Selecciona Edició
Connecta’t

La Copa corona Luis Enrique

Cap elogi tindrà tant d'efecte com l’abraçada que Messi li va fer a Madrid

Luis Enrique celebra el triomf de la Copa. Ampliar foto
Luis Enrique celebra el triomf de la Copa. Getty Images

Hi ha certa tendència a ignorar Luis Enrique. Fins i tot costa que els fòrums futbolístics premiïn l'entrenador del Barça. Encara que no se l'omet de forma generalitzada ni deliberada, se sospita que alguns cronistes són esclaus emocionals de Cruyff i de Guardiola i, com a tals, li negaran el pa i la sal per no desplegar l'equip un dia de tempesta futbolística a partir del 3-4-3. També es consideren sectaris els analistes que parlen de l'empatia de Zidane, del cholisme, dels plantejaments d'Emery i Marcelino, fins i tot de la personalitat de Paco Jémez i, en canvi, silencien el saber estar i el saber fer de Lucho, tapat pel trident, com si fos un funcionari que evoluciona l'estil del Barça a partir d'un futbolista únic com Messi.

I s'ha estès com la pólvora la sensació que molts periodistes menyspreen o desdenyen el tècnic blaugrana simplement perquè els tracta com mereixen segons el parer de l'afició: una colla de maleducats que només busquen el conflicte a la sala de premsa del Camp Nou. No és fàcil trobar l'equidistància necessària per exercir l'ofici d'una manera digna, i menys al Barça.

El tècnic no vol ni necessita referents, sinó que només és ostatge del Barça

Parlar bé de Luis Enrique no puntua, una circumstància que engrandiria una desafecció originada també per la personalitat de l'entrenador, esquerp i sense còmplices als mitjans, proper al sentir de la graderia del Camp Nou. L'asturià no canviarà, així que és millor buscar un punt de trobada a partir d'actuacions fàcils d'objectivar, com la final de Copa. El partit i el resultat li van donar la raó a Luis Enrique. El matx va girar a favor de Lucho. La majoria de les seves decisions van acabar per tenir sentit en la mateixa mesura que van qüestionar les d'Emery: el Sevilla va perdre el fil quan va substituir Mariano i va canviar de banda Vitolo i el Barça va agrair que el substituït per l'expulsió de Mascherano fos Rakitic i no Neymar després de la lesió de Suárez. El trident només es desfà per força major del 9, del 10 o de l'11.

El Barça va guanyar heroicament el Sevilla sense els seus dos futbolistes més èpics, Suárez i Mascherano, un detall que convida a fixar-se en Luis Enrique. L'equip es va contagiar del caràcter irreductible del seu entrenador, un colós davant de tanta adversitat com la del Calderón, únic per combatre un rival animat fins i tot pels aficionats neutrals, més competitiu fins i tot que el mateix Sevilla.

El triomf va ser també un acte de fe davant dels descreguts amb Luis Enrique

Els blaugrana van lluitar amb valentia, com si els hi anés la vida, igual que si juguessin la final de la Champions, passionals i reconeixibles: ningú va tenir cap dubte que el campió era el FC Barcelona. No va ser la seva versió més artística, sinó la més humana, l'única possible per rebel·lar-se contra la derrota i poder cantar victòria al Calderón. El triomf va ser també un acte de fe davant dels descreguts amb Luis Enrique. Encara que no es tracta de personalitzar, tampoc és qüestió de desmarcar-se'n, de manera que s'imposa aplaudir Lucho. Té un mèrit enorme haver aconseguit aquest any quatre títols sobre sis, set de nou en dues temporades, i ser el tercer tècnic del club que fa el doblet dos anys seguits, uns números que l'equiparen al millor Guardiola. Luis Enrique, en qualsevol cas, no vol ni necessita referents, sinó que només és ostatge del Barça.

Aquí rau la seva grandesa i el perquè del seu afecte amb el Camp Nou. El cicle del Barça continua sense presoners ni màrtirs amb Luis Enrique. Cap elogi tindrà tant d'efecte com l'abraçada que li va fer Messi a Madrid. A qui s'ha guanyat l'estima del 10 li és igual si algú li té mania, i encara menys si es tracta de periodistes que cobreixen la informació del Barça.