Selecciona Edició
Connecta’t
JOSEP MARIA CADENA | Premi Ofici del Col·legi de Periodistes de Catalunya

“En el fons, el periodisme és útil per entretenir durant l’esmorzar”

“Cap diari es ven per qui l’escriu; quan et fan fora la gent t’oblida, i el segueix comprant”, diu el periodista

El periodista Josep Maria Cadena.
El periodista Josep Maria Cadena.

Josep Maria Cadena (Barcelona, 1935) és periodista. Acaba de rebre el Premi Ofici que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reposa al costat del guardó Gat Perich en una prestatgeria de casa, on rep, generós, al costat de la seva dona. Recorda que també li van atorgar la Creu de Sant Jordi (1995), per la possible supressió de la qual mostra un cert ressentiment: arribat el cas, li garanteix una esquela. Mentre s’asseu, fa broma amb l’anècdota dels toreros que esperaven contractes als bars: “Aquí em té vostè, a disposició de les empreses. Com un torero dolent”, diu oferint-se per a la xerrada.

Pregunta. Vostè va ser fàcil per a les empreses?

Resposta. Sempre, fins que em trobaven difícil, una qüestió de temps. Jo era lamentablement molt treballador, però quan volien que escrivís amb el meu nom segons quines coses, teníem problemes. Escrivia editorials i preguntava: a favor o en contra? Llavors signava el diari. No signar informacions és un subterfugi. Cap diari es ven per qui l’escriu. Quan et fan fora d’un diari, la gent s’oblida de tu, i segueix comprant aquest diari. M’he trobat amb molts companys als quals els ha passat. Les capçaleres estan per sobre del periodista com la marca del bon vi. Dius: “M’agrada el Rioja”, però quin Rioja?

P. Però el bon periodista no crea escola?

R. El busca la professió, el públic no, aquest només busca el diari. He vist targetes de visita en la qual es llegia “subscriptor de La Vanguardia”, i en català, perquè esclar, era La Vanguardia Española. El públic té dret a oblidar-te. El periodista està cada vegada més sotmès al principi del diari. Però el periodisme segueix tenint raó de ser. Explicar les coses sembla fàcil, però no ho és. N’hi ha hagut molts que creien que eren García Márquez, i no. N’hi hauria prou amb posar subjecte, verb i objecte directe, que s’entengués la frase seria suficient... En el fons, això nostre és per acompanyar l’entrepà i la cervesa, per entretenir en l’esmorzar. I sembla fàcil, però no ho és. És com defensar-se davant el jutge o curar una malaltia: home, hauries d’estudiar una mica per fer-ho bé.

P. Ser periodista sempre va ser més mal vist...

R. Perquè el periodista, afí al règim, mentia: “Menteixes més que la Gaceta”, deien. [*****]No és fàcil explicar-se en llibertat. Abans i ara, els diaris estan sotmesos. Les pressions existien i existeixen. El periodisme cultural, per exemple, no s’exercia quan vaig començar: hi havia massa pressions. Recordo Horacio Saez Guerrero, de La Vanguardia, explicant a la facultat que li van prendre la crítica perquè deia que hi havia pel·lícules dolentes. Era habitual que amenacessin de retirar la cartellera i els anuncis... Però això passava i [*****]continua passant amb la Damm i El Corte Inglés, en tots els diaris i totes les televisions...

P. Pensava que la mala fama dels periodistes era per la seva tirada a la vida nocturna.

R. No, hi ha molta llegenda. Anàvem al Heidelberg, o a La Lluna, sopàvem alguna cosa, coneixíem gent i compartíem informació. Sempre he estat a favor de reunions de periodistes.

P. Diuen que abans es bevia, es fumava i es fornicava molt més a les redaccions...

R. No s’ho cregui. Recordo en un diari que una vegada em va venir una redactora. “Senyor Cadena, li he de explicar una cosa: visc en pecat amb el redactor Fulanet”. I li vaig dir: “Bé, si són vostès feliços...”.

P. Aquest ofici dóna diners?

R. Hi ha hagut èpoques. Hi va haver un boom, com el de totxo, als vuitanta i noranta. N’hi deu haver que es van fer rics amb el periodisme; jo no. Sempre he pensat que havia de viure del sou, sense més. He tingut família, he criat fills, he comprat llibres i no sé conduir, ni tinc cotxe... Però vaig viure sempre del periodisme. Un dia, al Diario de Barcelona, em va arribar un sobre amb diners i vaig anar al despatx del director amb la intenció de saber de qui venia i de tornar-lo. Era de la casa. “És que vostè no cobra molt”, em va dir. “A les seves mans està apujar-me el sou”, li vaig contestar.

P. Per què diu que “lamentablement” ha treballat molt?

R. Perquè els meus caps sempre m’han encarregat tot el que han volgut i més. Fins i tot companyes, m’han encarregat! Sí, sí. Un dia em van dir: “Et posem una secció amb dues noies; si tu les aguantes, no les fem fora”.

P. Les van fer fora?

R. No. Per fer allò, servien.

P. Sempre va tenir fama de ser bon company. Llegenda?

R. No ho sé, però a mi em van ajudar molt i vaig tractar d’ajudar. El pare dels Martínez Reverte, Jesús María Martínez Tessier, a l’agència EFE, era un senyor que em va ajudar quan jo era un desgraciadet. Sempre m’ha preocupat molt que el company no es pogués pagar l’enterrament o anar al metge. No em va preocupar mai el que escrivia i treia profit d’un cap de setmana aquí o un dinar allà. El que té problemes sí, i he conegut gent amb problemes. N’hi va haver un a El Correo Catalán que, per treure’s un sobresou, s’encarregava del gel de la nevera de la redacció: el comprava al seu barri perquè era més barat i el portava embolicat en paper de diari, amb una corda. Un dia el va parar la policia al tramvia: creien que duia un artefacte, però només es guanyava un sobresou. També feia de comercial d’enterraments a terminis, i un dia de Nadal va tenir la mala sort de trucar a la porta d’un company d’El Correo... La gent reia, però a mi em feia mal. Pobre home, era organista i es va equivocar: volia ser periodista.

P. Vostè va fer crítica d’art i va ser molt generós. Per què?

P. Seleccionava molt. Per no fer mal. La gent s’esforça per fer les coses i em feia mal criticar, podent ajudar. No parlava dels grans, ho feia dels que començaven gairebé com a anònims. Anava a les exposicions els dissabtes, el dia que lliurava...

P. Hi ha una manera de fer periodisme a la catalana?

R. Existeixen els catalans, que ja és una manera de ser. Però nosaltres no som diferents. Els diferents són ells! (riu). Un dia, un periodista espanyol, a qui li sonava l’himne del Barça al rellotge, molt simpàtic, em va preguntar en una reunió si parlava als meus fills i a la meva senyora en català. “Sí, és clar”. “Sempre?”, Va insistir, sorprès. “Sí, sempre”. “I no et cansa?”, Em va preguntar. “Sí, de vegades em cansen... però ells, en català i en castellà!”.

P. A vostè l’han fet fora d’un diari. Què es fa, llavors?

R. Buscar feina, què has de fer?

"El ninotaire és lliure"

“Vostè es recorda de Martinmorales? Va tenir mala sort, li va caure un arbre a sobre. Treballava al Grup Z i dibuixava els banquers de copa alta pujats a l’esquena dels obrers. En una negociació d’executius, però no cregui que eren Antonio Asensio i el president del banc en qüestió, un es va queixar dels ninots de Martinmorales... Això passava i continua passant. I va arribar a la direcció: van avisar Martinmorales que no sortissin tants banquers. Fins que el van fer fora. Tranquil·lament”, explica Josep Maria Cadena. La seva llarga trajectòria (Agència EFE, Diario de Barcelona, Avui, Hoja del Lunes i El Periódico de Catalunya, on ha exercit gairebé tots els càrrecs), li ha permès veure de tot i respondre, taxatiu, a la pregunta de si no és el ninotaire (ell n’és un expert) el més lliure de tots els publiquen en un diari: “I tant! Sempre”.

I relata: “A Cesc vaig decidir posar-lo en primera pàgina de l’Avui. Vam decidir informar molt i pensar poc. No com ara, que el periodista carrega amb la qüestió del diari en cada article. Normalment, les coses que surten no surten per casualiTat: els ninotaires reflecteixen el que passa”, diu. I cita el famós setmanari Cu-Cut! (1902-1912, del qual està fent una col·lecció d’estudis sobre els seus dibuixants): hi ha dibuixos d’una vigència absoluta, tremendament crítics amb el govern, l’exèrcit, els polítics, que reflectien el que passava amb un humor corrosiu que segueix vigent perquè el ninotaire és lliure”.