Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

És Assemblea? És Nacional?

L'ANC decau perquè falseja fins i tot la democràcia directa, fracassen les seves propostes, defrauda Hisenda i viola dades personals

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) tria el dissabte nou Secretariat, que l'hauria de despertar de la profunda crisi d'identitat en la qual està sumida.

L'ANC exhibeix un perfil clar d'organisme agitador a favor de la independència. Però, menys en la seva arquitectura interna, a diferència de l'Assemblea de Catalunya (1971), del nom de la qual es va apropiar abusivament: era aquell llegendari organisme unitari de les forces democràtiques —partits, entitats i associacions— contra la dictadura fundat el 1971, herald del Parlament arrabassat.

En realitat, l'actual ANC té poc de A. Una Assemblea, com a òrgan de la democràcia directa, nomena delegats conjunturals, no permanents; per a una tasca concreta, no para un llarg període; amb vocació interlocutora, més que negociadora.

La democràcia representativa tria un cos representatiu que dicta normes (legisla), tria l'executiu i el controla; la directa, com a substitutiva d'aquella, confon elector i poder executiu, en suprimir el cos intermedi: designa directament el Poder.

És estrany que en un esquema organitzatiu assembleista s'elegeixin uns secretaris que es constitueixen en cos permanent i que sigui aquest qui coopti entre els seus membres la nova Presidència. És un menyspreu al mandat de l'assemblea expressat en el nombre de vots directes que la base va donar a cada candidat.

En part per això, l'ANC s'ha submergit en una crisi institucional. Perquè en l'última elecció va seleccionar la persona votada en quart lloc, el president avui cessant Jordi Sánchez, en comptes de l'editora Liz Castro, que va ser qui va obtenir la primogenitura. L'intercanvi de missatges SMS entre aquesta i un dels comissaris més influents de l'entitat, Jaume Marfany —antic ajudant de camp del virrei d'Endesa a Catalunya, l'exsecretari d'Artur Mas, David Madí— produeix calfreds. La guanyadora va protestar:

— "Em vas dir que no em presentés a presidenta tot i que vaig ser la més votada, per preservar la unitat.”

—"Em vas demanar la teva opinió i te la vaig donar”, va replicar el madinista.

—"No és cert, tu em vas trucar i em vas pressionar”, va al·legar Castro.

—"Mentida”, va escriure l'altre.

—"Jo no volia ser presidenta, vaig decidir postular-me després de veure les maniobres que fèieu”, va concloure la relegada.

Transparència assembleària o obscenitat autoritària?

L'ANC tampoc no té gaire de N, de cos nacional. Perquè existint Parlament, en nom de la Nació només aquest pot parlar legítimament. Perquè la seva predecessora es dirigia a tots els demòcrates, i ella, només a la minoria secessionista. Perquè mentre aquella va esculpir un programa nacional transversal triomfant (els quatre punts: llibertat, amnistia, Estatut i coordinació amb els altres demòcrates espanyols) l'ANC només ha llançat arengues retòriques i propostes tacticistes, en general fracassades.

A part de muntar mobilitzacions boniques i vibrants —reeixides per la seva excel·lència organitzativa, però també gràcies a la provocació centralista—, l'ANC només ha contribuït en part a dos triomfs indepes. Un, la celebració del 9-N, després del “President, posi les urnes”. Dues, l'ajuda a Mas per forçar Esquerra a una candidatura comuna (Junts pel Sí) el 27-S, ben recompensada a Carme Forcadell, excap de l'ANC avui enfilada a la presidència del Parlament més matussera, sectària i autocràtica des de la seva restauració.

L'ANC va haver de canviar el full de ruta l'abril del 2014 perquè contenia plantejaments colpistes (ocupació i control de “grans infraestructures i fronteres, ports i aeroports...”); va fracassar en el seu clamor per la desobediència civil; es va ignorar la seva crida a una candidatura unitària nacionalista per al 20-D; s'està repetint el mateix per al 26-J, i el calendari per a la declaració unilateral de la independència, que s'havia de formalitzar el 23 d'abril del 2015, ha constituït el ridícul més estrepitós.

El declivi de l'ANC es reflecteix en la caiguda d'inscripcions (de 12.000 anuals a 1.933 l'últim exercici); en la reducció a un terç (1,8 milions d'euros) del seu pressupost; en els seus dubtes sobre la pròxima Diada; en la seva menor influència promovent l'unitarisme indepe... I en l’escandalós frau fiscal —aquest estigma tan pujolista— que li ha suposat un abonament extra de 176.000 euros a Hisenda, i la inquietant violació de la llei de protecció de dades (per espiar la ideologia nacional dels ciutadans), multada amb 83.000 euros.

Termòmetre del secessionisme, l'ANC decau amb el seu declivi. I així seguirà si no torna l'espanyolisme carrincló a auxiliar-la.