Quan l’Ajuntament de Barcelona va dir “no” al català

Quatre de març del 1975. El regidor Jacint Soler Padró presenta una esmena —en el debat de l'aprovació dels pressupostos de Barcelona d'aquell any— que suposava destinar 50 milions de pessetes per finançar classes de català a les escoles de primària. Una cosa possible perquè ja ho preveia la Llei General d’Educació del 1970 “com a mitjà per aconseguir una incorporació efectiva de les peculiaritats regionals al patrimoni cultural espanyol”, segons descrivia el text. La llei existia però no s'havia avançat gaire en la seva aplicació. L'esmena es va presentar al ple i va ser rebutjada per 18 regidors, 9 van votar-hi a favor i 7 es van abstenir. Entre ells l'alcalde, Enric Masó.

Els que van votar “no” eren indiscutiblement afectes al règim franquista, com José Güell Ramón, que als anys 80 es va alinear amb Aliança Popular; Pedro Salvat Virgili, que ja en democràcia va presidir el Círculo Ecuestre; Rafael de Ferrater, que en les eleccions del 1977 es va presentar per Aliança Popular i Pedro Llorens, que al cap dels anys va rebre la Creu de Sant Jordi (2003) i es va convertir en el president de la Confederació de Comerç i políticament es va situar en l'òrbita de Convergència Democràtica de Catalunya. Entre els que, per contra, van votar sí a l'esmena del català hi havia, a més del promotor, l'empresari Soler Padró, el catedràtic de la UB Manuel Serra, Eduardo Tarragona, que el 1982 va ser diputat per Aliança Popular, Manuel Altaba, catedràtic de la UB que el 1976 va ser el primer tinent d'alcalde amb Josep María Socías Humbert i Eudaldo Trave que el 1982 va ser secretari general d’Aliança Popular el 1982 i membre de la Sindicatura de Comptes de la Generalitat entre 1984 i 1997.

“No va ser una votació dirigida, cadascú va expressar el que pensava. El rebuig a l'esmena del català va provocar la mobilització social i també el posicionament clarament contrari d'algunes capçaleres de diaris —'Unànime repulsa al no municipal sobre l'ensenyament en català'— i la tebiesa d'unes altres —'No hi ha diners per al català'—” , explica Martí Marín, historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autor d'una tesi sobre els ajuntaments catalans durant el franquisme. Marín és el comissari de l'exposició 1975. Els regidors del NO al català que es pot veure al pati del Palau de la Virreina de Barcelona fins al 26 de juny i que ha estat promoguda pel comissionat de Programes de Memòria del Consistori. S'ha dut a terme en el 41è aniversari d'aquell sonat ple municipal, no el 2015, als 40 anys rodons.

El “NO” de l'Ajuntament de Barcelona va resultar xocant perquè en aquelles mateixes dates la Diputació de Barcelona, presidida per Joan Antoni Samaranch, promovia mesures similars: “Ell intentava convèncer el règim franquista dels avantatges de tolerar el catalanisme moderat. Probablement no per convenciment personal sinó per dividir l'oposició”, considera Martí. Així les coses, el mateix Ajuntament que va rebutjar el català va rectificar immediatament. Un gir de 180 graus en el qual va intervenir el llavors governador civil: Rodolfo Martín Villa. “Eren els últims compassos del franquisme i es calculaven molt bé els moviments”, sosté el comissari de la mostra. La forma de rectificar del Consistori va ser la creació de tres comissions “per al foment de la cultura catalana” amb la dotació econòmica que plantejava Soler Padró en l'esmena rebutjada al ple. El que després es va convertir en un conegut empresari català era un dels regidors “sospitosos” de l'ajuntament franquista —triat com a representant de la Universitat de Barcelona— tal com destacaven els informes del Govern Civil preceptius en els nomenaments dels edils.

Una designació de càrrecs electes que estava totalment controlada. Dels 35 regidors que formaven el Consistori el març del 1975, la major part eren militants de Falange Española de les JONS (FET-JONS), o tenien càrrecs al Sindicat Vertical o es consideraven “addictes” al règim. A més de Soler Padró, els informes governatius deien de Manuel Altaba Font, catedràtic de la UB, que “políticament no és de confiança”.

L'elecció dels edils es feia per terços: el que promovia l’Organització Sindical Espanyola —sobre una llista que confeccionava l'alcalde i les jerarquies sindicals—, el familiar —integrat pels electors caps de família i des del 1970 les dones casades— i l'anomenat corporatiu que era supervisat directament pel governador.

Actes de votacions i informes del Govern Civil de torn sobre els regidors, a més de les informacions que apareixien a la premsa, han estat les fonts de documentació bàsiques per a la preparació de la mostra, que té un format senzill (plafons) i acaba amb una petita instal·lació en la qual sona la cançó 18 Jutges que va compondre La Trinca sobre l'affaire dels 18 regidors que van votar no.