Selecciona Edició
Connecta’t

Núria Espert, premi Princesa d’Astúries de les Arts

Catalana de 80 anys, la gran actriu de cinema i teatre, i també directora, va debutar als escenaris el 1950

L'actriu Núria Espert, el 2013 a Madrid.
L'actriu Núria Espert, el 2013 a Madrid.

L'actriu i directora teatral Núria Espert (l'Hospitalet de Llobregat, 1935) ha obtingut el premi Princesa d'Astúries de les Arts, ha anunciat el jurat d'aquests guardons. Espert ha estat l'escollida entre 40 candidats de 21 nacionalitats proposats per al primer dels vuit guardons que convoca la Fundació Princesa d'Astúries, enguany en la seva XXXVI edició.

"Estic molt emocionada i immensament feliç amb el premi, sobretot pel que implica de reconeixement al teatre. Crec que sempre ha estat menystingut en aquests guardons. En aquest sentit, se li està fent justícia", ha declarat Espert a EL PAÍS tot just conèixer que havia estat distingida amb el guardó, informa Rosana Torres.

Espert va ser una adolescent delicada i pobra, filla d'apassionats del teatre que la volien veure triomfar fora de l'Hospitalet però que tenien por que marxés de la ciutat. Tant que, quan ja va començar a ser la Núria del teatre, la mare, que la va cuidar com si fos d'or, l'acompanyava cada nit perquè la nena no es perdés pels carrers perillosos de tornada.

Però aquesta nena era molt més poderosa i enèrgica del que els seus pares es pensaven. No calia que ho digués la família ni que ho digués ella. Ho va dir, abans que ningú, abans que ho diguessin el seu marit, Armando Moreno, que ella guarda en la memòria com la seva mare la guardava a ella, Víctor García o Adolfo Marsillach, o abans que ho digués un buròcrata del teatre a qui ella gairebé li va trencar un dit... abans que tots ells ho va dir, doncs, un mite del teatre català i europeu, Josep Maria de Sagarra.

El dramaturg, factòtum del teatre, home de caràcter (com la Núria, per cert) va ser el primer a veure aquesta espurna que ara es premia a Astúries. Però en aquella ocasió, la nena Núria tenia 13 anys i estava sola com un mussol davant del més exigent dels catalans del món.

Els seus pares l'havien portada a fer una prova, i ella va recitar com si vibrés per dins i per fora, però quieta com un marbre, petrificada. Quan va acabar, la noia va sentir el que ara repeteix en català com si fos alhora un talismà i un primer elogi: “Aquesta nena té els collons d'un toro…”.

Amb aquests atributs, la gran dama de l'escena, la que va ser des de Yerma fins al rei Lear, la que va fer Lorca millor que ningú, com si edifiqués de la tristesa un crit, la que va convertir Brecht en una metàfora de la Guerra Civil espanyola, la que es va sotmetre a la disciplina de Las criadas, de Genet, mirada implacablement pel més exigent dels seus directors, Víctor García…, s'ha atrevit amb tot, amb el teatre, amb l'òpera, s'ha atrevit amb l'Administració i amb Shakespeare; ha estat dona i home i nena, ha estat present en els últims compassos de la vida, i l'actuació, d'un entranyable amic com Adolfo Marsillach, a qui va ajudar a ser l'altre a Quién teme a Virginia Woolf, d'Albee…

És també la que es va posar a competir, a l'escenari, amb José Luis Gómez, la que va donar la rèplica a Alfredo Alcón, la que se segueix desfiant a ella mateixa com si estudiés per enfrontar-se a Sagarra. Es va mesurar també amb el postfranquisme i durant la dictadura els va desafiar a tots i (com Joan Manuel Serrat, per exemple), va haver d'exiliar els seus espectacles a Canàries perquè el règim pogués dir que actuava a Espanya… A Canàries, a Tenerife, tenia el repòs de la saviesa de qui va ser un dels seus mestres, Domingo Pérez Minik, a qui ella es referia com “una llum a l'illa".

És una dona de tots els registres, un ésser humà amb una energia immensa, una filla admirable, una mare que mai ha deixat de sentir-se a prop de les seves filles, l'Alícia i la Núria, amb un respecte pel seu marit, que tant la va ajudar a ser ella, que encara avui resulta emocionant… una actriu cèlebre que segueix atenent tothom com si estigués començant, una noia que es comporta encara com aquella noia en qui Sagarra va veure l'energia d'un toro.

Ell la va descobrir abans que el jurat que avui l'honra; abans l'han descobert milions d'espectadors arreu del món, i els que saben que Sagarra tenia raó deuen estar feliços avui que la dama del teatre, la noia de l'Hospitalet, hagi estat honrada amb el premi que porta el nom d'una princesa. De fet, ella és tota una reina.

MÉS INFORMACIÓ