_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Democràcia descafeïnada

Rebaixar els projectes polítics per facilitar l'acord és devaluar-ho tot: el diàleg, el pacte, la negociació i la mateixa política. Els partits tenen alguna cosa per dir en positiu sobre els problemes que determinaran el futur pròxim?

Josep Ramoneda

D'una conversa recent amb uns amics empresaris, em vaig quedar amb dues frases. Un d'ells va dir: “En aquest país tenim la sort que els antisistema s'han incorporat al sistema”. I un altre va advertir: “La gran amenaça de la globalització és que Europa derivi cap a l'autoritarisme”. L'allau de novetats que el procés de globalització ens llença al damunt provoca una disparitat de reaccions difícil d'articular: uns opten per l’immobilisme o per deixar que el discórrer espontani de les coses resolgui els problemes, d'altres responen reactivament ressuscitant models que vénen de lluny, i alguns anuncien novetats procedents dels marges que no s'acaben de concretar. I mentre la política va adquirint una posició subalterna, camí de ser substituïda pel consum, és a dir, en paraules de Byung-Chul Han “per l'aclamació del domini del capital".

Fa quatre mesos que donem voltes a la formació de govern i ara tornem a començar. La doctrina dominant des de la qual es pressiona els partits perquè arribin a un acord és que no s'ha de parlar d'orientacions de fons, que podrien generar diferències insalvables, sinó de petits retocs i reformes que permetin millorar el funcionament de les institucions. És a dir, en nom de la regeneració democràtica es juga contra la democràcia. No parlem del que és conflictiu, perquè no ens posarem d'acord. Cal recordar que, com deia Claude Lefort, la democràcia es defineix “per l'enfrontament pacífic de les diferències”?

Descafeïnar els projectes polítics per facilitar l'acord és devaluar-ho tot: el diàleg, la negociació, el pacte i la mateixa política. Si els partits que vénen dels marges s'han incorporat al sistema, aprofitem-ho per obrir el joc i no per atrapar-los en un camp estret per l'ús de les institucions per part dels que es creien que les posseïen en exclusiva. Qualsevol sistema polític té uns límits, tot interior genera un exterior, però una societat dinàmica és aquella que cíclicament incorpora el que ve de fora per ampliar l'espai del que és possible.

Per què? Precisament per evitar que les fractures de diversa índole —generacionals, culturals, laborals, territorials, econòmiques i morals— s'enquistin i condueixin inevitablement a l'autoritarisme postdemocràtic, en què la política quedi reduïda a la funció de policia al servei d'interessos d'uns quants convertits en interessos generals a través de noves formes de violència que penetren en l'individu cada vegada més explotador de si mateix.

Alguns dels partits que es presenten ara a les eleccions tenen alguna cosa en positiu per dir sobre els problemes que determinaran el futur pròxim? Posem-ne algun exemple. La fractura generacional: la força dels partits clàssics està en la gent gran. És possible confrontar els interessos i construir projectes que no tinguin per objectiu salvar una generació a costa de condemnar les següents? N'hi ha prou amb llegir les tripes de qualsevol enquesta per saber que el PP viu de les pors de la gent de més de 60 anys.

La fractura laboral: repetir que la primera preocupació és l'atur i recuperar l'ocupació és pura demagògia tret que s'afrontin les raons per les quals aquest país té una bretxa laboral descomunal. A Suïssa, el 5 de juny es vota en referèndum la renda bàsica universal. Per què aquest debat no és a l'agenda política? La qüestió de l'emigració s'esquiva sistemàticament i el govern es desentén de la crisi dels refugiats, fins al punt d'impedir a les comunitats i ajuntaments que els acullin. És la tanca de Melilla l'horitzó moral del nostre temps com pretén el ministre de l'Interior?

Si la política democràtica hauria de ser el poder dels que no tenen poder, què proposen els nostres candidats per posar límits a l'ensenyorament del poder financer sobre les nostres societats? I si l'univers digital és el futur: com s'afronta l'educació per evitar un nou analfabetisme i què es fa per impedir que en nom de la transparència es trenquin els murs de l'espai privat? En fi, l'estructura territorial d'Espanya: Cal continuar donant el no com a única resposta als que demanen un altre repartiment del poder? Calen projectes polítics per combatre la indolència i el fatalisme i treure de l'embús la democràcia espanyola.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_