Selecciona Edició
Connecta’t

En català, també al Bernabéu

Que un futbolista d’Alcover que juga al Madrid com és Casilla no pugui respondre a una pregunta en català perquè és a la zona mixta del Bernabéu no té gaire sentit

Kiko Casilla a la roda de premsa on no el van deixar parlar català.

Kiko Casilla va ser tan protagonista com Cristiano Ronaldo diumenge al Bernabéu, motiu de sobres perquè els periodistes reclamessin la seva presència i el club hi accedís a fi de presumir de l’exjugador de l’Espanyol. Els futbolistes són punyeters i a vegades es fan pregar molt, sobretot quan ha perdut el seu equip, cosa fins a cert punt normal perquè saben que els periodistes els esperen per burxar-los, i més ara, tal com està la Lliga.

Així funciona la zona mixta: no saps mai del cert qui sortirà, per bé que la normativa de la Lliga estableix que després de cada partit, com a mínim, s’han de presentar dos jugadors de cada equip per atendre els mitjans informatius, preferentment les televisions, després les ràdios i al final la premsa, perquè se suposa que els que escrivim no necessitem cap veu ni personalitzar ningú; som els últims de la cua, també al futbol.

A nosaltres ens toca callar, escoltar i comentar el que passa després, com aquesta vegada que Casilla, envoltat de periodistes, va atendre una pregunta de Sebas Guim, el periodista de TV3 i Catalunya Ràdio. I el porter, de manera instintiva, va girar el cap a la seva dreta per demanar: “¿En catalán, puedo?”. La resposta de Carlos Carabajosa, un dels responsables de comunicació del Madrid, va ser taxativa: “No, en español”.

I és clar, es va muntar un sidral, i amb raó, perquè no va quedar clar si el català estava prohibit al Madrid, o si la manera de fer del club impedia parlar-lo a la zona mixta, o si havia estat un error del porter, per preguntar, i del periodista del club, per dir el que no tocava i extralimitar-se en les seves funcions. Queda clar, en qualsevol cas, que tots dos van actuar de manera preventiva —per si de cas—, poruga i poc natural, fins a cert punt sorprenent.

A cap dels dos se’ls va acudir citar el periodista per a més tard, un cop acabat el torn de preguntes en espanyol, per bé que el porter va disculpar-se amb en Guim. No va ser fins l’endemà, després de les moltes queixes i crítiques contra el Madrid, que des del club es va fer saber que s’havia vulnerat el protocol que estableix que a la zona mixta es parla castellà i que, per descomptat, el Madrid no havia prohibit el català al Bernabéu.

Una altra cosa és la sala de premsa, on es pot preguntar en qualsevol idioma, sempre que s’hagi demanat i sigui a través d’un traductor, com passa amb Zidane. El problema és que no està clar que existeixi aquest protocol, o que hi hagi una normativa escrita, sinó que se sap que Benzema respon sovint en francès, Kroos en alemany i Bale en anglès, en funció de qui pregunta, ho hagi advertit abans o no, sigui a la Lliga o a la Champions.

Així ho han fet saber diferents periodistes que fan informació del Madrid, els mateixos que també expliquen que no els inoportuna que es pregunti en català. Arribats a aquest punt, tal vegada convindria que la Lliga de Futbol explicités un model d’actuació a les zones mixtes després que s’hagi perdut el sentit comú. L’excés de regles dificulta qualsevol funcionament, però ara mateix s’imposa un cert ordre per regular els espais comuns.

Hi ha models que ja funcionen, com el del Barça, que permet preguntar en tots els idiomes, i, d’altra banda, des dels temps de Guardiola s’informa els diferents clubs contra els quals juga que el seu entrenador atendrà els mitjans catalans en català durant la conferència de premsa. Així s’eviten malentesos com els que han tingut diversos tècnics catalans en alguns camps o pistes quan han estat preguntats en el seu idioma matern.

Queda clar, de totes maneres, que hi ha llengües de primera i de segona, per més que l’Estat espanyol reconegui que el català és cooficial; que prohibir no penalitza, i que hi ha greuges comparatius entre els periodistes de mitjans catalans que treballen a Madrid i els periodistes de mitjans espanyols a Barcelona. Al Bernabéu costa que donin el torn de paraula a TV-3 i a Catalunya Ràdio, ni que sigui perquè no els agraden les seves informacions.

Al Camp Nou, en canvi, habitualment pot intervenir tothom, o com a mínim el torn de preguntes està més obert, cosa que no agrada a Luis Enrique, com es nota en segons quines conferències de premsa. I a més a més, tothom ha sentit demanar alguna vegada al protagonista si podia dir en castellà el que havia dit abans en català, i fins i tot el president s’hi ha posat bé.

Tampoc convindria confondre el Madrid amb Espanya, i dir que el que va passar al Bernabéu passa a tot arreu. Ara bé, el que va passar s’ha de dir i denunciar, perquè dificulta la praxi periodística i obliga a replantejar-se determinades actituds. La funció d’un cap de premsa no hauria de ser només la d’acompanyar i controlar el jugador perquè no li aixequin la camisa, sinó també la de facilitar la feina,

Si les sales de premsa i les zones mixtes s’han convertit en una selva no és tan sols culpa dels periodistes —que també, ja que cada cop s’hi aplega més gent i amb interessos ben diferents—, sinó que hi té molt a veure la dificultat creixent que hi ha per poder tenir contacte amb els futbolistes i el xou en què s’ha convertit la informació esportiva, tan necessitada ara mateix que hi hagi conflicte en cada informació que no es distingeix el que és important del que és banal.

Que un futbolista d’Alcover que juga al Madrid com és Casilla no pugui respondre a una pregunta en català perquè és a la zona mixta del Bernabéu no té gaire sentit.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ