Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Literatura?

‘La filla del capità Groc’, premi Llull, sembla escrita a raig, amb precipitació

En el fons, escriure sobre llibres com La filla del capità Groc, la novel·la de Víctor Amela (Barcelona, 1960) que va guanyar el premi Ramon Llull 2016, presenta un repte que no deixa de ser un despropòsit: com es pot escriure en un suplement literari sobre un text que en cap moment té la pretensió de ser literatura. No hi ha cap indici que faci creure que La filla del capità Groc hagi estat concebuda sota cap mètode de composició textual; si hi ha una cosa absent és segur que es tracta de la planificació argumental, i la idea que la literatura se sustenta sobre la revisió deu ser una manera d’entendre el fet literari que Amela no comparteix en absolut: si no fos així, no donaria per definitiu el que no hauria de ser considerat més que un primer o segon esborrany.

Com si estigués escrit a raig, amb precipitació, Amela ignora que escriure és, indefectiblement i per damunt de tot, aprendre a revisar críticament un text, corregir els propis escrits una vegada i una altra fins a trobar l’expressió justa eliminant més que no pas afegint. I si resulta que l’autor ha revisat aquesta novel·la, i ha arribat a percebre que alguns fragments —o la majoria de fragments— no acaben de ser rodons, potser no ha sabut explicar-se per què és així ni ha vist la manera de millorar-los. O potser tot es limita a una qüestió molt més trista, i ni tan sols intueix en què consisteix la reescriptura d’un text. O més trist encara: potser tan sols es tractava de creure que ja n’hi havia prou a entregar la novel·la dins del termini indicat per les bases del premi.

LA FILLA DEL CAPITÀ GROC

Víctor Amela

Planeta

400 pàgines. 21,50 / @ 12,99 euros

Tenint en compte que ja hi ha el precedent de les novel·les d’Andreu Carranza, es pot afirmar que la guerra carlista al Maestrat no ha sigut literàriament gaire afortunada. La filla del capità Groc, escrita en un català que pot rebre tots els qualificatius excepte els de plàstic i flexible, narra les peripècies i els combats del Groc, l’àlies de Tomàs Penarrocha, després de la derrota de les tropes de Ramon Cabrera el 1840. A la novel·la hi ha devastacions i saquejos, emboscades i traïcions, ultratges, desenllaços tràgics i sorpreses argumentals que no se sap mai si vénen de la mà conscient de l’autor o si surten espontàniament, però el que sobretot hi impera és un to sentimental que acaba embafant encara més que una frase com la següent: “La Josefa es desfà en un plor de gratitud, meravellada d’haver aconseguit el que donava per perdut. No sospita el fibló de culpa que ell sent. Abraçada al seu home, agraeix el que considera un regal extraordinari, i li neix la tendresa per les catàstrofes compartides, els fills morts... i per una violació que no ha tingut valor d’explicar-li”. Una mica abans, el lector ja havia pogut llegir que “les llàgrimes de la Josefa mullen els llençols i les galtes del Groc. Sentir a la pell aquesta humida calidesa li desperta la memòria dels petons de la Valèria, al mas de Roig. No s’atreveix a confessar a la Josefa que la seva cosina i ell...”.

S’ha de suposar que els nombrosos punts suspensius que s’escampen arreu de la novel·la actuen com a recurs retòric per accentuar la transcendència de cada escena... Però com que a La filla del capità Groc els personatges dialoguen moltíssim —si fa sol, constaten que fa sol, i si plou, diuen que plou—, arriba un moment que el lector enyora la cursileria exemplar de les frases de la veu narradora, perquè es fa insofrible haver d’anar seguint uns diàlegs on l’únic objectiu és omplir el nombre de pàgines perquè el llibre tingui el gruix necessari per convèncer el comprador que el preu que ha pagat a la llibreria almenys es correspon amb el pes. De totes maneres, si algú convenç Amela perquè es transformi en un autor teatral, el buit existencial que reflectia verbalment Ionesco serà una broma infantil.

És una llàstima que el premi Ramon Llull hagi desistit de la idea que l’animava al principi de la col·lecció: “Oferir, sempre dins l’àmbit de la llengua catalana, els títols més representatius de la vida i de la cultura d’avui”, “oberta a tota curiositat intel·lectual”. Només s’ha de llegir una mica el que es publica ara per concloure que La filla del capità Groc no entra dins d’aquesta línia. Tampoc no és d’estranyar que, davant de la carrincloneria que ha escrit Amela, algun lector jove imiti Manganelli i també digui que no li ha agradat i, a més a més, ni l’ha llegit.