Selecciona Edició
Connecta’t

El mite de la fidelitat a la llengua

La supervivència del català fins avui no es pot explicar solament a través del vincle afectiu

Barcelonins, a principis del segle XX.
Barcelonins, a principis del segle XX.

Un dels moments que em van deixar més desconcertat del debat que dijous passat el programa Punt Cat va dedicar a la llengua catalana va ser un vídeo sobre l’evolució del català i el castellà a la ciutat de Barcelona, basat segons el presentador en un article d’un dels tertulians, el sociolingüista Xavier Vila, en el qual es feia una el·lipsi d’uns 200 anys —des del 1714 fins a l’inici del segle XX— que ens escamotejava la part més interessant de la història recent de la llengua. Aquella que sovint es reserva per a l’idealisme màgic: la llengua catalana, contra tota lògica i de manera única, ha sobreviscut a l’abassegadora dinàmica centrípeta dels estats.

El fet, indubtable, sempre ha generat una perplexitat que ha buscat explicacions en la noció de fidelitat a la llengua, per la qual la població catalana s’hauria mantingut emocionalment lligada a un idioma del tot desprestigiat —el català en els segles XVIII i XIX— alhora que rebutjava una de les llengües més potents del món, o bé s’hi avenia per imposició. I d’aquí no hem sortit, de tal manera que, avui, continuem comptant amb aquesta fidelitat com el principal actiu per projectar la llengua cap al futur. “La llengua serà el que vulguin els parlants que sigui”, o “El català no morirà si els seus parlants no ho volen” ja són frases habituals d’aquesta línia de discurs.

No hi ha sigut tothom fidel, al català. Sabem que el procés d’introducció del castellà a Catalunya té a veure amb l’acomodament de les elits catalanes a uns usos lingüístics desiguals, els quals van desembocar en el que coneixem com diglòssia. Bé podem interpretar que aquests processos van ser deguts a les armes, o bé podem, per què no, parlar de la traïció interior que suposa que el segment de població amb més recursos i més preparat abraci amb connivència i un cert fervor una llengua i una cultura altres. Però això no canvia el fet que l’avenç del castellà a Catalunya, almenys fins a l’eclosió del catalanisme polític al darrer quart del segle XIX, té en els catalans més influents uns agraïts comparses.

Denunciava Josep Pau Ballot el 1815: “Ha arribat a tal grau i excés lo avorriment d’alguns a la nostra llengua, que fins han desitjat fer perdre lo ús i exercici d’ella”. I deia Joaquim Rubió i Ors el 1841: “Lo català és dolç a pesar de les paraules exòtiques que s’han introduït en ell i de lo molt que s’ha corromput per nostre deixament i abandono”. I quan més avançada era la diglòssia, Milà i Fontanals sembla resignar-se a relegar el català a un reducte simbòlic. Ho deia en la inauguració dels Jocs Florals restaurats, el 1859: “Amb un entusiasme barrejat d’un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam almenys un refugi”. El català ja no servia per a res i els prohoms de l’època es conformaven amb un certamen poètic.

Però sabem també que la truita es gira a la segona meitat del segle XIX, i no tant per una qüestió de fidelitat com per les condicions socioeconòmiques que propicia un dels processos més importants de la història recent: la revolució industrial, quan Barcelona rep un excedent de població rural que dispara la seva demografia. La ciutat passa de 100.000 habitants el 1825 a mig milió el 1900, tota una revolució migratòria protagonitzada sobretot per catalanoparlants monolingües, molt d’ells valencianoparlants, i per una testimonial immigració aragonesa. Barcelona no manté la llengua catalana perquè hi sigui fidel, sinó per una regeneració lingüística fenomenal que modifica les condicions socials de la llengua com no s’ha vist mai.

Ens convé doncs un canvi de relat. Qualsevol plantejament de futur que fem sobre la llengua ha de passat per l’anàlisi dels fets que ens han dut fins aquí, sobretot pel que fa al paper que hi han tingut les diferents classes socials, en lloc de lliurar-nos, perplexos, a explicacions esquitxades de romanticisme.

MÉS INFORMACIÓ