Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

No hi ha catalanisme sense classe mitjana

El que ha passat a Catalunya té a veure amb la disrupció general, amb l'afegit de la imprudència secessionista i la incompetència dels seus polítics i intel·lectuals

Una part de les classes mitjanes maltractades per la crisi del 2008 han quedat sense nord polític i qui sap si se sumen al vot antisistema o prefereixen situar-se en l'abstencionisme. A Catalunya, amb Convergència en liquidació per rebaixes, un Partit Popular en hores baixes i un PSC que busca urgents quotes de poder, és possible que les classes mitjanes que històricament van sustentar el catalanisme hagin d'optar entre el que representi Ada Colau i Ciutadans? L'escora esquerrana d'ERC o més aviat la seva incapacitat intrínseca de liderar alguna cosa constructiva tampoc tenen gaire atractiu per a unes classes mitjanes que en la llarga travessia per la precarietat econòmica van veure que Jordi Pujol s'immolava com a tòtem de la vella tribu.

Unànime en la conversió fulminant a l'independentisme, pel camí de la secessió el nacionalisme ha perdut unes classes mitjanes que no entenen que Convergència pugui haver arribat a dependre de la CUP ni estan disposades a córrer el risc que una Catalunya independent es quedés fora de la Unió Europea. Per moltes crisis que pugui patir la UE i entre elles els populismes d'esquerra i de dreta, la centralitat de les classes mitjanes en el cas de Catalunya sembla optar per un “malgrat tot millor dins que fora”. Per quins motius l'independentisme no havia calibrat aquest efecte o va suposar que la societat catalana es creuria que, en desconnectar d'Espanya, seguiria a la UE, requerirà anàlisis detallades. Ara com ara, el que es percep és que una incertesa aclaparant ha esquerdat els consensos catalanistes, la cultura del catalanisme i la seva projecció hispànica.

En el seu moment van aparèixer historiadors disposats a fabular uns orígens del catalanisme a partir de l'obrerisme però el més evident és que sense classes mitjanes no va haver-hi ni hi ha propensió catalanista. De sedimentar un panorama polaritzat entre Ada Colau i C's es podrà argumentar que l'independentisme i el nacionalisme lliurat per complet al procés de secessió, han liquidat el catalanisme, sumant-se al torpede que la crisi econòmica va llançar contra la línia de flotació de les classes mitjanes, a tot el món. Segons les enquestes del Pew Research Center, als Estats Units s'afebleix el rol hegemònic de les classes mitjanes, precaritzades, temoroses, cada vegada menys decisives. I alhora amb més sobrecàrrega fiscal, abandonada pels liderats clàssics. És, en part, el fenomen Donald Trump.

En realitat, com apuntava Francis Fukuyama, una de les incògnites d'aquests temps serà saber si la democràcia liberal podria sobreviure a l'eclipsi de les classes mitjanes. Caigut el marxisme, l'esquerra ha buscat substituts en la postmodernitat, el multiculturalisme i ara mateix en l'arcaica dialèctica antisistema. Sospitem que difícilment podrà sustentar-se el sistema sense l'adhesió de les classes mitjanes que fins abans d'ahir confiaven en les institucions públiques inclusives que són imprescindibles en tot desenvolupament econòmic. De forma equiparable, els populismes a la dreta —freturosos de solucions operatives— tampoc sedueixen massivament les classes mitjanes que han vist reduïda la seva capacitat adquisitiva, la confiança en la política o el valor de l'estalvi. Però la desconfiança general no minva. És un senyal del postcatalanisme, més proper a l'emocionalisme que a la racionalitat. Aviat veurem l'impacte de la frustració secessionista.

És així: a Catalunya, la liquació del catalanisme té molt a veure amb la disrupció general, amb l'afegit de la imprudència secessionista i la incompetència dels seus avalistes polítics i intel·lectuals. És probable que estiguin canviant les formes identitàries i que la societat civil catalana, segons totes les aparences, estigui cada vegada més desestructurada i alhora sigui molt més diversa. I alhora les classes mitjanes s'estrenyen en lloc d'expandir-se.

S'ha produït una disrupció encara difícilment definible. La deterioració dels valors comuns i dels vincles socials i culturals té les característiques del rastre que segurament deixava una estampida de dinosaures. Pensem per exemple en un futur immediat en el qual Gran Bretanya surti de la UE, Trump s'allotgi a la Casa Blanca i Marine Le Pen a l'Elisi. Suposem a més una altra crisi de l'euro, allaus immigratòries i nous atemptats gihadistes. La resposta menys adequada és el narcisisme polític, la pràctica impossibilitat d'un nou llenguatge polític o obstinar-se a recompondre el que Artur Mas va destruir.

Valentí Puig és escriptor.