Selecciona Edició
Connecta’t

“Fer anar el garrot vil és molt senzill”

L’actor Salvador Oliva encarna en escena al Teatre Gaudí el botxí que va perpetrar l’última execució a Mallorca

L'actor Salvador Oliva, protagonista d''El botxí'.
L'actor Salvador Oliva, protagonista d''El botxí'.

El 21 de febrer del 1951 es va alçar la bandera negra a la presó dels Caputxins de Palma. El flamejar sinistre anunciava que s'havia complert l'execució del menorquí Pedro Tudurí Vidal, convicte per tres assassinats. L'home que havia aplicat el garrot vil per posar fi a la vida del presoner era Florencio Fuentes Estébanez, el botxí titular de l'Audiència de Valladolid, desplaçat a l'illa per a l'ocasió. Va ser l'última execució a Mallorca i una de les últimes a Espanya (entre elles, la de Salvador Puig Antich). Una obra de teatre que es representa actualment al Teatre Gaudí de Barcelona s'inspira ara en aquesta negra història. Es tracta del monòleg El botxí, obra de David Mataró, que ell mateix dirigeix i que interpreta en escena l'actor Salvador Oliva, acompanyat només per una reproducció, esfereïdorament realista. L'intèrpret mallorquí encarna en l'espectacle el botxí. “És una obra per entendre què li passa pel cap al botxí el segon abans d'accionar la manovella”, afirma, “els fantasmes dels homes que feien de l'ajusticiament la seva forma de vida”.

Fuentes (Osorno la Mayor, Palència, 1901-Herrera de Pisuerga, també Palència, 1970) estava acreditat com un bon professional en el seu àmbit. De fet, havia estat ajudant de Vicente López Copete, de qui va aprendre a fer servir el garrot amb precisió, i hi havia ajusticiat moltes persones, entre elles el cabrer assassí José García Barriobero, “el Satanàs de Logronyo”, encara que en aquest cas va ser en el segon intent. De procedència humil, el botxí de Palència va acabar renegant del seu ofici i negant-se a executar, la qual cosa li va suposar els habituals problemes administratius. Finalment, es va suïcidar.

L'obra teatral ens mostra el botxí durant el viatge de Palència a Mallorca per executar el condemnat. En el trajecte, repassa la seva carrera i parla de les execucions que ha realitzat. “El botxí ens explica el seu ofici, el perquè i el com, i què pensa i què sent”, diu Oliva. “L'obra és finalment un al·legat contra la justícia de l'època i alhora una crida a la humanitat en contra d'un càstig horrorós”. L'actor subratlla que el seu personatge és en realitat “un rebel” que han “ficcionat una mica”. Apunta que el seu botxí “no és un heroi, però sí molt humà”.

El botxí, nascut de les activitats del cicle de teatre Jardí Desolat de Palma, dedicat l'any passat a Mallorca com a plató de cinema, té com a referència, òbviament, El verdugo (1963), de Berlanga i Azcona. “És una mena d'homenatge. Ells es van inspirar més aviat en la història de l'execució de l'Enverinadora de Sevilla, però Fuentes va ser un dels quatre botxins en què es van basar per fer la seva pel·lícula”. Oliva subratlla el gran retrat que van fer d'aquest món sòrdid dels botxins, majoritàriament funcionaris mal pagats que, com al film, confiaven que arribaria l'indult i no haurien de fer la feina.

A Oliva li va costar entrar en el personatge. “Vam veure molts documentals per preparar la peça, i documents gràfics molt impactants. Tot això em va destarotar i fins i tot vaig pensar a abandonar el projecte. Al final vaig optar per seguir endavant, però vaig decidir no veure més coses, m'afectava massa”. L'actor va construir el personatge com algú que veu la seva professió com un ofici vulgar, només que en comptes de picar pedra mata gent. “Encara que queda clar que allò que t'acabes acostumant a executar és una gran mentida”.

En la representació, que inclou flashbacks, l'actor fa anar el garrot. És complicat? “Gens, és molt senzill. Com fer girar un tornavís. Es gira la palanca i un cargol entra per darrere i trenca el coll del condemnat”. Resulta esfereïdor. “Sí, en teoria era un mètode piadós, però el seu, diguem-ne, bon funcionament depenia molt del físic del reu, i el del botxí. Podies morir de manera gairebé instantània o trigar vint-i-cinc minuts, com va passar amb el cèlebre José María Jarabo. És increïble que en realitat fins al 1995 continués vigent a Espanya la pena de mort”.

L'intèrpret explica que la funció està puntuada per moments d'humor per fer-la més digerible, tenint en compte el tema, tot i que en cap moment es carreguen les tintes portant a escena tot el terror del garrot. “Tampoc calia traumatitzar els espectadors”.