veu allò que ha anat a veure”

Escriptors i filòsofs comparteixen la seva abominació a viatjar.
Escriptors i filòsofs comparteixen la seva abominació a viatjar.albert garcia

El destí d’Adam i Eva, segons que es llegeix entre les línies del llibre del Gènesi, era quedar-se eternament al paradís, en el qual hi havia tota mena de béns de la terra i dels arbres fruiters, i l’arbre del saber, a més de l’altre, el del coneixement del bé i del mal, que els va ser prohibit. (Una altra cosa és que els homes coneguin, després del pecat original, una aventura extraordinària, eròtica gairebé, practicant els uns el bé i la majoria el mal.) El càstig que els va enviar Jahvè va consistir, per entrar de ple en la matèria d’aquest article, a viatjar: sortir del paradís, custodiat per l’arcàngel Miquel, i vagar eternament. Per si aquest destí no hagués quedat prou clar, Caín, en matar Abel son germà, va veure com Jahvè li estampava un senyal al front, de manera que quedava obligat, també, a vagar per sempre per la terra, amb el perill de ser occit pel primer que el trobés, aturat, en un punt o altre de la terra.

Tenint present que el Pentateuc va ser elaborat durant la transició del paleolític al neolític, convé recordar que l’home de l’edat de la pedra vella havia de viatjar a la percaça d’aliment; per contra, l’home de l’edat de la pedra nova va establir-se en llocs delimitats, va plantar casa i horta, i va renunciar, així, a incórrer en el vici, tan generalitzat avui, de viatjar. En aquest sentit, la passió actual per córrer món s’hauria d’entendre com un retorn als costums del paleolític: sembla clar que la humanitat ha entrat en una gran involució d’ençà que hi ha avions, carreteres, trens i cotxes.

Gairebé no caldria que esmentéssim ara el destí nòmada del poble jueu, que ho és des dels exilis d’Egipte i de Babilònia i, per escreix, des de la guerra jueva al segle I: vet aquí una diàspora que, contra la teoria que avui presentem, va donar al poble jueu una vigoria intel·lectual molt superior a la que presenten els jueus d’ençà de la creació d’un estat.

Entre els moderns —si és permès aquest anacronisme—, els romans, que es feien un tip de viatjar per raons de conquesta, van ser els més ferms enemics de l’art de viatjar: així ho llegim només d’encetar les Cartes a Lucili, de Sèneca, en versió arqueològica de Carles Cardó: “Pel que m’escrius i pel que sento, concebo de tu bones esperances, car no vagareges, ni t’amoïnes a canviar de lloc. Aquest bandeig és propi d’una ànima malalta; una ànima ben ordenada dóna, com un dels primers senyals, el de poder fixar-se en un lloc i sojornar amb ella mateixa ... No és enlloc qui és pertot”. Horaci va encunyar la mateixa idea, que va fer fortuna a les lletres llatines: Coelum non animum mutant qui trans mare currunt, és a dir, “canvien de clima els qui viatgen, però no els canvia l’ànima”. Es tracta de la stabilitas loci, un altre tòpic llatí, relatiu a la mateixa cosa. Lao-Tse, entre els antics, opinava que “sense sortir de casa pots conèixer el món sencer. Sense mirar per la finestra pots conèixer el Tao del cel ... Per això el savi coneix sense viatjar, distingeix sense mirar, realitza una obra sense actuar”: vet aquí l’art que practicarà molts segles més tard monsieur Teste, criatura de Paul Valéry: no bellugar-se de casa i no fer-hi absolutament res, llevat de mirar-se una mà, com si fos la d’un altre.

Montaigne, com a bon deixeble dels estoics, detestava viatjar, encara que va estar obligat a fer-ho. Edward Gibbon apreciava els viatges, però amb reserves, com llegim a les seves Memòries. Xavier de Maistre considerava que no hi havia millor viatge que el que consistia a passejar-se per l’habitació, i escriure. Chesterton, a la seva Autobiografia, deia que “el viatger veu el que veu; el turista veu allò que ha anat a veure”, distinció fonamental, que desprestigia fins als fonaments la tirada dels nostres dies a fer turisme. Baudelaire va escriure un vers magnífic contra la idea de viatjar: “Je hais le mouvement qui déplace les lignes”. Pavese odiava desplaçar-se, com el també italià Morandi —el pintor de botelles i gots—, igual com Pessoa o Kavafis, que, un cop instal·lats a Lisboa i a Alexandria respectivament, ja no se’n van moure.

En fi: les referències a l’abominació del viatjar són quasi interminables, tant com ho és la nòmina dels qui les han escrites, que són justament els escriptors i els filòsofs: una rara espècie humana destinada, probablement, a desaparèixer, en benefici de les companyies de creuers, les d’aviació, la Renfe, la Seat i la Fiat. I ara que hem esmentat aquesta fàbrica d’automòbils italiana, recordem un altre proverbi llatí, molt avinent pel que fa a la tesi d’aquest article: Fiat lux, pereat mundus (de fet, Ferran I, arxiduc d’Àustria, va dir “justícia”, o “veritat”, en lloc de “llum”), que es podria interpretar, esbiaixadament, com “hi hagi llum i veritat intel·lectual en la meva persona, i a fer punyetes el món sencer”.

 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_