_
_
_
_
_

No féssim un Congrés Internacional del Paper Mullat

Si es munta un altre congrés de la llengua, la política hi ha d’expressar un compromís més enllà de les intencions

El conseller de Cultura, Santi Vila.
El conseller de Cultura, Santi Vila.ALBERT GARCIA

Sóc un coi de profeta. Fa unes setmanes, deia en aquesta mateixa secció que convenia posar en marxa el Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el qual havia quedat entre els projectes del conseller Mascarell pel 2014, i ara... pam! El successor Santi Vila ja ha anunciat que s’hi estan posant, que aviat començarà a rodar tot per muntar un bon sarau amb l’excusa de la llengua. Però és que n’hi ha més. Un pèl més enrere, deia que fóra bo que hi hagués alguna mena de relació entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i... pam! Ja s’ha anunciat l’acord de col·laboració entre l’AVL i el Termcat (no és ben bé l’IEC, però ja ens entenem...). Això serà un no parar.

L’empresa del Tercer Congrés és sens dubte una bona idea. No per convertir-lo en una mena de palanca per reimpulsar la llengua, que tot fa pensar que la cosa va per aquí, ara-farem-un-congrés-que-farà-patxoca. Probablement a l’usuari mitjà més o menys proactiu amb el català li és ben igual si els lletraferits es reuneixen i debaten (o s’escorxen), ell potser voldria que hi hagués més cinema en català o que l’entenguin si demana un cafè amb gel. Si convé muntar un nou congrés és sobretot perquè els marcs polític, comunicatiu i social han canviat substancialment respecte dels últims trenta anys, des del Segon Congrés el 1986, o ves, potser només respecte dels últims quinze.

Pel que fa a la política, sembla que, per primer cop en molt de temps, hi ha una certa sintonia entre els diferents territoris de la catalanofonia, almenys entre les tres grans comunitats autònomes que tenen el català com a llengua cooficial. I caldrà aprofitar-ho abans que l’alternança política ressusciti una llengua extinta com el lapao. En l’àmbit de la comunicació, sabem que l’eclosió d’internet ha significat una revolució per a les llengües petites, especialment rendibilitzada per la llengua catalana, una mena de David entre Goliats de les noves tecnologies. I quant a l’ús social, hem vist com les darreres migracions han dibuixat un medi ecolingüístic mutant, en el qual la diversitat ha pintat un escenari poliglot fins ara ignorat.

I això sense parlar del que és, estrictament, llengua. El model del català estàndard ha experimentat una definició progressiva des de la primeria dels noranta fins a consolidar-se tant en mitjans escrits com audiovisuals —amb excepcions i crítiques, només faltaria—, mentre que el que coneixem com a normativa està a punt de revelar els canvis més importants des de fa —potser?— cent anys, amb modificacions en qüestions ortogràfiques i l’infantament de la nova gramàtica normativa, que està costant més que un part. El Congrés serà l’espai idoni per expressar-hi les discrepàncies i llacunes, molt més que els diaris digitals.

Ara bé, que no ens entabani el conseller. Posar els experts de la llengua a cavil·lar, argüir, disputar, ha de servir perquè, d’una manera o altra, les seves conclusions siguin escoltades, secundades, seguides pels gestors polítics. Si no, podríem trobar-nos fent un Congrés Internacional del Paper Mullat, com va passar amb algunes propostes de fa trenta anys. Una d’elles advocava, com defensava Antoni M. Badia i Margarit al discurs de cloenda, per la coordinació entre les diferents administracions a fi de normalitzar la llengua, en una concepció realment unitària de l’idioma: “Aspirem a una normalització universalment efectiva a tots els territoris de la llengua, segons una planificació global de les tres comunitats, mitjançant un organisme adequat, que naturalment no hem de crear nosaltres, però que sí que podrem empènyer”.

Fins ara la política ha impedit aquesta “planificació global” i aquest “organisme adequat” conjunts per a tot el territori, però ara cal aprofitar els vents a favor. Si el congrés ha de servir per projectar la llengua cap al futur, el compromís dels polítics amb les conclusions que en surtin ha de ser ferm i explícit. Altrament, ens trobarem que acords com la col·laboració entre l’AVL i el Termcat seran només felices excepcions.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_