Salvem el CIDOB

El CIDOB mai ha estat en primer pla i sota els focus. Al contrari, com correspon a una institució dedicada a la investigació, el debat intel·lectual i l'estudi, el que li correspon són el silenci, la discreció i l'eficàcia. Quan es converteix en notícia i a més noticia polititzada, convé recordar dues coses. En primer lloc, la seva història, sempre alliçonadora. En segon lloc, el seu paper i el seu pes actuals. Tot i recordant la seva història i sospesant la seva importància sabrem el que està en joc quan des del Govern de Junts pel Sí es prepara l'assalt partidista a una institució que hauria de quedar a recer de les rudeses i les misèries de la vida política.

Història: en els seus orígens va ser una organització cristiana vinculada al que en els anys 50 es coneixia com el Tercer Món. El nom primigeni era Agermanament, perquè agrupava i agermanava un grapat de capellans que treballaven a l’Àfrica i l'Amèrica Llatina en una xarxa missionera des del punt de vista eclesial i solidària des del punt de vista laic. Aviat es va convertir en el CIDOB-TM: Centre d'Informació i Documentació de Barcelona-Tercer Món, sota la batuta de Josep Ribera, el seu fundador el 1973, en la zona grisa entre la legalitat i la il·legalitat tan pròpia del franquisme.

Quan ningú parlava de cooperació al desenvolupament, el CIDOB ja en feia. Va ser la nostra primera ONG quan no hi havia encara ONG, el nostre primer think tank quan no hi havia think tanks, com a mínim a la nostra geografia. Del cristianisme a l'internacionalisme. Els exiliats de les dictadures llatinoamericanes dels anys 70, especialment els xilens, sabien molt bé qui era Ribera i què era el CIDOB. També ho sabien els periodistes dedicats a la cobertura de la informació internacional.

Ben entrada la democràcia, el CIDOB va anar prenent envergadura. Les seves sigles van canviar de contingut amb la desaparició del Tercer Món, camí de convertir-se en el món global emergent, i amb la internacionalització del centre, convertit en el Barcelona Center on International Affairs. Ribera va ser substituït per Jordi Vaquer, actual director europeu de l'Open Society Fundation, al qual va succeir Jordi Bacaria, l'actual director. Narcís Serra va ser el primer president del patronat, al qual va substituir Carles Gasòliba. Javier Solana és el seu president d'honor des del 2010, càrrec que certs sobiranistes pretenen suprimir, arran de l'especial afecte que professen a la figura espanyola més reconeguda en l'àmbit de les relacions internacionals. Solana organitza des de fa 14 anys un seminari anual a Pedralbes sobre Pau i Guerra al segle XXI, amb participació d'experts de tot el món, que es troba entre les millors reunions d'aquest tipus.

Ja som a l'actualitat: el CIDOB és el millor think tank espanyol segons la classificació de la Universitat de Pennsylvania. És una classificació discutible, com totes, és clar. Per mitjans, pressupost, personal i suport institucional, n’hi ha d’altres més poderosos. Però el seu prestigi és molt especial, sobretot a l'àrea mediterrània i entre els think tanks de la regió: és l'únic que juga a la Lliga de Campions de la recerca europea. I el delicat equilibri institucional en què ha crescut, sota la potent marca de Barcelona, segur que és crucial per a la seva imatge d'independència respecte a governs i a partits, cosa que no succeeix amb altres think tanks espanyols.

Això es perdrà si el CIDOB es converteix en un instrument al servei del procés sobiranista i més si s'especialitza en aquesta branca tan apassionant de les relacions internacionals que s'ocupa de les secessions.

Vist fredament, el més estrany és que l'assalt hagi trigat tant. La destrossa institucional que està produint el ‘procés’ mereixerà un balanç en el moment oportú. Dos elements ajuden a entendre la tardança. Un, és el model institucional cooperatiu, que inclou al costat dels dos principals patrons, que són l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, al Ministeri d'Afers Exteriors espanyol, a més de la Diputació de Barcelona i l'Àrea Metropolitana. El model consorciat és el que va permetre celebrar els Jocs Olímpics i el que ha servit per aixecar nombroses institucions catalanes. En les condicions actuals no hi hauria Jocs Olímpics a Barcelona ni hi hauria la reconstrucció del Liceu.

La segona explicació es diu Convergència Democràtica de Catalunya, la genuïna i autèntica CDC autonomista fundada, entre d'altres, per Carles Gasòliba. No és estrany que aquest economista i polític nacionalista de la primera hora, autèntic escut per evitar les interferències polítiques, hagi estat despatxat amb bones paraules pel 'foreign affairs minister' Raül Romeva, just quan Artur Mas es disposa a donar-li el cop de gràcia a CDC per fundar una cosa totalment nova. Si el pujolisme sense corrupció té una existència real, i la té, aquesta té de nom Carles Gasòliba (no és l'únic, certament, però sí un dels més destacats).

Conclusió: seria una pena i una pèrdua per a tots, també per als independentistes, que el CIDOB es convertís en un instrument dels qui han convertit la suposada emancipació nacional catalana en l'escambell per satisfer les seves ànsies de poder. Costa molts esforços i molt de temps construir una institució, però és fàcil destruir-la en un tancar i obrir d'ulls.