Selecciona Edició
Connecta’t
ELS CRONISTES DE BARCELONA (6)

Joan de Sagarra: “Barcelona pateix un conflicte identitari no resolt”

El cronista explica com gaudeix del turisme i adverteix que la ciutat no té una direcció cultural

Joan de Sagarra fa vida de barri.
Joan de Sagarra fa vida de barri.

Arribo molt tard a l'entrevista amb Joan de Sagarra (París, 1938). El trànsit que causen les obres de la ronda del Mig m'ha endarrerit per a la cita. Faig acte de presència al Bar Oller del passeig de Sant Joan angoixat pel que he llegit i m'han advertit sobre el geni de Sagarra. Però me'l trobo rient i xerrant sense cap mena d'amargor amb la fotògrafa Consuelo Bautista. Són coneguts de fa anys i Sagarra ens obsequia amb una entrevista alegre i sense rellotge. Tot just connectar la gravadora apareix un lector, Ferran Mier, que vol saludar Sagarra. Li agraeix que “ensenyi a saber viure”. Mier recorda els escrits de Sagarra a La Vanguardia sobre una sèrie de llibres que relaten la història del seu barri, la Dreta de l'Eixample i la Sagrada Família. Assegut a la terrassa de l'Oller, Sagarra comenta al lector: “Té raó, aquests tres llibres són magnífics. Expliquen la història, les famílies que vivien aquí, la fàbrica Elizalde, aquesta merda d'Heracles que tenim aquí, l'estàtua més antiga de Barcelona, dedicada a uns borbons, i aquesta mena d'Hèrcules que sembla que vagi amb una gavardina, amb un parell de lleons amb cara de desgraciats, que semblen gossos; i de la seva font només surt aigua a les set de la tarda, i tots els coloms i gavines del barri estan emprenyats perquè només tenen aigua a aquesta hora”.

Acaba d'arribar un empleat de Correus per lliurar-te uns paquets.

Sí, són llibres, no hi caben a la bústia. El carter em coneix i sap que sóc aquí. Els barris tenen això; això encara existeix.

Aquí també em va citar una vegada, per entrevistar-la, una persona que roda videoclips.

I et podria haver citat un de la FAI, un de la CUP o del que sigui. Jo em trobo aquí cada dia a les set de la tarda amb els copains del barri; són gent amb qui podem parlar durant una hora de Kubala, de Cruyff o de mira quina noia que passa. Vida de barri.

Per això ens has convocat aquí, per reivindicar la vida de barri com el millor de Barcelona.

Jo faig vida de barri. Tinc 78 anys, no surto de nit, ja no vaig al teatre.

Quan va ser la darrera vegada que vas sortir de nit?

Va ser aquest any per anar al Teatre Romea, a l'estrena de Panorama sobre el pont, d'Arthur Miller. El director és un francès molt amic meu, i l'actor, l'Eduard Fernández, és un bon xaval que ho fa molt bé.

De quin viatge estàveu parlant amb la Consuelo?

Vam anar a fotografiar la tomba d'un nano que va matar una sèrie de gent. En Lluís Pasqual va dirigir una obra sobre ell, escrita per Koltès, que va estrenar al Teatre Lliure quan el Lliure l'estaven construint a Montjuïc [el 1993]. Vam agafar un avió i vam anar a Vicenza. La Consuelo em va portar als afores de Venècia, on hi havia la tomba d'aquest noi, que es deia Roberto Zucco. Conduïa ella perquè jo no condueixo.

No tens carnet de conduir?

No, jo per Barcelona vaig a peu o en taxi. I he tingut la sort que he viscut amb vàries senyores que m'han portat en cotxe.

T'agrada treballar amb els fotògrafs?

Amb la Consuelo ens ho vam passar molt bé. I sí, amb els fotògrafs m'agrada treballar. Quan van venir els Beatles a la Monumental, hi havia una revista que es deia Siglo XX, el redactor en cap era el Manolo Vázquez Montalbán, que em van enviar a fer la crònica del concert amb en Xavi Miserachs. Aquell dia li van robar la càmera. Però després en Xavi la va recuperar en una botiga de càmeres al carrer Santa Anna amb Canuda; la tenien a l'aparador!

Les tertúlies, de barri o d'intel·lectuals, com les que teniu els diumenges amb Marsé, Valentí Puig o Vila-Matas, donen personalitat a la ciutat?

No, home, no. Quan sortíem i anàvem al Jamboree o al Bocaccio, això sí que inspirava la ciutat. Però que quatre gats més o menys coneguts vagin al [restaurant] José Luis de dotze a dues a prendre unes copes i a xerrar, ningú se n'assabenta.

És a dir, que les conxorxes de bar, com les que teniu al José Luis, o les que escrivia a Mirador el teu pare, no tenen influència a la ciutat?

Les que feia el meu pare a Mirador era una altra cosa, perquè Mirador aleshores tenia un pes a Barcelona i Barcelona no era la ciutat d'ara. Els meus escrits poden tenir un pes al barri, quan escric del barri. Però el que jo escric no pinta res a la Barcelona d'ara.

Als polítics no els afecta el que escriguis?

Si li dic “fill de puta”, esclar que l'afecta! Però si li dic guapo, res, ni m'ho agraeix. Què voleu de beure?

Què t'has pres? Un Jameson? Jo també, sense gel.

Toni! Fes-me un favor: digues al Júnior que porti un parell de Jamesons. Així funciona el barri: en Toni fent de cambrer. Saps qui és aquest Toni? L'oncle d'en Raül Romeva.

És amic teu?

Sí, bon amic meu.

És un actiu independentista, com el nebot?

No, ell és normal.

L'any passat es va celebrar el 25è aniversari de la mort de Gil de Biedma i a Barcelona es va fer poca cosa per recordar el poeta. A Sarrià van viure a la mateixa illa García Márquez i Vargas Llosa i no hi ha cap record d'això. El llegat de Carme Balcells va a Madrid. Tens la sensació que hi ha una voluntat d'oblidar els anys seixanta i setanta?

No. Però hi ha un conflicte identitari entre els que defensen que Barcelona ha de ser capital d'una Catalunya independent i els que pensen que ha d'estar al marge de Catalunya. Barcelona pateix un conflicte identitari no resolt. Com deia en Manolo, “contra Franco vivíamos mejor”. Amb Franco, Barcelona era una ciutat moderna, viatjàvem perquè érem ciutat de frontera, era una resistència de tipus cultural, el PSUC tenia una força. El PSUC tenia gent que ens trobàvem al Bocaccio, a les editorials. L'altre dia em van venir a buscar unes persones per preguntar-me si volia sumar-me a la proposta de posar el nom d'Albert Camus a un espai de Barcelona. Un record com el que té Jean Genet, o en Pieyre de Mandiargues, que té una plaça de la qual se'n va encarregar Permanyer; el senyor Malraux té un espai, el senyor Orwell té el seu espai. A mi em sembla molt bé i els dic que d'acord. I els amics Marsé, Vila-Matas hi estan d'acord. Però ara han d'anar a l'Ajuntament, i amb qui han de parlar? Si avui haig d'anar a l'Ajuntament, qui cony haig de veure? A Mascarell ja el coneixia.

Podríeu parlar amb el regidor Jaume Asens, que és qui porta assumptes de cultura.

Però només el coneixen els seus i els funcionaris. Pregunta a El PAÍS qui és aquest individu. Jo sé qui és Ada Colau, però aquesta persona, doncs em sé el nom però els meus amics no saben qui és. Falta un referent de la cultura.

Què n'opines, dels canvis al nomenclàtor?

Aquests que diuen que no hi ha d'haver carrers per al Marquès de Comillas perquè era un negrer, o aquests que han tret un llibre sobre els botiflers, o els del manifest Koiné, aquests han existit sempre, això és més vell que l'anar a peu. Barcelona té coses que s'han d'aclarir, però Barcelona té un futur al marge del que diguin tots aquests koinés.

Has escrit que "la cultureta" també tenia comissaris del PSUC, no només del nacionalisme català.

El concepte de "la cultureta" me'l vaig inventar jo, i l'he pagat. I sí, tenia comissaris del PSUC. Saps com li deia jo a Josep Maria Castellet i a Joaquim Molas? “La pareja de la Guardia Civil”. També li vaig dir a Pujol “banquero, esta no será tu última fechoría”.

Esperes que Ada Colau també tingui la seva cultureta?

A la senyora Colau, jo la respecto. N'han d'aprendre, i potser n'aprendran. Però quan nosaltres parlàvem de "la cultureta" era perquè realment hi havia comissaris. I el fet que jo els digués “la pareja” al Molas i al Castellet vol dir alguna cosa. I encara em vaig inventar una cosa més, el “patufetismo-leninismo”. Però és que en aquest Ajuntament no hi ha comissaris, ni hi ha cultura ni cultureta, és que no hi ha res. La gent és conscient que l'Ajuntament és una olla en moltes coses. Però no hi ha una persona que faci la punyeta.

Vols dir que aquest Ajuntament és dèbil?

Molt dèbil; és que és dèbil per definició! Estan governant de la manera més dèbil. Ara hi ha d'haver un acord entre Collboni i Colau. Però no és cap majoria. Però Colau té una força i una energia, això és innegable. Quan Colau va guanyar, la Rahola va escriure una columna dient que no veia Trias fent d'oposició. Home!

Amb quins alcaldes has tingut relació?

Amb en [Josep Maria] Socias vam ser molt amics. Érem companys de la facultat de Dret. Vaig ser el seu cap de Cultura durant onze mesos, entre el 1978 i el 1979, fins que van arribar les eleccions. Ens ho vam passar molt bé.

Creus que el fet que Barcelona s'hagi convertit en una mena de decorat més de la globalització té responsables concrets?

Jo estic encantat que vinguin els turistes. Barcelona no es traurà del damunt els turistes, cal controlar-ho i arreglar-ho. Però la Barcelona turística ha donat una quantitat de diners, a uns més que a d'altres. Però què vols? Que tornem a la Barcelona d'abans? No fotem!

El teu amic Lluís Permanyer es queixa que el seu barri és un eixam d'hostals i d'hotels.

També els tinc jo. A l'edifici on visc hi ha pisos per a turistes. A vegades lloguen un pis, uns dies, per conèixer la ciutat. A vegades m'he trobat que de nit han vomitat a l'ascensor. Però això s'arregla. Si tu estàs en un edifici on els propietaris no volen pisos turístics, no hi ha pisos turístics. Però als turistes no els faràs fora de Barcelona, i és un factor a favor. Jo no odio els turistes. N'he trobat que els he hagut d'ajudar. Poden aparèixer italians a l'Oller i cantem cançons napolitanes, i ens convidem a copes; això és collonut. Esclar que pots trobar-te hooligans. I per sort no visc al costat de la Sagrada Família, que no m'agrada com la estant arreglant, van en contra de Gaudí, certes coses, i del barri. Però hi vaig perquè hi ha un bar, el Michael Collins, on veig els partits de rugbi. Quan va venir el Papa, vaig ser a la barra prenent-me uns whiskys amb tres monges irlandeses. El turisme s'ha de saber viure.

Encara vas a l'Ateneu Barcelonès?

No, ja no en sóc soci, i sempre n'havia estat. Quan vaig acabar el batxillerat als jesuïtes, el meu pare me'n va fer soci. El meu avi va ser president de l'Ateneu, el meu pare em portava a l'Ateneu. A mi de petit em tallava els cabells el perruquer de l'Ateneu, en Joanet. I jugava amb la tortuga del jardí romàntic. Em vaig barallar amb l'Ignasi Agustí quan n'era president, per raons ximples, i vaig deixar de ser-ne soci aleshores. Vaig tornar-hi quan hi va haver l'Heribert Barrera de president. Després, quan es commemoraven els 50 anys de la mort del meu pare, l'Ateneu no va fer res. Quan hi havia l'Oriol Bohigas vaig lliurar a l'Ateneu un bust del meu pare. En Bohigas és amic meu, de la gent que ens trobàvem allà, a finals dels seixanta. Per raons personals vaig deixar d'anar-hi i ara veig que l'Ateneu es declara a favor del procés independentista. Si no hagués estat per raons personals, igualment ho hauria deixat. L'Ateneu ja no és allò dels ateneistes de sempre que es prenien una copa, jugaven al dòmino, anaven a la biblioteca, que és una meravella, i llegien un llibre al jardí. L'Ateneu ja no és l'Ateneu. Però tinc amics que hi continuen anant i no són de la ceba. Ara, que els que manen són de la ceba, no et dic que no.

La gran derrota de Bohigas és que, malgrat que hagi estat un acèrrim crític de la Sagrada Família, aquesta continuï sent la gran icona de la ciutat?

La Sagrada Família és la Torre Eiffel de Barcelona. I a mi no m'agrada com s'està fent. Recordo que vam anar amb en Josep Martí Gómez a visitar en Subirachs, quan hi treballava. Hi dormia allà; hi tenia un llit i una calavera a la tauleta de nit.

Era una reproducció o una calavera d'un mort de debò?

És més fàcil que fos d'un mort de debò. De calaveres se'n troben moltes. Una vegada que en Marsé havia d'escriure una novel·la vam entrar a la morgue del Clínic i hi havia cossos fins i tot a terra. Podies robar el que volguessis.

Per què utilitzes un encenedor Zippo amb la imatge del Che Guevara?

El vaig comprar a París, coincidint amb una visita de l'Obama. És un Zippo, una marca americana, i amb el lema “Hasta la victoria siempre”. Divertit. Una vegada, una anglesa em va demanar foc i quan va veure el retrat, em va preguntar: “I aquest, què canta?”

Què opines de la reforma de la Diagonal?

Ja no passejo per la Diagonal, només hi passo els diumenges, quan vaig al José Luis. Hi havia anat de nano, perquè era ple de botigues, hi havia el Cine Windsor, el Boliche; per cert, jo era molt bo jugant a bitlles. Tenia el Manhattan, on comprava els discos del Sinatra que portaven d'Andorra i que costaven 250 pessetes. Tot això s'ha acabat.

El Boliche continua, com a cinema. Hi has anat algun cop?

Sí, per anar a veure el documental de la independència de la Isona Passola. Em va fer molta gràcia que a la banda sonora hi hagués el “Qué será, será”. Al Verdi sí que hi vaig de tant en tant. Sempre li he tingut carinyo. Al Boadas també hi continuo anant, al matí, i em posen un disc de Nat King Cole o el “Papa loves mambo”. El Boadas i la Boqueria són els dos llocs que no vull que em toquin. I la Boqueria és horrible, és plena de turistes i no pots caminar-hi. Compro un llobarro a una senyora que es diu Puri. Una vegada unes japoneses em van fer una foto comprant el peix!

Has visitat el Born Centre Cultural?

Hi vaig anar, també per escriure un article. Vaig trobar-me una senyora belga abraçant el pal de la bandera. I saps què em va dir, la senyora? “Això em recorda el meu marit”. Vaig escriure que allò era la polla del Mikimoto. I va sortir publicat, al diari del Conde de Godó!