Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Bons, dolents i viceversa

Sembla clar que la majoria de catalans que no opten per la independència i aposten per resoldre els problemes en el marc constitucional

Per negociar un tema complex, convé posar-se a la pell de l’altre, per preveure’n els moviments i per comprendre’n les raons. Un exercici recomanable també per abordar la crisi institucional entre Catalunya i Espanya i que, n’estic segur, adquirirà altre cop protagonisme amb la campanya electoral. Per a l’independentisme, el tractament del “problema català” per part de certs mitjans, institucions i persones rellevants de Madrid (el Madrid concepte; no la capital o els madrilenys) alimenta la tesi que a Espanya no hi ha solució. Rendició o res. Espanya no ens estima. Momificació de la Constitució i visió rígida de la realitat.

És presumible pensar, veient les coses des de l’altre angle, que la majoria de no-catalans (amb excepció potser del País Basc i amb menys incidència de les Balears i València) no entenen que es pugui plantejar la independència de Catalunya com a possibilitat, però tampoc no comprenen les reivindicacions compartides per molts no-sobiranistes. Existeix una altra nació que l’espanyola? Què més volen els catalans?

El franquisme no va inventar, però sí que va reforçar, la idea de la uniformitat d’Espanya —més que la unitat—, basada en una concepció política i cultural que agafa Castella com a referent, encoratjada des de l’“aparell de l’Estat”. Últimament, sèries com Isabel o Emperador Carlos han ofert una perspectiva peculiar de la història. I sense immutar-se, Mariano Rajoy diu que Espanya és la nació més antiga d’Europa o que existeix des de fa 2000 anys. Al conjunt d’espanyols se’ls ha explicat la història i la realitat peninsular de manera fragmentada, parcial i, en el cas que ens ocupa, s’ha escamotejat la vitalitat de la llengua i la cultura catalanes. Un exemple: durant la transició, Adolfo Suárez, admirat pel seu reformisme, va desencadenar una polèmica quan va qüestionar l’ús del català a les matemàtiques. Però el centralisme no és només cultural. Avui té a veure també amb l’acumulació de poder en centres de decisió que comparteixen sectors econòmics i elits funcionarials de l’Estat, una aliança, per entendre’ns, entre la llotja del Bernabéu i la Brigada Aranzadi.

Ignorar la dimensió hispànica de Catalunya no té sentit, però tampoc obviar l’Espanya plural

A l’altra banda, altres simplificacions: voler reduir una guerra amb una clara dimensió hispànica com la de Successió a una “guerra d’alliberament nacional”, i convertir el 1714 en el quilòmetre zero de l’independentisme. O la vigència d’un discurs que beu del nacionalisme romàntic i el seu raonament cultural i ideològic; la institucionalització de les presses; ignorar qüestions òbvies sobre el caràcter democràtic d’Espanya, el respecte a la legalitat i el context europeu. O la mística del voluntarisme, la pretesa superioritat moral de l’independentisme i l’abandonament del paper transformador del catalanisme.

Ignorar la dimensió hispànica de Catalunya no té sentit, però tampoc obviar l’Espanya plural. Sobren tòpics, com la igualtat. Alguns confonen diversitat amb desigualtat. L’apel·lació a la unitat i igualtat de tots els espanyols reiteradament repetida adquireix sovint caires nord-coreans, quan resulta que Espanya (que, per cert, viu d’esquena a Portugal) és un complex entramat de llengües, cultures, mestissatges, vaivens històrics, més enllà de tímides singularitats. La pel·lícula Ocho apellidos catalanes exposa, a base de sal gruixuda, la realitat de quatre llengües parlades a Espanya i trets de tres de les seves nacionalitats: Euskadi, Catalunya i Andalusia. Així s’autoreconeixen en els seus estatuts, com Galícia, Aragó, València i les Balears. La lectura dels preàmbuls estatutaris és molt il·lustrativa.

Sembla clar que la majoria de catalans que no opten per la independència i aposten per resoldre els problemes en el marc constitucional (i reformat) consideren que Catalunya ha de poder encaixar en una Espanya diferent. Que els reconegui la identitat nacional, llengua, cultura, història, dret... Però hi ha reivindicacions més prosaiques sobre finançament o infraestructures. La situació de la xarxa de rodalies de Barcelona, en comparació amb Madrid i amb les inversions milionàries en trens d’alta velocitat d’escassa rendibilitat, abona la idea, lamentablement, del centre extractiu. Davant l’“Espanya ens roba” s’articula un altre discurs que consisteix a afirmar que Espanya —tots els espanyols— és qui paga la factura catalana. Ni una cosa ni l’altra.

Uns diran que en moltes coses —educació, sanitat, habitatge, política cultural, prioritats socials— Catalunya no fa bé els deures. I els altres, que qualsevol llei nova (procés a part) acabarà al Constitucional. I tots haurien de dir que és urgent conèixer-se millor i parlar més. De tot i sense por, superant una arrogància mútua que es retroalimenta.

Rafael Pradas, periodista.