Selecciona Edició
Connecta’t

Una Ventafocs tossuda

El Nàstic de Tarragona altra vegada a les portes de pujar a Primera Divisió

El Nàstic en un partit de Primera Divisió.
El Nàstic en un partit de Primera Divisió.

Segona part de la tossuda Ventafocs, just una dècada després, com un remake de Hollywood. Si recordeu l’original, la impensable aventura del Nàstic de Tarragona a Primera va durar el que duren els somnis, una temporada curulla d’errors, amb les funestes factures a pagar pels modestos quan acostumen a traure pit, ebris per l’eufòria del moment. De pet i de seguida, els grana tornaven a trobar-se a Segona B, ensorrats i marcats a foc per un greu dèficit acumulat en els dies de flors i violes, d’estirar molt més el braç que la màniga. La salut de la pobra minyona amb ínfules puntuals semblava quasi terminal, internada en un hospital fins que, en un nou relat més amable, menys extrem, es va produir una conjunció d’astres ideal. Josep Maria Andreu, el líder carismàtic local, tornava a la presidència a petició popular gairebé redemptora de pecats. Tocava netejar els comptes en una de les altres crisis periòdiques de l’històric club, imprescindible senyal d’identitat esportiva al sud de la capital catalana. En una maniobra estratègica, Andreu va deixar la part esportiva en mans d’una empresa, Promoesport, tan aclamada avui a la vella Tàrraco com criticada en els seus temps de col·laboració amb el futbol formatiu barcelonista.

En sec, van començar a arribar prop de l’Arrabassada un seguit de noms rebotats d’altres indrets –aventurers fracassats a l’estranger inclosos–, sota la guia de Vicenç Moreno, exjugador del Xerez gairebé en estrena de currículum a la banqueta. I amb Moreno, seriós, treballador, excel·lent teòric, l’equip comença a mostrar una fesomia compacta. Ja fa temps que la solvent plantilla era de Segona atrapada en cos de Segona B, com si la Ventafocs lluís un vestit al qual li petaven les costures. Com tot relat, necessita un punt d’inflexió: situem-lo fa dos anys en el play-off decisiu al deficient camp del Llagostera. Allà, els tarragonins es van sentir víctimes d’una ensarronada. No era el destí, sinó certes maniobres gens esportives les que impedien l’ascens. O així es va entendre en un sentiment d’indignació local que va córrer com la tòpica pólvora, un peculiar revulsiu. El Nàstic podia optar per enfonsar-se un altre cop, com acostuma a fer cíclicament, o serrar les dents en una singular conjura col·lectiva. Va escollir la segona opció, que a la vida tot és segons com t’ho prenguis. Un any després, insistia després d’una notable campanya per assolir, ara sí, l’objectiu d’ascendir a Segona.

La Ventafocs tornava a tenir entre les mans invitació al ball del palau. Ningú, amb la lliçó ja apresa, va prometre res. De tant en tant, encara ressonen renecs en direcció a Llagostera i poca cosa més, convertits els blaugrana del nord en l’enemic ficat entre cella i cella, tírria de cert mèrit quan s’aconsegueix fins i tot substituir l’atàvic Reus com a diana favorita de malediccions. Enguany, des de bon començament, el Nàstic va demostrar solvència per manegar-se en la categoria. Moreno ha dissenyat un bloc gairebé petri, amb algunes fissures a l’eix central de la defensa, però suficient a l’hora de respondre a les exigències físiques i estratègiques d’una Segona ben parella de talent global. Amb prudència, el responsable tècnic, Emilio Viqueira, va portar cap al Nou Estadi reforços que, poc a poc i sense que es notés gaire, han conformat un onze difícil de rossegar. No enlluerna, però tampoc clava mai el genoll a terra. Només faltaven alguns retocs al mercat d’hivern perquè l’aspiració de mantenir plaça de privilegi es convertís en ambició dissimulada. Ningú badava boca, però aquí estan, a quatre peces de ball d’enamorar el príncep per segona vegada.

De qualitat, n’hi ha força, malgrat que la composició del vestidor paregui un estrany còctel. Han arribat de mig món, amb algun veterà com Aquille Emanà, que s’ha trobat convertit en líder i símbol de les ambicions. Carisma i talent li sobren, fins al punt de jugar com a fals 9 a falta de golejadors nats. O els mitjos Madinda i Aburjania, arribats del Gabon –via cessió del Celta– i Geòrgia. O el central Suzuki, que s’estrena amb nota des del Japó. O promeses amb un futur excel·lent, tipus Mossa o Naranjo. Entre els ingredients no hi falta el component d’identificació local, com el comodí Xavi Molina, o aquell que brama per una segona oportunitat al futbol d’elit, el cas de Sergio Tejera. Altre cop, aquella marea grana que va acompanyar el primer ascens ha tornat a despertar, convençuda del seu Nàstic, desitjosa d’aprovar algunes assignatures pendents del passat. Per exemple, en l’aspecte social, seguidors i ciutat es van sentir menystinguts des del centralisme barceloní, que li va negar escalf, afecte i difusió de la proesa assolida fa una dècada. Durant aquell any oníric, no es van aplicar a la vella Tàrraco ni les discutibles quotes de servei públic informatiu i la gent es va sentir ignorada en una metàfora d’aquelles que el futbol sap generar per a l’anàlisi, o no, de la classe política.

Després d’empatar diumenge contra el capdavanter Leganés davant d’onze mil espectadors, diumenge toca visita a La Romareda, quart classificat, amb un punt menys dels sorprenents 61 que llueix el Nàstic. Per acabar la festa, tres partits més dels costeruts: Osasuna, actual sisè, amb 58, a El Sadar; el salvat Lugo al Nou Estadi, i la cloenda d’un matx a cara o creu contra l’Alabès, colíder amb el Leganés, que ara té 65 punts, a quatre de distància en una categoria on cada punt és un tresor. Només pugen els dos primers. Els altres quatre més ben classificats s’esbatussaran en eliminatòries per obtenir la darrera plaça a la glòria. Contràriament al que senten altres, a Tarragona, arribar al rush final a dalt de tot comporta avantatges. Aquest cop, si cau la grossa, perfecte, i si l’equip, tranquil i relaxat, no aconsegueix, per un daltabaix, situar-se entre els sis primers, tampoc no passarà res, convençuts que l’any vinent serà el moment indicat, en el punt de maduresa just i ja corregides les escasses febleses actuals. La Ventafocs somia desperta avui, sense res a perdre, en una situació poques vegades vista en el futbol professional. I tothom que fa costat i sent el Nàstic va per la vida amb un somriure als llavis, un benestar que representa una gran novetat en un club patidor de mena.

MÉS INFORMACIÓ