Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

80 anys a les cunetes

És lamentable l'absoluta passivitat dels poders públics en la recerca i localització de les més de cent mil víctimes del franquisme que van ser assassinades i enterrades en fosses comunes

Aquest juliol es compliran 80 anys des que la II República va ser assaltada pel cop militar del general Franco que va implantar des dels seus inicis un règim totalitari regit pel terror i la repressió. Entre les moltes víctimes d'aquest terror figuren els republicans assassinats i enterrats clandestinament en fosses comunes. El 2008 es van calcular en 114.266. La gran majoria d'aquestes víctimes no han estat localitzades ni identificades. I el que és més greu, excepte comptades excepcions, ni les administracions ni el Poder Judicial han assumit mai la investigació i esclariment d'unes conductes qualificables com a crims contra la Humanitat.

Que aquest pretès “punt final” hagi d'esperar va contribuir-hi el Tribunal Suprem el març de 2012 en excloure aquests delictes de la persecució penal amb arguments tan erronis com mancats de fonament legal. Els familiars de les víctimes van quedar en un desemparament absolut, i es van veure obligats al silenci o, en casos limitats, a recórrer a procediments civils per aconseguir el reconeixement del seu dret a recuperar les restes, identificar-les i donar-los digna sepultura. Pràcticament mai es va arribar a conèixer qui i com les van assassinar.

Davant tantes adversitats pren especial significat la interlocutòria emesa el passat 30 de març pel Jutjat de Primera Instància número 2 del Escorial que, en un procés civil d'“Informació ad perpetuam memoriam”, ha decidit reconèixer aquests drets a una persona, néta i neboda-néta de dos ascendents assassinats. Un d'ells “desaparegut” el 27 de juliol del 1936 (…) afusellat per les autoritats al barranc de la Bartolina (Calataiud) i enterrat en una fossa comuna”. L'altre, “afusellat el 20 d'octubre del 1936 a la tàpia del cementiri municipal, amb l'enterrament de les restes en fossa comuna”. En aquest procediment ha quedat acreditat que arran d'“una ordre cursada des del Ministeri de la Governació (…) els dies 3 i 4 d'abril del 1959 es va procedir al trasllat de les restes cadavèriques des de Calataiud al cementiri del Valle de los Caídos sense que es demanés autorització a la família”.

És certament pertorbador tot el que relata la resolució judicial sobre el tràfec governatiu de restes humanes víctimes del terror, sense el coneixement dels familiars. És una demostració, coneguda ara, del terror imposat per la dictadura. Afortunadament, malgrat l'oposició del fiscal, el jutge ha acordat l'exhumació de les restes dipositades al Valle de los Caídos, la comprovació de la relació familiar mitjançant una prova d'ADN i, en cas positiu, el seu lliurament a la demandant per satisfer el dret a donar-los digna sepultura. Es tracta, en tot cas, d'una reparació limitada en relació al que per això entén la resolució del 2006 de les Nacions Unides sobre els drets de les víctimes de violacions manifestes de les normes internacionals de drets humans. N'hi ha prou de constatar que la reparació implica “la verificació dels fets i la revelació pública i completa de la veritat”. Dues coses que evidentment no s'han produït.

Per arribar fins a aquí, el camí òptim hauria estat un procés penal, com corresponia a la naturalesa delictiva dels fets. I, per descomptat, enfront del criteri profundament desviat de la Llei de la Memòria Històrica del 2007 i del Tribunal Suprem, “la recerca dels cadàvers de les persones assassinades i les ajudes per recuperar-los i identificar-los…” mai s'hauria hagut de privatitzar, i atribuir-la als familiars, la majoria amb falta de recursos, i a les entitats memorialistes. Quan el Partit Popular va arribar al Govern, va derogar de facto la llei i va suprimir tota subvenció pública a aquestes iniciatives necessàries i legítimes.

La notícia, sens dubte positiva, de la decisió del jutjat del Escorial contrasta amb l'absoluta passivitat dels poders públics en la recerca i localització de les fosses i dels milers de desapareguts que hi romanen. La situació és tan dramàtica com profundament injusta. Sobretot després que el Comitè de Nacions Unides contra les Desaparicions Forçades exigís el novembre del 2013 al Govern espanyol que “totes les desaparicions forçades siguin investigades de manera exhaustiva i imparcial…”. La recomanació ha estat obertament incomplerta, la qual cosa aboca els familiars de les víctimes, molts d'ells ja d'edat avançada, a interposar, des del desemparament, denúncies i plets civils costosos. Qui s'atreveix a dir, des de la ignorància o la mala fe, que les ferides obertes per la dictadura estan tancades?

Carlos Jiménez Villarejo va ser Fiscal Anticorrupció i és membre de Federalistes d'Esquerres.