Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Resignar-se o no, aquesta és la qüestió

Les preguntes pel 26-J són aquestes: Pot un Estat de la Unió Europea canviar l'orientació de la seva política econòmica? Qui pot aplicar un gir d'aquest tipus?

Des del 2012, les esquerres han guanyat les eleccions generals a França, Grècia, Itàlia i Portugal. Ara és el torn d'Espanya, on un impopular Govern de dretes corcat per la corrupció fins a extrems insuportables i vergonyosos per al conjunt de la societat fa ja cinc mesos que té un pròrroga immerescuda. Totes aquestes victòries progressistes al sud d'Europa no han servit, no obstant això, per forçar una rectificació de la política econòmica de tall neoliberal imposada pel Consell i la Comissió Europea. A l'inrevés: governs d'esquerra com els de Grècia o França, que van arribar prometent un gir social, s'han vist obligats a seguir directrius europees en el sentit contrari al que preconitzaven. Els carrers de França s'han convertit aquests dies en el camp de batalla on els sindicats combaten la reforma laboral amb la qual el Govern del socialista Manuel Valls vol introduir el model desregulador imposat a Espanya primer pel també socialista José Luis Rodríguez Zapatero i després pel conservador Mariano Rajoy. A Grècia, el Govern ha hagut d'emprendre una dràstica reducció de les pensions. I com aquests, múltiples exemples.

Però una cosa és que el canvi polític en aquests quatre estats no hagi estat suficient per trencar l'orientació neoliberal de la política econòmica europea i una altra el que podria passar si Espanya completés la llista de països amb governs progressistes al sud d'Europa. Seria una incorporació d'indubtable pes polític i econòmic. No obstant això, tampoc està del tot clar si un eventual Govern de les esquerres voldria, si pogués fer-ho, enfrontar-se a les exigències que arriben des dels organismes econòmics i polítics europeus. A Espanya, això dependrà en gran mesura de quin sigui el primer partit de l'esquerra en les eleccions del 26 de juny. La posició del PSOE no convida a l'optimisme als partidaris del canvi.

Fa només un parell de mesos, el líder socialista, Pedro Sánchez, va preferir pactar la seva política econòmica amb un petit partit liberal, Ciutadans, abans que amb la resta de forces de l'esquerra. Ara acaba d'anunciar que si el seu partit guanya el 26 de juny allargarà la mà a dreta i esquerra. Això significa, en aquest context, assumir la política econòmica neoliberal i aspirar que l'esquerra li avali l'aposta. És a dir, repetir la jugada que va fracassar fa unes setmanes. En canvi, si la coalició encapçalada per Podem s'alça amb la primacia de l'esquerra s'obrirà una situació política inèdita, en la qual caldrà veure quina és la seva capacitat de forjar complicitats tant a Espanya, en particular amb el PSOE, com amb els altres governs de l'àrea. Els antecedents són molt variats i no ajuden a resoldre aquestes incògnites. Hi jugaria Podem un paper com el de Syriza a Grècia? Es podria configurar una aliança governamental progressista com a Portugal?

Aquestes són probablement les principals qüestions a dilucidar en aquesta campanya electoral: És possible canviar de política econòmica en un únic país de la UE? Qui pot dirigir efectivament un canvi d'aquest tipus a Espanya? Si la resposta al primer interrogant és negativa, la perspectiva que es configura per a les societats del sud d'Europa, perjudicades per l'actual orientació, és desesperant. Si ni entre tots els governs d'aquests països poden forçar aquest canvi, què pot fer-se? A què poden aspirar les majories socials i polítiques que generen aquests governs d'esquerres? Han de conformar-se? Suportar passivament l'obscè enriquiment de les minories ja riques, l'increment de la desigualtat social i econòmica, el saqueig immoral dels diners pels beneficiaris i els gestors del complex financer que domina cada dia més l'economia sencera?

La disjuntiva entre revolució i reforma plantejada en anteriors conjuntures històriques de crisi econòmica i social profunda es manifesta ara com a alternativa entre resignació o no resignació. Entre conformisme o inconformisme. El pitjor de la situació present és que els partits socialistes i socialdemòcrates que des de la Segona Guerra Mundial van abanderar les polítiques reformistes a Europa actuen ara com a partits derrotats, rendits davant el complex financer. En moments preelectorals recorren a promeses socials, però a l'hora de la veritat apliquen les desregulacions que els exigeix el sistema financer per salvaguardar els seus beneficis. El que ha passat amb les il·lusions nascudes amb la victòria de François Hollande a França és simptomàtic. Cap això anem?