Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Allò que queda, allò que vindrà

L’entramat institucional existent, controlat per elits polítiques i econòmiques, veu amb preocupació l'emergència de noves dinàmiques amb formats diferents de relació institució-societat

Després d'aquests cinc anys transcorreguts des del 15-M del 2011, els records comencen a barrejar-se amb els mites i els fets amb els arguments. Encara no ens posem d'acord si el 15-M és o va ser un moviment, un esdeveniment o alguna cosa a mig camí. El que sembla clar és que va ser una clara expressió d’“acció col·lectiva” o, com diuen alguns, d’“acció connectiva”. La “tecnopolítica” troba les seves bases nuclears en la manera en què es va operar a i des de les places. La tesi doctoral d’Arnau Monterde i els treballs de Javier Toret al centre que dirigeix Manuel Castells a la UOC, mostren que la falta aparent d'estructura i d'organització contrasta amb una identitat multitudinària que es va anar construint sobre la base de les interaccions entre persones, grups i col·lectius. Més enllà d'individus o nodes, la veritat és que la forma directa i pràctica amb què es van fer servir les múltiples possibilitats de les xarxes, va permetre anar molt més enllà dels confinis dels nuclis polititzats o dels activistes habituals. El canvi d'escala va ser un dels punts clau que explica la força que emanava de les places. Aquest desbordament, aquesta arribada o connexió massiva de nous actors, li va donar al que semblava alguna cosa espontània i episòdica, una robustesa, flexibilitat i adaptabilitat que va mostrar la potència de la construcció col·lectiva de coneixement i de dinàmiques d'acció.

Encara avui és possible identificar la pervivència de les xarxes generades en aquells moments. Xarxes que mantenen nodes i capacitats latents gens menyspreables i que posteriorment s'han (re)utilitzat en ocasions com per exemple Gamonal, la ILP de la PAH l’any 2013, o en els processos de conformació i mobilització social davant les passades eleccions municipals. Del 15-M va sorgir una dinàmica col·lectiva difícil d'encasellar amb els paràmetres de la literatura de moviments socials. Lideratges més col·lectius que individuals, dinàmiques més meritocràtiques que estatutàries, menys definicions programàtiques i més iniciatives concretes que aglutinen esforços individuals i col·lectius. No hi ha hagut linealitat ni continuïtat explícita, però si manteniment de pautes, actituds i principis. Des de la lògica dels mitjans de comunicació convencionals o des dels partits tradicionals, això fa que es vegi el 15-M com alguna cosa fantasmagòrica, irreal o fugaç i periclitada. Però, la veritat és que els traços i les petjades del que va passar fa cinc anys segueixen sent perceptibles i segueixen operant com a referent simbòlic per a molts.

I ara? Estem en ple procés d'institucionalització de part del que va constituir el moviment-xarxa del 15-M. En aquesta fase, plena de tensions i d'inevitables contradiccions, la pervivència dels trets distintius s'ha anat mantenint amb més o menys claredat. S'han combinat les xarxes amb la televisió i la presència als carrers, però la tecnopolítica és ja una realitat inqüestionable. S'ha trencat clarament la bipolaritat PP-PSOE. Amb l'expressió de “confluència” s'han volgut identificar processos que anessin més enllà dels acords entre formacions polítiques i que permetessin aglutinar diferents col·lectius de manera més plural i oberta. En alguns llocs ha funcionat millor que a d’altres, però la realitat sorgida de les passades eleccions municipals i la prova del 20-D mostra notables fortaleses d’aquestes confluències a llocs com Catalunya, Galícia o València.

Sabem que l'entramat institucional existent, fortament mitjançat i controlat per elits polítiques i econòmiques, veu amb preocupació l'emergència de noves dinàmiques amb formats diferents de relació institució-societat. Per aquí fallen els tradicionals punts d'enllaç que els servien per saber “com van les meves coses” a cada moment. Una de les preguntes clau és si els nouvinguts seran capaços de canviar aquests entramats institucionals o si, a l'inrevés, seran ells els que acabin acomodant-se a les exigències i rigideses d'aquests mateixos entramats. D'aquell moment de politització massiva ha sorgit l'emoció i la força que ha anat alterant la conformació de majories socials. Falta veure si s'aconsegueix finalment que això s'expressi en els canvis institucionals avui necessaris, tant en el terreny social i econòmic com en l'acceptació de la realitat plurinacional. No hi ha partit avui que pugui afirmar que representa el 15-M, però tampoc res d’allò nou que passa a l'escenari polític espanyol i al català pot explicar-se sense recórrer a aquest moment excepcional del qual avui es compleixen cinc anys.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.