Selecciona Edició
Connecta’t

Enigmes de Moçambic

Els abusos sexuals en la nova societat moçambiquesa ocupa un lloc central a "La confessió de la lleona"

Un atacs de lleons serveix per parlar de les dones a Moçamb
Un atacs de lleons serveix per parlar de les dones a Moçamb

El proppassat abril, mentre Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) presentava a Catalunya La confessió de la lleona, una cooperant espanyola va ser expulsada de Moçambic després de ser detinguda en una concentració que denunciava el masclisme i l’assetjament sexual a les escoles. Era més que una casualitat. Després de la fi de la guerra civil (1977-1992), Moçambic no ha aconseguit espolsar-se els vicis del patriarcat: “Nosaltres, les dones, cada matí continuem despertant-nos en una antiga i inacabable guerra”, diu la Hanifa, un dels personatges d’aquesta novel·la del 2012. De fet, la qüestió dels abusos sexuals en la nova societat moçambiquesa, que va passar aviat del socialisme a un capitalisme desarrelat, no és un tema nou en l’obra de Couto, però ocupa un lloc central a La confessió de la lleona, com es nota en la descripció domèstica que fa la Hanifa: “En un instant, estava refet l’ordre de l’univers: nosaltres, les dones, a terra; el nostre pare passejant-se dins i fora de la cuina, exhibint la possessió de tota la casa”. I conclou: “Una dona, aquí, no és ningú”.

Couto aborda aquest tema cru i violent amb gran saviesa narrativa. Com en una novel·la anterior, L’últim vol del flamenc (2000), recorre a un escenari rural on s’esdevé un fet misteriós (en aquest cas, uns lleons que ataquen les dones del poblat) que forasters de Maputo, la capital, han d’investigar i resoldre. Retrobem també el relat coral, un palimpsest de veus entrecreuades i sovint contradictòries: d’una banda, els narradors en capítols alterns —la Mariamar, germana de víctimes dels atacs, i Arcàngel Baler, el caçador que ha d’acabar amb els lleons—; de l’altra, les veus evocades en els epígrafs que encapçalen cada capítol —un tret habitual en Couto—, que tant són citacions literàries com proverbis o textos ficcionals, com els apunts de l’escriptor que acompanya Arcàngel per documentar l’expedició i amb qui Couto introdueix una irònica reflexió metaliterària sobre la visió europea de les cultures africanes.

L’anècdota dels lleons, basada en un fet real viscut per Couto, es descabdella amb una mirada poètica, com si només amb aquesta aproximació, que escapa sovint a l’explicació racional, fos possible no ja relatar el drama dels abusos, sinó també la complexa realitat d’un Moçambic encara en construcció, una polifonia de llengües i de tradicions no sempre fàcils de conciliar amb la modernització d’un Estat que, a més, ha de fer front a la riquesa que auguren les prospeccions de gas a Cabo Delgado.

LA CONFESSIÓ DE LA LLEONA

Mia Couto

Traducció de Pere Comellas

Edicions del Periscopi

224 pàgines. 17,90 euros

Des del 2000, Couto ha publicat set novel·les i un sol llibre de contes, en un gir respecte a la primera meitat de la seva obra, encetada el 1986 i famosa per la prodigiosa creativitat d’uns jocs de paraules dignes de James Joyce que il·luminaven els contes amb foguerades poètiques i notables descàrregues d’humor. Ara, més quintaessenciat, menys juganer, Couto no ha perdut gens de força lírica, i la història de La confessió de la lleona resulta, per dir-ho com un dels personatges, “senzilla però enigmàtica, com tot el que passa a Kulumani”.

Pere Comellas ha traduït aquesta novel·la torbadora i creixentment desassossegant cenyint-se molt a l’original, en una bona versió que permet gaudir d’un Couto madur, desencantat per un Moçambic que no acaba de vèncer els seus dimonis, però que es resisteix a tancar el relat sense obrir portes als personatges, perquè, com va dir en una entrevista, “sóc un pessimista amb molta esperança”.