Selecciona Edició
Connecta’t

Una franquícia ben endreçada

Queen va passejar els seus clàssics pel Sant Jordi en un concert entretingut amb ànima de karaoke

Adam Lambert i Brian May, al concert de Queen a Barcelona.
Adam Lambert i Brian May, al concert de Queen a Barcelona. EFE

En un món de marques i franquícies tot s'hi val per atendre els desitjos del públic, dels consumidors. Ahir a la nit, en un Palau Sant Jordi ple va quedar molt clar que Queen pot viure sobre els escenaris sense Freddie Mercury. No és cap novetat, la banda ara liderada per Brian May i Roger Taylor ha anat perfeccionant el seu sistema de selecció de personal fins a contractar –sembla que de forma definitiva– el cantant que els enterrarà: un jove Adam Lambert que va fer tot el possible per fer oblidar la veritable reina. I veient la resposta del públic, entusiasta en tot moment, a Mercury no li queda més remei que descansar en pau, ja que Queen segueix regnant, tot i que amb una altra reina.

Barcelona va acollir l'únic concert a Espanya d'aquesta nova gira del grup, que en escena semblen un trio, ja que la resta dels músics, tres més, ocupen un discretíssim pla de mercenaris sense dret a focus. Tot el protagonisme se'l van endur des de l'inici Brian May, amb la seva cabellera eternament arrissada i cendrosa; Roger Taylor darrere de la seva bateria, per cert doblada per un altre baterista que ocupava plaça amb el seu instrument a la dreta de Taylor, i Adam Lambert, vestit com qui surt un dissabte a la nit disposat que se'l mirin fins i tot els fanals: amb una caçadora amb lluentons, ulleres de sol mida aparador, pantalons ajustats fins a la compressió de la femoral, unes sabates tan altes que semblava que calgués un ascensor per pujar-hi i un pentinat que Freddie no s'hagués permès, amb els laterals molt més curts que la part superior. I és que Adam és un jove que ha sortit del concurs American idol i que va a la moda, no a la marca.

El concert va començar a tot drap, amb un so despentinat pels watts. Després que sonés enllaunada una part de Flash, el teló va caure quan va començar a sonar The Hero, un tema que feia segles que Queen no tocava en directe. Després va sonar Hammer to fall i Queen va semblar una banda de heavy en la qual compartien fama el cantant i un senyor gran que just al darrere tocava la guitarra com dient "mireu-me també a mi". Era May, és clar. Van seguir Seven seas, Stone cold crazy i va ser amb Fat bottom girls quan el públic va bramar amb ganes per vegada primera. Més tard va arribar la necessària evocació a Freddie a càrrec del seu substitut, que va atacar el primer gran clàssic de la nit: I want to break free. Perquè tot el protagonisme no se l'endugués el nano, després va ser May qui va dir les coses que es diuen en situacions així: que estan molt contents, que Barcelona és molt bonica, i va afegir que tenien un sistema de gravació amb càmeres molt modern i competent. Després, ell tot solet va cantar en la punta del provocador Love of my life, i enmig de la cançó va aparèixer una imatge de Freddie cantant aquesta peça. Va ser l'inevitable moment ouija, i tot seguit hi va haver un instant d'autoafirmació, amb Roger Taylor deixant la bateria per també captar la seva quota de mirades cantant Days of our lives.

De fet, el so va anar millorant a poc a poc fins que va quedar ben definit. Visualment el muntatge no era especialment original. Presidia l'escenari una gran circumferència amb una pantalla de vídeo a l'interior que recordava poderosament l'ull que acaba cobert de sang en les presentacions dels films de James Bond. La càmera a la qual s'havia referit Brian estava suspesa en un lateral i es movia gairebé com un element més de l'espectacle, que va arribar, inevitablement, a l'instant dels solos de bateria, un moment que sol recordar aquestes competicions de criatures que coronen qui escup més lluny. Més tard també n'hi va haver de guitarra, molt més pesats i llargs, que va permetre evocar el mateix.

El concert ja estava encarrilat i a partir d'aquest instant es va deixar anar pel pendent dels hits fins al final. Amb Lambert amb un altre vestuari i els texans preceptivament foradats –encara es canviaria més vegades–, van anar passant per taquilla Under pressure, Crazy little thing, Another one bites the dust, I want it all, The show must go on, Bohemian rhapsody i Radio Gaga. I sí, Adam Lambert és un cantant molt competent, però la sensació de franquícia es va mantenir tota la nit sobre els caps d'un Sant Jordi que va corejar en els bisos el We will rock you i We are the champions com en un karaoke. És el que passa cada vegada que Queen canta sense la seva reina.