El cangueli
Si hi hagués eleccions futbolístiques, el Barça i l’Espanyol podrien formar un Junts pel Sí
Hi ha diverses maneres de caminar cap a l'estadi i jo, esnif, les he vist totes, cosa que em permet notar que la riuada humana que s'apropa al Camp Nou camina amb cangueli. El cangueli segueix sent el gran senyal d'identitat culer, malgrat el cruyffisme. És un pessimisme propi de l'únic gran estadi europeu que té un cementiri al costat —Salinas, sol davant de la porteria i en un dia amb agudesa especial, podria haver enviat la pilota al cementiri de les Corts—. Aquest estat d'ànim és, en definitiva, el que diferencia l'afició local de l'afició offshore, aquella que viu en paradisos exteriors, on el cangueli és un exotisme no previst. Hola. Comença el partit. Silenci. Cangueli.
Fa temps que no vinc a l'estadi. Després d’aquesta temporada, observo que ha desaparegut —o ha accedit a la graderia superior, que és el mateix— un tipus d'aficionat, econòmicament més desnerit. Ha estat substituït per un altre que porta tant marxandatge a sobre que a Qatar el convidarien a fer una copa, tot i que en qualsevol altre país l’internarien després del test preceptiu. Observo la tribuna. La tribuna capcota de sempre, una tribuna que es mor per fer fracking i no l'hi permeten, motiu pel qual ha de conformar-se amb altres negocis. És a dir, amb nosaltres. Després de l'aggiornamento de l'era Laporta, han desaparegut les dones. La tribuna sembla, doncs, un partit en el tràngol de refundar-se: paios grans i farts de veure's des de P3. Ha vingut el presi Puigdemont. La feina d'un presi d'un govern intervingut és seguir sent a la tribuna de qualsevol lloc. Observo els anuncis de l'estadi. Sempre han estat estranys a can Barça. Haurien de ser anuncis de béns de consum de masses —cervesa, bancs que t'ofereixen paelles—, però fa anys que no ho són. Durant l'època de la bombolla s'anunciaven marques de ciment. Ara, pel que veig, companyies financeres, i empreses de telecomunicacions de l’Aràbia Saudita o dels Emirats.
El partit. Messi dissipa el cangueli, i l'estadi guanya lluminositat. La rivalitat entre el Barça i l’Espanyol ha quedat devaluada amb el pas del temps. Fins al punt que, si hi hagués eleccions futbolístiques, el Barça i l’Espanyol podrien formar un Junts pel Sí, i les escasses diferències que encara els separen podrien colar-se al TN com a horitzontalitat. Per a aquest partit s'ha hagut de conrear la rivalitat. El presi del Barça ha passat del dinar tradicional, i un de l’Espanyol ha declarat que millor que guanyi la Lliga un equip madrileny. Potser això ha dissimulat allò que és important. Que fins i tot l’Espanyol et pugui complicar la vida. El cangueli.
