Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Danys col·laterals

Demanem coherència al consistori perquè serveix per entendre el seu sistema, la “seva” ciutat. I, ja que hi som, també li demanem que la memòria no es quedi circumscrita tan sols al 1936, tan vasta és Barcelona

Ca l’Erasme és un casalot noble, sobri i vetust, assentat al carrer del Carme, al Raval, quan sobre aquells horts s’estrenaven les fàbriques d’indianes. Els teixits estampats van fer furor i van permetre de guanyar la primera pela als inquiets promotors. El problema era l’espai per assecar les teles: Erasme de Gòmina ho feia a Sants, imaginin de quina ciutat parlem. En efecte, era el segle XVIII, entrava tímidament la Il·lustració, el seu projecte de modernitat i aquell estil clàssic d’edificar, que és el que va triar Erasme de Gòmina per a la seva “casa gran” (a Barcelona no es parlava de palaus). Cal dir que al Baró de Maldà, que és el cronista social de l’època, no li va agradar que n’Erasme comprés alhora un títol nobiliari: li semblava cosa de nou ric. Però encara i així la propietat era comentada en l’escarida Barcelona que comptava per les esplèndides pintures barroques, que avui preocupen els especialistes, perquè en queden poques.

Ca l’Erasme passa desapercebuda. Una porta de fusta, muda i gargotejada. Als balcons hi ha plantes i alguna bandera: la casa ha estat parcel·lada i llogada; als baixos, un taller, un bodegó de productes més o menys àrabs i un espai disponible. I un rètol que anuncia que l’edifici ha estat comprat per un fons d’inversió. La pàgina web explica moltes coses sobre els circuits dels diners que es neguen a ser productius; diners que es destinen a fer més diners, a seques, sense valor afegit. El text està farcit de paraules en anglès, prime, core product, etc., que suposo que li donen una pàtina de solvència. I conta que es dediquen a “comprar edificis de renda i optimitzar-ne la gestió”. Ho fan molt a Berlín, diuen, perquè s’hi parteix de lloguers baixos. Es tracta d’apujar-los a poc a poc fins a arribar al punt que la cosa esdevé insostenible. A Barcelona, aclareixen, no hi ha tant de marge però prometen bona rendibilitat. Ho lamento pels habitants de Ca l’Erasme.

Dit això, anem a un altre cas interessant. Al carrer de Bailèn, amagat entre la fronda —hi ha una mànega: algú rega—, hi ha el temple clàssic que va ser obrador dels germans Masriera, autèntics genis de l’orfebreria catalana: les joies són un prodigi de bellesa refinada, enlluernadora. Si això és massa burgès pels temps que corren, cal dir que els Masriera tenien altres inquietuds i van adequar en l’edifici un teatre. Sobre aquest escenari García Lorca va llegir per primer cop Doña Rosita, la soltera perquè la sentís la gran Margarida Xirgu, la seva musa. Era el 1932 i una determinada vida cultural estava a punt de caducar, una vida lliure que se simbolitza molt bé en aquest Studium. Tan simbòlic és que va acabar a mans d’una comunitat de monges, com tants edificis singulars de Barcelona, alguns condemnats a la piqueta. No pas aquest.

L’alcalde Trias va armar un pack molt ben travat, en un tipus de maniobra que aquí s’ha fet servir molt, des de temps maragallians. Es tracta de fer caramboles. Els promotors d’un hotel al Passeig de Gràcia – Diagonal compraven el temple Masriera més un espai vacant dels Lluïsos de Gràcia a canvi de traslladar aquesta edificabilitat a l’hotel. Els Lluïsos, un ateneu vivíssim, invertia allò guanyat en la seva ampliació, l’edifici Masriera es regalava a la ciutat i tothom content. Les normes estan per regular les altures en un punt concret i sumar-hi edificabilitat trenca l’equilibri previst, però així es feia a Barcelona. Ada Colau ho va frenar. L’edifici bancari serà d’apartaments de luxe i tota la resta es va escolar per la claveguera. La lògica seria que el consistori fes la inversió i recuperés aquest patrimoni, inclosa la reforma dels Lluïsos. Però quan Francina Vila, de CiU, ho va preguntar en la comissió de cultura, no hi va haver resposta. Que ho tingui en compte Jaume Collboni.

I per acabar el Teatre Arnau, l’únic teatre de barraca que queda, que sí que entra en els plans de l’Ajuntament, popular com és. Es farà un procés de participació perquè arribin idees des de la base. D’acord, però no fóra més lògic definir abans el Paral·lel, sempre en fase de resurrecció? Perquè s’ha denegat la intervenció en la façana del Liceu per esperar a veure com es recupera la Rambla. Demanem coherència al consistori perquè serveix per entendre el seu sistema, la “seva” ciutat. I, ja que hi som, també li demanem que la memòria no es quedi circumscrita tan sols al 1936, tan vasta és Barcelona.

Patricia Gabancho és escriptora.