Selecciona Edició
Connecta’t

“La gran Barcelona desequilibraria el país”

Patrícia Gabancho critica que l’actual Ajuntament no entén la diversitat i l’evolució global de la ciutat

Patrícia Gabancho, al Clot.
Patrícia Gabancho, al Clot.

Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) és una de les cronistes de Barcelona més singulars. Ha consolidat un estil propi, entre el reporterisme i l'opinió contundent, que suscita el debat i alhora et permet gaudir d'una bona escriptura. Gabancho és sobretot coneguda pel seu independentisme militant, per això pot sorprendre el seu domini de la idiosincràsia veïnal i sobretot com utilitza la provocació en qüestions metropolitanes. Gabancho va publicar el gener del 2015 a EL PAÍS un article que em va atraure de manera especial, concebut per provocar i per rumiar. Gabancho descrivia un passeig pels espais del Fòrum de les Cultures, un desert de formigó que a mi em resulta depriment però a ella, en canvi, li suggeria una reflexió metafísica: “El Fòrum m'encanta perquè no s'hi pot comprar res, no hi ha res: ets tu sol davant del món i d'un paisatge insòlit. M'agrada que en una ciutat tan densa hi hagi un espai així, i que no sigui un parc”.

Gabancho ens convoca al carrer del Clot, just al darrere de la Farinera. Volia mostrar-nos les cases de dues plantes que fa 175 anys que són allà, d'arquitectura bella i harmonitzada amb el conjunt. Gabancho volia destacar dos edificis d'habitatges propers, de les primeres dècades del segle XX, que també s'integren perfectament en l'urbanisme de l'àrea, i sobretot volia contrastar-ho amb el desori arquitectònic i d'estils, competint per quin és més horrorós, que a escassos 100 metres domina l'avinguda Meridiana. Gabancho es mira des de la distància les obres de la plaça de les Glòries i especifica la principal raó per la qual considera que el projecte per urbanitzar aquest espai no reeixirà: “Una plaça és un espai dispers i sense ànima si no té un perímetre clar, uns límits precisos”.

Gabancho ha publicat aquest any el llibre Caminar Barcelona (Columna), 21 recorreguts per conèixer la ciutat però sobretot per gaudir observant-la. Cada retrat que em fa d'un barri sembla vinculat a una llarga passejada. Del Fòrum salta a Diagonal Mar i al seu extens Parc del Maresme. També li agrada, precisament, per allò que ella admet que l'ha convertit en un projecte fracassat: perquè no hi ha vida. “Edificacions d'altes torres, un gran espai verd i un centre comercial és un model que no és tradicional nostre, és d'Amèrica. A més, Diagonal Mar té el problema que els veïns dels pisos socials que hi ha encara no hi fan vida. Crec que el campus universitari del Besòs activarà la zona. Els estudiants tendeixen a ocupar l'espai, no són tímids”.

Gabancho no es mossega la llengua. Les seves opinions són contundents i crítiques amb la nova esquerra que domina la ciutat. Hi ha un moment durant l'entrevista que fins i tot em demana que deixem de parlar del govern municipal perquè ja ha repartit prou garrotades. “L'actual Ajuntament sembla que sigui una regidoria de Nou Barris, perquè és el que coneixen. No tenen una comprensió global de la ciutat i de la seva evolució”, diu Gabancho. Aquesta incomprensió de la complexitat de Barcelona també es detecta en la memòria històrica, segons Gabancho: “Quan parlen de memòria, parlen només de la guerra i de la República. I una ciutat d'on ha de fugir un poeta com Josep Maria de Sagarra, no és la meva ciutat”.

Convertir Barcelona en un poble

Li brolla un punt de cinisme a l'hora de parlar de les propostes alternatives de sostenibilitat i localisme: “Si seguim la línia de l'Ajuntament, convertirem Barcelona en un poble. El senyor que ven els productes del seu hortet, les mares que porten el nen penjant d'un sac i li donen de mamar a tot arreu... Aquesta vida de poble no és la ciutat; la ciutat és trepidant, és Barcelona connectant-se amb Nova York o Hong Kong”. Li pregunto pels processos participatius, si són també un exemple d'aquesta involució cap al poble que ella critica: “La capacitat de decisió de la participació ciutadana és falsa; tu pots parlar i opinar però qui decideix és l'Ajuntament, com succeïa abans”. Considera que hi ha convocatòries per preguntar a la ciutadania que no són necessàries, però en destaca el cas del pla de turisme: “Ja es van organitzar fòrums de consulta sobre turisme la legislatura anterior, jo hi vaig participar. Les conclusions i les valoracions són les mateixes, no cal que es torni a fer”.

A diferència del que exposava Xavier Theros en aquesta sèrie –segons ell, a Barcelona, a partir dels Jocs Olímpics, s'ha imposat el relat burgès en detriment del passat obrer–, Gabancho assegura que fins fa poc “la tradició d'una dialèctica obrera-burgesa estava ben resolta”. El problema, segons l'escriptora catalanoargentina, és que “aquesta complexitat funcionava i ara no perquè les respostes han vingut de fora. S'estan copiant models exteriors quan Barcelona ja tenia els seus propis models”.

El patrimoni cultural de la burgesia barcelonina, “de la classe dirigent”, diu Gabancho, és enorme i en part per això proliferen multitud de petits museus: “El patrimoni artístic és enorme i està dispers. Probablement perquè no s'ha pogut ordenar en fundacions. Però la principal raó de no tenir museus potents és el centralisme de l'Estat”. També hi ha exemples d'una estratègia poc concreta. Gabancho considera que el Macba podria rutllar millor si hagués decidit millor entre ser un centre expositiu de tesi o de col·lecció. Tenint en compte que la causa nacional és el tema preferit de Gabancho, li demano per les estadístiques de visites del Museu d'Història de Catalunya (MHC), un dels menys concorreguts de Barcelona: “L'MHC és divulgatiu, aquesta mena de museu és a totes les ciutats. La qüestió és si volen que sigui un museu divulgatiu, per a visites escolars, o un museu de reflexió. Compaginar les dues finalitats és difícil”.

Gabancho és vicepresidenta de l'Ateneu Barcelonès. Joan de Sagarra va exposar en aquesta sèrie la seva aversió al posicionament de l'Ateneu a favor del procés independentista. Sagarra va confirmar que fa anys que va deixar de ser soci de l'Ateneu però que, en les circumstàncies actuals, tampoc en seria. Gabancho replica que “no trobem a faltar Sagarra” i defensa que l'Ateneu és molt més que la independència, “és una casa de creativitat, una comunitat creativa”.

No competir pel món llatí

Gabancho es va establir a Barcelona el 1974 però manté un fort lligam amb el seu país d'origen. Això podria fer creure que és partidària de prioritzar els lligams amb el món llatinoamericà, però el seu parer és el contrari: “Als llatinoamericans que viuen a Barcelona sovint els fa nosa que es facin tantes coses en català. Barcelona no ha de competir amb Madrid en capitalitat de Llatinoamèrica”. Gabancho coincideix amb les posicions d'Artur Mas que esgrimeixen que Catalunya –i més concretament Barcelona– s'ha d'emmirallar en el nord d'Europa: “L'enfocament ha de ser cap al nord. És la capital del nord al sud. Barcelona ha de tenir exigència nòrdica amb esperit mediterrani”. Barcelona va ser durant la dècada dels seixanta i dels setanta un centre cabdal de la cultura llatinoamericana. Tot i això, Gabancho insisteix que “Barcelona no ha estat mai capital del món llatinoamericà, ni ha de competir per ser-ho”.

Un altre enfocament que Gabancho troba erroni és la recuperació per part del govern d'Ada Colau del projecte d'una Gran Barcelona, d'un ens unificador dels municipis de l'àrea metropolitana: “La gràcia és que tenim centres potents i la gran Barcelona desequilibraria la capacitat de competència entre les ciutats. La gran Barcelona desequilibraria el país. Actualment ja existeix una coordinació de serveis i de planificació. Unificar és perdre la diferència, sigui dels llums públics o dels serveis. A mi m'agrada la diferència”. Gabancho aposta per l'Hospitalet com el futur referent d'innovació i creixement, però avisa que “per aconseguir-ho no han de dependre d'atraure gent que no pot viure a Barcelona. Han d'apostar per la seva gent. Tenen prou vida per fer-ho”.

Acabem l'entrevista repassant la tradició barcelonina dels moviments veïnals que han aconseguit aturar o modificar projectes municipals. Explico a Gabancho que la periodista Clara Blanchar una vegada em va comentar que Barcelona tenia un seguit de ciutadans jubilats que eren els principals instigadors de moltes de les causes veïnals. Gabancho conclou que això no és nou: “Fa uns anys es va intentar convertir aquests jubilats en agents cívics, fins i tot vestint-los amb una armilla. Però no va acabar de funcionar perquè amb l'armilla i el càrrec perden espontaneïtat i es tornen insuportables”.