Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“Colau simbolitza el que molts polítics voldrien aconseguir”

Pau Faus, director del documental ‘Alcaldessa’, ha estat premiat al Festival de Màlaga

Pau Faus, a la redacció d’EL PAÍS a Barcelona.
Pau Faus, a la redacció d’EL PAÍS a Barcelona.

Cada dia, durant un any, Pau Faus (Barcelona, 1974) va ser l’ombra d’Ada Colau. Gravant-la. El resultat: 200 hores de material que s’han transformat, gràcies a un guió i a les tisores de muntatge, en un documental d’una hora i mitja. El Festival de Màlaga ha premiat amb el Biznaga de Plata a la millor direcció de documental Faus per Alcaldessa, cinta que mostra des de dins els mesos previs a l’arribada de la primera dona a l’alcaldia de Barcelona.

Faus va estudiar arquitectura i, com tanta altra gent, va arribar un dia a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) oferint el seu ajut. Allà va entendre “el No nos representan de manera molt clara”. Va acabar formant part del Comando Vídeo, el grup de tres activistes que produïen les campanyes de la PAH. I es va convertir en l’autor del documental Sí se puede. Siete días en la PAH Barcelona, en el qual també va participar l’actual cap de comunicació d’Alcaldia, Silvia González.

Alcaldessa és una idea de tots dos. El documental s’estrena el proper 27 de maig a 15 ciutats espanyoles en català amb subtítols en castellà. Com en un cercle que s’obre i es tanca, el film comença i acaba amb la mateixa frase: “No oblidem mai qui som i per què som aquí”, un cartell que penja a la porta del despatx de Colau.

Pregunta. Creu que Ada Colau ha pogut oblidar en algun moment per què ha estat escollida?

Resposta. No. Al contrari. Penso que deu ser el que més sovint es repeteixen els que van penjar el cartell.

P. Com va sorgir la idea del documental?

R. Quan el juny del 2014 ens assabentem que es farà la candidatura, intuïm que no serà anecdòtic, venim de la PAH i veiem la necessitat d’aquest canvi. Plantegem a Colau que volem fer un documental d’aquesta aventura i fer-lo des del punt de vista del pas de l’activisme a la política institucional.

P. Què li va semblar la proposta?

R. La reacció no va ser de gaire anàlisi. Ella simplement diu “Vale”. Va sortir de forma molt fluïda. De fet, les sessions de videodiari [on Colau reflexiona sobre un fons negre i mirant fixament a la càmera] moltes vegades eren pauses entre reunions, moments de reflexió, però molt efímers. Que quedi clar que Colau no s’autograva, nosaltres creàvem la situació. Hi havia dies que eren coses concretes i reflexionava, per exemple, sobre el personalisme; o altres vegades parla de coses que estaven passant. Tot plegat va acabar tenint, de forma natural, un cert aire de monòleg. Ella s’ho va acabar apropiant com un espai per parlar en veu alta.

P. Una de les coses que sorprèn és que ella plora sovint durant el film. Plora molt!

R. N’hi ha motius. A la PAH es plora de mitja per setmana molt més que en qualsevol espai que jo hagi compartit. Ser a primera fila com a testimoni genera un desgast molt fort, i crec que és un dels plusos que tenen el documental i el personatge: té a veure amb la política, la PAH i els moviments socials. Són espais on no hi ha por ni cap problema a plorar, emocionar-se o riure. L’Ada Colau que veiem és la mateixa que la Colau de la PAH.

P. Colau va arribar a vetar alguna imatge?

R. No. No ha vetat res. Tot això neix d’una confiança que ella sabia que l’equip no la trairia. La confiança va seguir en el procés d’edició. El problema és que a vegades aquestes pel·lícules que narren processos polítics poden resultar avorrides, i nosaltres volíem arribar al màxim de gent possible.

P. Quin va ser el pitjor dia de rodatge?

R. No tinc un record d’un dia concret, gravava i ho tirava a la memòria de l’ordinador.

P. Què el va sorprendre d’ella?

R. Potser quan s’adona que la gent comença a tractar-la diferent dins la mateixa organització, perquè es percep que pot acabar al poder.

P. Què pensa del seu lideratge?

R. Ada Colau simbolitza el que molts polítics voldrien aconseguir, que és la coherència entre trajectòria i discurs. Fins ara estàvem acostumats a polítics que venien una regeneració o empatia que cada cop ens creiem menys; figures com ella han trobat la connexió: la trajectòria l’avala.

P. Amb aquest documental, coneixem Colau o ens quedem amb el personatge?

R. La dualitat persona-personatge és la base del documental i es trasllada a moltes situacions. Molts dels talls reflecteixen aquest personatge que està entre dues aigües: activisme i política, innovar i no arriscar, ser sincera però no ingènua. La intenció era més plantejar la dualitat persona-personatge. En gravar en temps real, volíem retratar com estava vivint ella aquest viatge. Si ella ens ho expliqués ara, seria molt diferent.

P. Si no haguessin guanyat, hi hauria documental?

R. Per part meva, sí.

P. A ella, què li ha semblat?

R. D’una banda, li va agradar reviure moments que són molt emocionants; però de l’altra, es removia al seient i mirava arrufant el nas, conscient que, algunes coses, avui les expressaria de manera ben diferent.

P. Va votar Colau?

R. Sí.

Els ‘plats bruts’ de l’alcaldessa

El documental Alcaldessa entra literalment fins a la cuina dels Colau. Tant és així que hi ha un pla de l’aigüera (amb plats, gots i un escorredor per rentar) de casa de l’avui alcaldessa de Barcelona i el seu company, Adrià Alemany. Correspon al matí del dia de les eleccions, el 24 de maig passat, i hi apareix la parella fent l’esmorzar. La cafetera que tenen, per cert, té el mànec trencat.

També hi surt una altra cuina —per ser exactes, el rebost de la cuina—, la del restaurant-cafeteria Jardí, que és a tocar de la seu de Barcelona en Comú. El nucli de Colau hi apareix dinant. Una conversa distesa on assagen respostes a preguntes incòmodes i que mostra la confiança amb què es tracta la parella de polítics. A més, el grup fa broma amb els cabells despentinats d’Alemany, a qui habitualment es veu tens.

Al film hi ha moments on l’espectador se situa molt endins en la intimitat de la PAH —com la festa de Nadal: “trobo a faltar la PAH”, diu plorant— o de l’entorn de Colau. La gestació de la confluència, la campanya electoral... Debaten sobre la conveniència del fet que la cap de llista aparegui a la papereta... Ella, en un dels vídeos monòleg, reconeix que en el seu dia va criticar el mateix a Pablo Iglesias. En un altre hi apareix amb el seu fill Luca a la falda: el nen, ben sincer, explica que la troba a faltar i que aquell dia no ha anat a l’escola per poder estar plegats.

Hi apareix, tanmateix, la transformació de l’activista en candidata i com la incomoda el tema de la imatge. Ella en fa broma i explica que li comencen a dir que caldrà començar a parlar “de la imatge”. Apareix amb cara de no agradar-li gens el dia de la sessió de fotos pels cartells electorals: perruqueria, maquillatge, proves de vestuari...

En un altre dels vídeos de reflexió, Colau parla de com se sent en públic i acaba explicant que de petita, per l’entorn progre on es va criar, sovint era “la rara”, i es va refugiar en els llibres. Fins al punt que per Reis va demanar l’enciclopèdia Larousse. I l’hi van portar. I buscava i subratllava paraules per revisar al cap dels dies si se’n sabia la definició. Una mostra de l’autoexigència i la disciplina de Colau.