Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Iguals, però no tant

El Govern de Rajoy ha recorregut el decret de pobresa energètica apel·lant a la igualtat entre els espanyols, i en canvi hi ha altres desigualtats, com la de les taxes universitàries, que li importen ben poc

La extraordinària sensibilitat social del Govern de Mariano Rajoy va tornar a quedar de manifest fa unes setmanes quan va recórrer davant el Tribunal Constitucional una llei del Parlament de Catalunya aprovada per unanimitat com a resultat d'una Iniciativa Legislativa Popular que pretenia aportar solucions al gravíssim problema dels desnonaments i de la pobresa energètica. Una vegada més, el govern en funcions va emparar la seva actuació en l'obligació de garantir la igualtat entre tots els espanyols. En la pobresa i el sofriment, cal suposar.

En realitat, darrere del recurs s'amaga tant una qüestió de competències com, i això és el més rellevant, la defensa dels interessos de les companyies energètiques i de les grans corporacions (bancàries, principalment) posseïdores dels habitatges buits sobre les quals la llei podria actuar per conformar un parc d'habitatges de lloguer social. Que això es pretengui fer passar per una actuació en defensa de la igualtat dels espanyols és un sarcasme que mereixeria una severa resposta electoral el proper 26 de juny.

La cantarella de la igualtat és moneda corrent en les decisions del Govern per fer front a l'actuació dels governs autònoms que no són de la seva corda. En contra del que per aquí s'ha encarregat de reiterar l'associació nacional de propagandistes, aquest darrer recurs davant el Constitucional no és un episodi més de l'interminable assetjament de l'Estat contra els catalans, sinó de la guerra oberta d'un govern reaccionari i al servei dels poderosos contra les classes populars d'arreu d'Espanya. La prova és que altres recursos paralitzants del mateix tipus s'han presentat contra lleis antidesnonaments emanades d'altres parlaments com l'andalús, el canari o el navarrès, per exemple.

És curiós, no obstant això, que altres desigualtats flagrants entre els espanyols importin tan poc al Govern. De fet, no poques vegades ell mateix s'encarrega de generar-les. Un exemple sagnant és el de les taxes universitàries, que el 2012 el ministre Wert va permetre augmentar a les comunitats autònomes dins d'una àmplia forquilla. Els diferents governs han fet un ús molt variat d'aquesta capacitat donant lloc a una aberrant desigualtat dels joves espanyols en el seu dret a l'accés a l'ensenyament universitari.

A Catalunya no hem sortit massa ben parats d'aquesta experiència. Avui, la matrícula dels estudis de grau i màster a les universitats catalanes està entre les més cares d'Espanya i pot ser el doble (o més) que en altres comunitats autònomes. Molt significativament, al govern del Partit Popular aquesta desigualtat li importa ben poc, ocupat com està amb temes de tanta transcendència social com l'exhibició d'estelades als camps de futbol.

El preu de les matrícules universitàries anava augmentant a tota Espanya per sobre de l'IPC des de principis del nou mil·lenni, però amb l'anomenat decret Wert el seu creixement es va fer exponencial. En aquell moment, el Govern català va optar per situar-se a la part alta de la forquilla de preus, la qual cosa va suposar un augment de les taxes del 66,7% en el curs 2012-2013. I aquí seguim.

El resultat ha estat l'exclusió de l'ensenyament universitari de milers de joves que no es poden permetre pagar el seu cost. Segons l'Informe Social 2014 de la Fundació Rafael Campalans, que pren les seves xifres de les ofertes de la pròpia Generalitat, entre el 2011 i el 2014 la preinscripció universitària va baixar un 10,7%, mentre que la caiguda demogràfica a la franja d'edat dels joves que inicien els seus estudis universitaris va ser només del 5%.

Coses de la crisi, pensaran alguns. O de l'asfíxia financera a la qual ens sotmet l'Estat espanyol, diran uns altres (moltes vegades, els mateixos) Hi ha alguna cosa certa en aquestes afirmacions, sobretot per la forma en què el Govern central ha decidit traslladar a les comunitats autònomes la part més dura de l'ajust econòmic. Però encara és més cert, al meu entendre, que som davant d'una qüestió de prioritats i de model socioeconòmic i, en aquest cas, universitari.

Recentment, el Parlament ha aprovat una moció que insta al Govern a abaixar les taxes universitàries un 30% per al curs 2016-2017. Ara no es tracta de desobeir (o no) el Tribunal Constitucional, sinó de no fer-ho amb el nostre propi Parlament. Si és que realment ens ho prenem seriosament.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.