Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Porno nacionalcatòlic

Per pur costum deixem de notar l'olor a sagristia i a comissari polític, però segueixen aquí, com aquí segueix la parcialitat ideològica dels informatius de TV3 o les xutades de fe i superstició de TVE

El pitjor dels bons costums és que de seguida es tornen mals costum i fins i tot invisible rutina tòxica. Per pur costum deixem de notar l'olor a sagristia i a comissari polític, però segueixen aquí, com aquí segueixen els serveis informatius de TV3 exhibint parcialitat ideològica descarnada, demagògia sense disfressa i precocitat electoralista. Un 30 minuts recent va fer les funcions de primer tret de sortida cap a la campanya electoral independentista i les seves llistes d'ofesos i humiliats. Immediatament després, compareixia la cordialitat d'Ernest Folch per explicar-nos la vida de Javier Cercas. Cercas, Javier Cercas? El traïdor, el botifler, el novel·lista en espanyol, l'amic de Vargas Llosa, el columnista libèrrim d'El País Semanal? Al mateix Cercas li dedicaven un programa d'una hora per explicar la seva vida a TV3?

Cercas és moltes coses però sens dubte no és ni desagraït ni planta sense arrels, com tothom va poder veure al programa titulat Arrelats. A l'espai d'Ernest Folch se li va fer repetir a Cercas almenys tres vegades que no hauria estat mai escriptor si no hagués emigrat de la mà de la seva família cap a Girona des del seu poble extremeny d'Ibahernando. El programa no va arribar a explicar, no obstant això, que la seva frescor ètica i la seva solvència intel·lectual tenen menys a veure amb Girona que amb els seus diversos anys a Barcelona i la seva empatia amb Francisco Rico, amb Alberto Blecua i amb Sergio Beser, tots ells a la UAB, inclosa l'oferta d'escriure en aquest diari fa ja vint anys. Els devia passar inadvertit, o potser perquè quedés més neta la línia recta que fuig d'Ibahernando i arriba al cel literari de Girona.

Com que estimo molt Javier Cercas, se'm van posar “els pelets de punta” almenys una vegada durant el reportatge. Ho dic amb l'expressió que vaig aprendre en un altre fantàstic propagador d'ideologia oficial a mansalva, només que de l'altre bàndol (o aparentment de l'altre bàndol). A TVE fa molt temps que han perdut la vergonya i van ocupar no sé quants minuts del telenotícies del migdia a exaltar la superstició, a sembrar la docilitat acrítica, a conrear la fe religiosa i a menysprear la sensatesa racionalista sense embuts ni màscares.

Van encadenar diversos minuts de vergonyosa entrega a la fe i la màgia devota davant una verge en romiatge, mentre un munt de gent emocionada ovacionava la fusta pintada mentre remataven el bloc noticiari amb les despeses que fan els papis per pagar les comunions dels seus nens (una mitjana de 8.000 absurds euros per nen, amb infinits crèdits ràpids pel mig).

L'obscenitat hauria d'estar reservada en una televisió pública, com els programes de sexe tou, dur i fifty-fifty, a les hores nocturnes o extremes, i qui vulgui xutar-se una dosi de fe i de superstició, amb sexe o sense sexe, hauria de poder sintonitzar el canal boig del vici. O fins i tot podria anar directament a una altra esplendorosa novetat de les televisions públiques i els seus anuncis de pòquer i apostes en línia. Que a ningú li passi pel cap prohibir ni el sexe ni les apostes ni el pòquer ni els romiatges, per descomptat. Però, excepte el sexe, que poden propagar-lo a qualsevol hora, la resta hauria de pagar-ho cadascú segons la seva bogeria particular, a causa de la seva incompatibilitat amb un estat civil criat sota la Il·lustració laica i moderna.

Aquesta resta constitueix una destructiva i degradadora forma d'animar a la docilitat, a la resignació passiva, a la paciència cristiana i al pensament màgic: entronitza la irracionalitat. El porno dur religiós, amb els patidors portadors de la verge de cada poble, a Andalusia o Catalunya, amb la seva fe i els seus “pelets de punta”, és un joc de llit privat.

Se'm van posar de punta els pelets també a mi, sobretot en veure que reservaven per una mica més tard les notícies sobre el festival de Cannes, les notícies sobre una subhasta de papers de Marilyn Monroe, la bona notícia d'una exposició sobre el punk feta també a Barcelona i fins i tot va haver-hi temps per explicar que un fill de David Bowie gasta una dinerada fent pel·lícules de monstres. Segueixo enfilat a la punta del pèl, i adolorit com a espectador davant la duresa del porno nacionalcatòlic de TVE i el patriotisme sectari dels telenotícies de TV3.

Jordi Gràcia és professor i assagista.