Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Enderrocs Mas

Després d'una tan llarga temporada de demolicions, i a l'espera de les estructures d'Estat, aquesta Convergència fundada de nou serà el primer acte constructiu

Convergència és encara el partit dels pujolistes. Si els convergents pretenien oblidar-ho, el dia en què es votava la seva autodissolució, Josep Pujol, el tercer dels set fills del fundador, va aparcar el seu Jaguar davant de la seu de CDC de Sant Gervasi i va dipositar la seva papereta en el mateix moment en què ho feia Helena Rakosnik, l'esposa de l'expresident i actual líder del partit, Artur Mas, i va aconseguir així una fotografia altament simbòlica de les dificultats amb què s'enfronta la formació nacionalista per canviar de pell i intentar alhora mantenir el seu espai polític.

Ara la demolició a la qual tant fervor hi ha dedicat Artur Mas arriba de ple al seu partit. Va rebre una herència en el punt més àlgid del poder convergent i està a punt de reduir-la a la porció còngrua, després de perdre escons a dojo a Barcelona i a Madrid, quedar-se sense l'alcaldia de Barcelona, destruir la coalició amb Unió que tants èxits li havia proporcionat, fer dubtoses contorsions per coalitzar-se amb Esquerra, i ara llençar el nen amb l'aigua bruta. No és estrany que la família fundadora expressi sota formes més o menys explícites el seu ressentiment envers un successor que va ser escollit i designat per mantenir el patrimoni polític a prop d’ells i fins i tot a l'abast dels fills del patriarca.

No és aquesta l'única tasca destructora. El conjunt de les institucions catalanes ha estat patint des que Artur Mas va aconseguir la presidència el 2010 i sobretot des de setembre del 2012, amb la dissolució prematura del Parlament, moment en què es va obrir la veda a l'ús partidista més descarat de la ràdio i la televisió públiques, el sistema educatiu, la funció pública i les institucions de la Generalitat en el seu conjunt; tot en nom del procés, una situació excepcional que només es produiria un cop a la vida i que calia aprofitar sense gaire escrúpols ni miraments.

La instrumentalització ha assolit fins i tot els edificis públics, específicament el palau gòtic de la Generalitat, utilitzat més enllà de les funcions de Govern com a plató televisiu per a les entrevistes presidencials o escenari d'actes, anuncis i reunions partidistes. Entre les decisions més incomprensibles destaca la passió per l'estelada desfermada a les files dels diferents partits sobiranistes, fins al punt de substituir en molts edificis oficials com a bandera d'una part la bandera de tots, fins i tot durant les campanyes electorals i en els dies de votació, en flagrant violació de la neutralitat exigida a les institucions.

Mai les institucions que ens pertanyen a tots i sufragades amb els impostos de tots havien estat posades al servei d'una part de la societat política catalana com s'ha fet en aquests anys sota el lideratge d'Artur Mas. I sigui dit, amb la inestimable col·laboració de les institucions de l'Estat, sota la batuta del PP, en un actuació simètrica amb els mitjans de comunicació, la policia o fins i tot la justícia, i disposat sempre a tirar gasolina en cada ocasió que es declara un incendi, com s'ha vist amb la feliçment frustrada prohibició de les estelades a la final de Copa.

L'exemple s'ha estès en totes direccions i ha seguit més enllà de la presidència de Mas. Ningú expressa millor la falta de sentit institucional com la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, amb la seva deferent entrevista amb Arnaldo Otegi al seu despatx oficial. No és cap novetat el papanatisme d'un cert independentisme català respecte al nacionalisme basc. Hi ha un fons d'enveja, que és legítima i sana quan es tracta del concert econòmic, però profundament malaltissa i perversa quan es tracta de la violència d'ETA.

La jornada de votacions convergent, pretensiosament batejada com a superdissabte, és l'últim acte d'un drama polític, el protagonista del qual, assenyalat com per una maledicció, converteix els seus dots de pretès arquitecte de les estructures d'un nou Estat en capacitat de demolició de tot el que toca. Pel que sembla, Convergència ha deixat d'existir. Quan es va fundar va ser decisió d'uns pocs i voluntat sobretot d'un, però ara és per la votació de simpatitzants i militants com es decideix tot. Ningú no sap què la substituirà i ni tan sols si portarà el mateix nom.

L'espai que pretén ocupar és el pujolista. L'ambigüitat ideològica pujolista, tot i el procés, insisteix a seguir trucant a la porta. Hi ha pujolisme a dojo entre els seus dirigents, tot i que la família Pujol hagi enviat un dels fills com a missatger del ressentiment en injusta denúncia d'una traïció: per desmentir-la, només cal observar la indulgència convergent exhibida cap al seu fundador en la comissió d'investigació del Parlament l’any passat. Serà el mateix gos amb el mateix collar?

En tot cas, després d'una tan llarga temporada de demolicions, i a l'espera de les estructures d'Estat que encara no han aparegut, aquesta Convergència fundada de nou serà el primer acte constructiu, i qui sap si l'últim, de l’empresa Enderrocs Mas. Tota una paradoxa.