Selecciona Edició
Connecta’t

Les rotatives fan memòria

Cinc històrics del periodisme aboquen en un llibre, amb sinceritat i cruesa, el seu pas per l’ofici

La redacció d''El Diluvio' en una celebració.
La redacció d''El Diluvio' en una celebració.

Bar Marfil: passatge de la Concepció tocant a la rambla de Catalunya. Barcelona. Primeres hores de la nit. Senyoretes bellíssimes que conversen amb senyors de la burgesia catalana. El periodista Antonio Carrero topa allà dins als anys 70 amb el comte de Godó, qui, amb la naturalitat dels de la seva posició, li diu que mai l’havia vist per allà. “El sou no dóna per a més”, confessa el redactor. Poc després, Carrero rebria ja per sempre cada final de mes un segon sobre marró, sense especificar-ne el concepte, del caixer de La Vanguardia... Tampoc esperava cap sobre el director d’El Correo Catalán, Andreu Roselló, quan anà a la Masia del FC Barcelona, on hi havia les oficines, a veure un amic, també als anys 70. Quan va dir a la recepcionista que era periodista, aquesta va treure un fitxer, consultà els cognoms i li etzibà: “Vostè no hi és”. I en preguntar-li Roselló que no hi era per a què, la dona li va contestar, estranyada: “No venia vostè a cobrar?”. Francisco Peris Mencheta, fundador i director el 1888 d’El Noticiero Universal, ho tenia més clar: el diari ho cobrava tot a tant la línia i feia “concessions inconfessables que li valgueren sumes enormes” que explicarien la seva posterior gran fortuna, segons es deia. Més castigat per la part cruel que sempre té la vida, qui fou subdirector d’El Correo Catalán, Wifredo Espina, explica que el secretari general de Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, li va parlar el 1985 (pensant en el que després seria el Centre d’Investigació de la Comunicació de la Generalitat, que dirigiria 10 anys) fins i tot de cotxe oficial i contracte blindat un cop tancat el diari, que havia estat sota l’òrbita financera i ideològica del llavors president Jordi Pujol. “Silenciar-me? Aneu a saber, però probablement sí”...

Les anècdotes corresponen, respectivament, a Aquella porta giratòria, de Lluís Foix (Columna); El oficio más hermoso del mundo, de José Martí Gómez (Clave Intelectual); El Diluvio, de Jaime Claramunt i Frederic Pujolà, a cura de Gil Toll (Ediciones Carena), i Quan volien silenciar-me, de Wifredo Espina (Pagès Editors), més de 1.200 planes de memòries i records de quatre veterans i històrics del periodisme que, tot abocant amb sinceritat i cruesa el seu pas per l’ofici, permeten constatar com ha canviat radicalment la cuina de la professió en poc més de 80 anys i que, inversament proporcional, que poc que ho ha fet el seu valor pel poder.

Amo, no em compliqui la vida Temorosa que no es respectés el seu fill, Juan de Lasarte, la seva mare Ángeles Busquets, dona de caràcter i que ja sabia de què anava això de la premsa perquè la seva família era propietària del grup del Heraldo de Madrid, va portar una nit el seu esporuguit fill a la redacció, va exigir que se’l tractés de vostè, digué que en aquell mateix moment el nomenava redactor en cap i que se li havien de passar tots els textos per a censura. Immediatament, el noi va agafar els dos primers fulls que va trobar per allà sobre —una crònica del director Claramunt i un article del subdirector Pujulà— i va ratllar sense gairebé ni llegir-les les tres primeres ratlles de cadascun. “Ara retiri’s, senyora, perquè direm paraules gruixudes”, va dir educadament el director a la mestressa. Quan aquesta marxà, es dirigí al fill del propietari: “No es preocupi; ja sabem de què va tot això. Vostè vagi al seu despatx, tranquil, i limiti’s a fer d’amo; a sa mare li direm el que convingui perquè vostè quedi bé i no es compliqui la vida ni ens la compliqui a nosaltres”. “Això és el que voldria. Gràcies”, li va respondre el xicot.

José Martí Gómez repassa gairebé mig segle d’ofici autor de
José Martí Gómez repassa gairebé mig segle d’ofici autor de "El oficio más hermoso del mundo".

L’anècdota la recull Pujulà (Palamós, 1877 - França, 1963) en una mena de records que, juntament amb un altres fragments de Claramunt, conformen El Diluvio, curiosa i divertida història viscuda d’aquest diari republicà i federalista, dels de més llarga vida que ha tingut mai Barcelona (1858-1939, primer amb el nom d’El Telégrafo), el segon més venut a la ciutat (150.000 exemplars) el 1939, quan l’entrada de les tropes franquistes se n’endugué no només tota la memòria sinó fins i tot la impremta, traslladada a Madrid: Claramunt, director des del 1916, s’exilià a la seva Cuba natal i Pujulà va escapar pels pèls a la pena de mort després d’una bona estada a la Model, on en canvi va morir Manuel de Lasarte, el propietari, a qui a més confiscaren els béns.

El comte de Godó, Don Carlos, va patir relativament per la propietat de La Vanguardia, però sí que, indirectament, la capçalera va perdre patrimoni i simbologia el 2004, quan va haver d’abandonar la seva històrica seu al llarg d’un segle al carrer Pelai, 28, en deixar-li a la seva filla Baby l’immoble com a dot, avui hotel. Don Carlos era afable i de fàcil accés, i entrava sempre a les vuit del matí, després de baixar del seu escarabat amb xofer, amb una cartera de pell a la mà per la qual es barallaven dos ordenances per dur-la, segons recorda Foix, que començà al diari fent traduccions i substitucions el 1969 i que, després de passar com a brillant corresponsal per Anglaterra i els EUA, n’acabaria essent director, tot i que efímer, el 1983.

Foix n’ha conegut tres, de generacions dels Godó, amb un denominador comú: “Un estil patriarcal sense complexos”, cosa que explica que pel seu sant Carlos Godó regalés un puro a tots els treballadors i uns bombons a les senyores (a final de la dècada de 1960 hi treballaven 1.600 persones). També era pragmàtic, però: després de dir que era inacceptable que el seu periòdic dugués dues pàgines diàries d’anuncis eròtics i ordenar que ja no se’n publiquessin més, en saber que havien generat 60 milions de pessetes en el darrer semestre i que estava previst doblar-ho els sis mesos següents, va exclamar: “Sembla mentida, com està el món”, i deixà en suspens la decisió. També els Godó passaven examen als corresponsals del diari, tot presentant-se sovint la família sencera per a unes compres nadalenques a Londres o Nova York, posant així a prova la capacitat dels periodistes de fer d’ambaixadors de la família.

Don Carlos anava, però, sempre ben assessorat: reunia un nombrós consell d’experts i notables, al final del qual feia córrer per a cadascú “sobres blancs amb 15 bitllets de mil pessetes nous de trinca; diner negre”, diu Foix. Mai els Godó han fet un pas en fals, però: fins i tot per treure el qualificatiu d’“Española” que lluïa la capçalera des que el 1939 el director Manuel Aznar va imposar-l’hi, Horacio Sáenz Guerrero (el director de La Vanguardia durant la transició) i Javier Godó van reunir-se amb el capità general de la Regió Militar de Catalunya perquè hi donés el vistiplau. S’acabaria traient el dimecres 16 d’agost de 1978, en plena clandestina canícula, per si de cas... Acabava d’alguna manera aquella sensació que durant tants anys havia deixat el sempitern director franquista Luis de Galinsoga, que als anys quaranta cridava pels passadissos de la redacció: “Estoy en territorio conquistado”.

Els records de cinc periodistes constaten com ha canviat radicalment la cuina de la professió en 80 anys.
Els records de cinc periodistes constaten com ha canviat radicalment la cuina de la professió en 80 anys.

La voluntat de sentir-se en territori conquerit a La Vanguardia (o d’intentar-ho, si més no) la volia experimentar també Jordi Pujol, que visità oficialment el diari com a president de la Generalitat el 1983. “Sempre s’han mirat amb recel i malfiança (...), es necessitaven mútuament per no fer-se mal”, diu Foix sobre les relacions entre la capçalera i el polític. També recorda que el subdirector Manuel Ibáñez Escofet li va insinuar que si Pujol no era rebut al carrer pels Godó i pel director, no entraria. “I així es va fer”. La Vanguardia, que “ha servit tots els partits i règims en totes les èpoques i circumstàncies”, on “una certa covardia pactista que ha caracteritzat molts catalans els últims segles ha quedat perfectament reflectida en les pàgines d’aquest diari centenari (...), recer de la burgesia catalana, espantada i tremolosa”, dibuixa valent Foix, va plegar-se en alguns moment al dictat de Pujol. Si més no, sota la direcció de Paco Noy i amb Ibáñez Escofet com a “primer executor de les seves ordres”. Diu Foix que “alguns editorials venien directament de Palau prèvia telefonada de Lluís Prenafeta o del mateix Pujol”, especialment quan els anys de la crisi de Banca Catalana.

La intervenció de Pujol en la premsa la coneixia ja molt millor Espina (Vic, 1930), des de nen home de caràcter, forjat en les juvenils lectures de Pla, Verdaguer i en tardes de conversa amb Manuel Brunet, el Romano de Destino. Subdirector d’El Correo Catalán, on entrà el 1961 i on signava la polèmica columna Cada cual con su opinión, i Periodista del Año el 1968 segons el progressista diari Pueblo, constata a Quan volien silenciar-me la “nefasta entrada del pujolisme” en la propietat d’una capçalera que a Catalunya va arribar a ser llavors “el diari preferit de l’oposició franquista”: el febrer de 1966, dels 101 fulls de l’oficial Libro de Censura, 42 corresponien a El Correo Catalán i 20 al Diario de Barcelona, mentre que La Vanguardia n’ocupava 11.

Lluís Foix (dreta) parla de 40 anys de La Vanguardia.
Lluís Foix (dreta) parla de 40 anys de La Vanguardia.

“Pujol enviava els editorials, amb una tarja: ‘Roselló, demà publiqui això’ (...), o venia al diari i els escrivia personalment a mà (...). En algun cas el va acompanyar la seva dona, Marta Ferrusola, que s’asseia en un cap de la llarga taula de reunions escoltant i observant”, escriu Espina, que recorda que Pujol era accionista majoritari d’un diari que el 1986 va tancar fent suspensió de pagaments i els creditors no van cobrar ni un duro “quan hauria d’haver anat a fallida perquè l’actiu era superior al passiu”. També es fa ressò d’informacions que asseguren que Pujol no s’havia venut les accions del diari el 1977, malgrat que havia dit públicament el contrari i de les que vinculaven la capçalera al cas Casinos, utilitzant-la per emetre factures falses per a les arques de CiU.

No eren només els editorials. Igual que Foix recorda que Pujol li digué que “el periodista que em fa millor les entrevistes es diu Jordi Pujol i Soley” i que té constància personal que algunes les escrivia ja directament tot sol, Martí Gómez (Morella, 1937), a El oficio más hermoso del mundo, també recull un parell d’episodis personals d’informacions censurades per Pujol de quan era reporter a El Correo Catalán, on hi havia arribat als anys seixanta per amistat amb Josep Maria Huertas Clavería, a qui havia trucat després de no poder aguantar més les censures que patia al diari Mediterráneo de Castelló. “Els reportatges estan molt bé i tot el que hi escrius és veritat, però no es poden publicar: van contra el país”, li digué Pujol, amb qui s’entrevistà després que no li deixessin publicar per ordre seva dos reportatges sobre la fraudulenta crisi del Banc de Girona i la possibilitat que Banca Catalana l’absorbís.

Cobrar ‘la sopa’

Martí Gómez diu que a El Correo... cobraven tan poc que gairebé tothom tenia més d’un ofici; un company d’ells en comptabilitzava 18, un dels quals, deia, era “anar a tancar les oques”, eufemisme per dir que anava cada nit a una residència a comptar que no faltés cap avi al seu llit. La pluriocupació era consubstancial a un ofici molt mal pagat. Claramunt parla el 1893 de sous de misèria dels redactors: de 60 a 75 pessetes; molt satisfet es podia donar el que en guanyava 150. “Tot un Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona, que era el degà d’Espanya, mai arribà a percebre més de 500 pessetes mensuals”. Marcial Morano, director de La Dinastía, de Barcelona (lligat a Cánovas del Castillo), en cobrava 250 al mes. El brillant Màrius Aguilar i el futur director de l’Agencia Havas a Barcelona, Claudi Ametlla, no cobraven a El Diluvio més de 20 duros mensuals. L’única excepció era Duch Salvat, que en guanyava 500... Però per una raó cosina-germana de la de Carrero a La Vanguardia, un favor a l’amo: havia aconseguit comprar per al diari l’edifici de València, 345, que la propietària no volia vendre a la família Lasarte. A can Godó la cosa anava millor: a principis dels setanta, el primer sou de Foix com a ajudant de redacció ja és de 6.000 pessetes, i quan vagi a Londres de corresponsal, hi anirà com tot un senyor redactor de La Vanguardia: 70.000 pessetes de 1974, despeses a banda.

Parla Claramunt que els suborns municipals als periodistes estaven a l’ordre del dia i que els seus eren els únics que es pagaven els tramvies; fins i tot, una de les seves plomes després més conegudes per qüestions polítiques, Andreu Nin, cobrava el que es deia “la sopa”: una mena de subvenció que es donava mensualment als reporters que cobrien informació del Govern Civil, diners que provenien del joc il·legal i que servien per fer callar també la policia governativa.

Wifredo Espina, autor de Quan volien silenciar-me
Wifredo Espina, autor de Quan volien silenciar-me

Les redaccions no arrencaven fins ben entrada la tarda i bullien fins a les dues de la matinada. “Es parlava molt, es fumava i es bevia”, recorda Foix: així va ser fins fa ben bé quatre dies. A La Vanguardia, uns ordenances que apareixien convocats per un timbre duien els originals a impremta. Hi havia una autèntica “burocràcia ministerial”, una estructura que s’aguantava perfectament, gràcies, entre d’altres, als 300.000 exemplars (i la seva publicitat corresponent) que es venien els diumenges. Als periodistes veterans se’ls tractava de vostè, mai de tu, recorda Foix, i hi havia autèntics savis, com José Casán: llegia i parlava anglès, francès i alemany (s’havia llegit dues vegades l’obra completa en llengua original de Shakespeare) i feia d’enciclopèdia amb potes (“el nostre Google de llavors”). La revisió final de les pàgines abans d’anar a impremta “era una feina qualificada, de periodista veterà, culte i reconegut”, reivindica Foix. A El Diluvio era tradició que un bon corrector d’impremta no havia de tenir necessitat de consultar els diccionaris, recorda Pujulà. Els criteris del fet noticiable també eren relatius: durant molts anys, l’obertura de la secció d’Esports de La Vanguardia s’alternava amb Barça i Espanyol, per no ferir susceptibilitats, independentment del club en què aquella setmana hi havia la gran notícia... Per la censura, no van poder dir gaire res quan l’ajusticiament de Salvador Puig Antich. També per la censura, els diaris només podien donar dos successos a la setmana com a molt, recorda Martí Gómez. A El Correo Catalán, per una suma d’errors, cansament i tensió entre els nous accionistes i el director, no es va designar equip de guàrdia just la nit que acabaria essent la de la mort de Franco: va ser l’únic diari que no va donar-ne la informació...

Les rotatives fan memòria

Papers al servei de la política

No hi ha diaris sense política. Foix diu que va caure de la direcció de La Vanguardia per les pressions de CiU (de Ramon Trias Fargas, en concret) en tant que deien que “no els afavoria suficientment”. El Diluvio va patir a principis de 1938 “la vexació, el lladronici de la confiscació oficial”, qualifica Claramunt: els socialistes del president del govern Juan Negrín, que llavors ja controlaven a Barcelona el rotatiu dels Godó, El Noticiero Universal i Las Noticias, van quedar-se també el diari, tot posant-hi el director i alguns redactors de confiança. Recorda l’autor que va marxar d’El Diluvio tot rebutjant ser degradat a subdirector en la nova etapa, que “el propietari víctima de la confiscació va seguir pagant-ne les depeses”. Martí Gómez, gràcies a la seva fascinant facilitat per trobar bones fonts que se li confessessin (entre elles, dos ministres i sis jutges i fiscals), desvetlla que Carlos Jiménez Villarejo va caure de la Fiscalia Anticorrupció el 1999 perquè molestava el PP; que hi hagué una campanya de la patronal dels metges de 100 milions de les antigues pessetes per desestabilitzar Ernest Lluch com a ministre de Sanitat; que la sempre exaltada confraternització i col·laboració entre les forces policials no ha existit mai... Bona part d’aquesta informació no la va poder donar així en el seu moment. Espina resumeix el pas de Pujol per El Correo Catalán: “Va utilitzar-lo com un instrument polític, al servei del seu concepte de país i de la seva estratègia política, i això va ser nefast per al diari”.

L’ànima que no es paga amb un sou

El periodisme és un sacerdoci, “el oficio más hermoso del mundo”, titula Martí Gómez, que l’ha defensat a El Correo Catalán i La Vanguardia; en ell mateix duu la droga. Per això, malgrat la mirada escèptica, qui més qui menys vol posar-hi solucions. O avisa del que no es pot perdre. Malgrat relativitzar-ho ja tot a la vida (dos germans seus van morir de petits; el seu fill de tres anys, també), Espina reclama, malgrat cert desencís i insatisfacció, la necessitat que qui practiqui aquest ofici tingui una grandíssima vocació, i gairebé exigeix, contràriament als temps, l’especialització del redactor en àmbits, alhora que qualifica de “nefasta” la separació que es dóna avui entre periodista i empresa: “L’ànima no es paga amb un simple sou. Un diari és allò que són els redactors i col·laboradors que el fan, que de fet es comprometen en carn i ossos en la línia ideològica del periòdic pel qual donen la cara... Aquesta sintonia sols s’assoleix integrant els redactors en la vida moral i econòmica del mateix periòdic”.

“El periodista està hivernant. No fa carrer. Escassegen en els mitjans històries de vides interessants (...). El periodisme s’aprèn, com a la vida, en les patacades del dia a dia, al carrer, en les barres dels cafès... Llegint molt i mantenint molts contactes...”, reclama Martí Gómez, domador del periodisme de la petita anècdota que diu molt per reflectir una societat. “El relat me’l donaven ells. Jo només hi posava unes gotes de pietat”, escriu sobre les seves elogiades cròniques de successos. Les mateixes gotetes que potser demana el periodisme avui.