Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ser un escriptor i semblar-ho

‘Trumbo’ rememora la cacera de bruixes a Hollywood, una guerra ideològica que va marcar el cinema i la cultura des d’aleshores

Aquí vam descobrir Dalton Trumbo quan als primers setanta es va estrenar Johnny va agafar el fusell, dirigida per ell mateix a partir de la seva novel·la del 1939. Un relat aclaparador sobre un jove soldat de la Primera Guerra Mundial que es desperta amputat de cames i braços en un hospital, el cap embenat, amb un mínim de vida cerebral que li permet recordar. Una història que Trumbo va adaptar al cinema als anys Vietnam, commoció pacifista als EUA mai repetida. Després vam saber que també parlava de la seva pròpia història: l’amputació que va suposar per a ell i els seus col·legues escriptors ser a la llista negra de Hollywood del 1947.

Alerta amb el que escrius, devia pensar Trumbo. No només perquè el seu Congrés s’estava saltant de manera clamorosa la primera esmena de la Constitució que garanteix la llibertat d’expressió (de la qual també ens parlava la setmana passada el cineasta Wiseman a la filmoteca per explicar com s’ho fa per rodar sense restriccions les seves insubornables pel·lícules a les institucions públiques). No només per això, per reduir a interpretable la primera esmena segons les circumstàncies polítiques. També perquè el que Trumbo es va imaginar quan s’acabava la Guerra d’Espanya i encara no havia començat la mundial parlava del que li succeiria a ell mateix. L’art és de vegades un rellotge que avança.

El Congrés va dir prou: qui està en el negoci del cinema no ha de creure, ni de bon tros defensar, que li està permès expressar en públic opinions polítiques a contracorrent. No es jutjaven els guions, sinó els guionistes. Pots ser com John Wayne, això sí, portaveu d’allò més conservador que sermoneja sobre el patriotisme durant la Segona Guerra Mundial que havia acabat sense ell per a res, ni al front ni a la rereguarda. Però no pots ser l’elegant urbanita Dalton Trumbo: com si no en tingués prou de guanyar 4.000 dòlars a la setmana, per l’èxit i els diners que donaven les seves cintes, s’havia allistat el 1942 al Partit Comunista. Un Swimming Pool Soviet, un ‘soviet amb piscina’. Fins aquí podíem arribar. Un radical ric, si us plau…

De tot això parla la pel·lícula de Jay Roach, sovint en perspectiva i amb un deix humorístic que no porta la sang al riu. Aquí tenim la gran Helen Mirren com la vidriòlica columnista dretana Hedda Hopper d’aquella cacera de bruixots. Calia eliminar la possibilitat que una pel·lícula moderna, amable i civilitzada com Vacances a Roma aparegués signada per un comunista. La va escriure Trumbo sota un pseudònim, que així es va guanyar la vida durant tretze anys, redactant gairebé sempre porqueries mal pagades, després de passar un any a la presó. Fins que el seu nom va reaparèixer el 1960 en els crèdits d’Espàrtac i Èxode. L’estrena d’Espàrtac va ser un escàndol que només es va aconseguir apaivagar quan el president Kennedy va anar al cinema i va defensar la pel·lícula quan en va sortir, davant la televisió.

Per ser un escriptor dels nostres ho has de semblar. Hollywood, per això, va destrossar de manera ben visible els homes més que no pas les dones del negoci. Tot i que n’hi va haver, esclar, entre tants professionals vetats que es van quedar sense feina i entre els que es van treure la vida.

El guió, que per a Hollywood és el sistema de control financer i narratiu, ha donat bons fruits crítics i imaginatius. Però a partir de la Guerra Freda sovint s’ha adotzenat fins a ser un simple instrument de guerra ideològica i de pur consum d’imatges que ens enceguen, que impedeixen veure res més. El que no ha evitat, i aquesta és una altra de les seves grandeses, és que periòdicament Hollywood sigui l’escenari de batalles renovadores, com la del mateix film espartaquià. Fins i tot se li deu, per reacció, el cinema independent. Però continua sent decisiu que, pel poder industrial que té, el que passa al cinema americà es trasllada a la cultura sencera, i la devalua.

Així, la Guerra Freda va començar al cinema. “Aquesta és una guerra molt nova”, diu algú a la pel·lícula, “fixa’t que encara no existeix…” Impossible anomenar aleshores aquesta guerra cultural, els inicis de la qual es xifren avui entre el 1947 i el 1949. Ho hem vist i sentit altres vegades, però molts no ho saben, ni als EUA. D’aquí l’encert que el protagonista sigui Bryan Cranston, el de la inquietant i multipremiada sèrie Breaking Bad.

Tota obra d’art explica una història i té una història. Conèixer-ne l'una i advertir-ne l’altra ens fa més adults, menys vulnerables, més lliures. Sigui art comercial o de l’altre. Hi ha idees molt agudes en aquest film, com quan Trumbo diu que escriure coses dolentes dóna molt més feina que escriure’n de bones.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.