Selecciona Edició
Connecta’t

Una mare traficada: “Vull que tothom conegui la meva història”

Una sentència retorna la tutela a una dona explotada que va estar dos anys separada del seu fill

Un home rescatat per Salvament Marítim després de bolcar una pastera a l'Estret de Gibraltar.
Un home rescatat per Salvament Marítim després de bolcar una pastera a l'Estret de Gibraltar.

La Laura no es treu la jaqueta blava. Tampoc no deixa la bossa, ni s’asseu còmodament. Encara que ho expliqui amb monosíl·labs, a batzegades, passant de l’anglès al castellà, i a estones li quedi la boca pastosa, ha pres una decisió. “Vull que tothom conegui la meva història”, diu aquesta dona, de 29 anys, nigeriana. Una jutgessa li ha retornat la tutela del seu fill, de 9 anys, del qual fa dos anys que la van separar: el temps aproximat que fa que va arribar a Barcelona, víctima de tràfic d’éssers humans, i la Generalitat va declarar el desemparament del menor.

La història gairebé sempre comença igual: amics d’amics d’amics es van acostar a la Laura i li van oferir El Dorado: viatjar a Espanya. Van ser sis anys de deserts, nits al ras i aturades intermèdies. “No va ser una bona experiència. Anava amb desconeguts, de vegades caminàvem, d’altres agafàvem furgonetes… Menjàvem poc, i com a molt pa, galetes o llet”, resumeix. Si se li pregunta si va patir abusos durant el viatge, ho resol amb un “sí”. Quan va arribar al Marroc, li van fer exercir la prostitució, en espera de travessar l’estret. “No vaig tenir cap oportunitat de dir que no”.

La Laura no va voler deixar fora el seu fill de l’aventura, que en cap cas li havien explicat que passaria per l’explotació sexual. Quan va arribar a Andalusia, la Creu Roja va ser la primera a intentar corroborar el parentiu entre ella i el menor, tant per l’actitud d’una mare desconfiada i temorosa com per la manca de documents que ho acreditessin. Una situació que es va repetir a Catalunya.

El novembre del 2012 la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) li va retirar provisionalment la custòdia perquè va apreciar declaracions contradictòries de la mare sobre dades del menor, i fins i tot va qüestionar els vincles afectius. El 2016 va declarar definitivament el desemparament. Es va tenir en compte “la possible vinculació de la mare a una xarxa d’explotació sexual”, la situació administrativa irregular, la falta d’informació i els dèficits en l’atenció al nen, entre d’altres, segons recull la sentència.

La Laura llavors havia passat dos mesos sencers sense veure el seu fill. A poc a poc, va aconseguir visitar-lo una vegada cada 15 dies, fins que va esdevenir una trobada setmanal. La declaració definitiva de la DGAIA implicava l’acolliment en una família aliena, la qual cosa suposava interrompre aquestes visites de mare i fill per facilitar l’adaptació del menor a la nova llar.

“En molts casos, juga en contra que la persona sigui víctima de tràfic d’éssers humans. És un escenari molt complex. Però una situació de risc no ha de comportar necessàriament el desemparament”, critica Sandra Camacho, advocada de l’ONG Sicar, que va ajudar la Laura a defensar als jutjats el seu dret a la tutela, juntament amb l’advocat Albert Parés. “On queda el dret de viure en família? Si s’hagués estudiat a fons, n’hi hauria hagut prou amb declarar una situació de risc”, lamenta Parés.

Tots dos critiquen que la DGAIA fa servir el broc gros en els casos de tràfic de persones, i actua de manera estandarditzada, retirant al primer indici la tutela, sense tenir en compte les necessitats d’aquestes mares. “Per nosaltres la prioritat és el benestar del menor”, argumenta Joan Mayoral, subdirector general de la DGAIA. Un fet que Parés veu com una “excusa” per no actuar de manera correcta.

Mayoral admet que la DGAIA no té identificat el tràfic de persones com un ítem en el seu sistema d’informació, cosa que impedeix establir estadístiques fiables. “Però dels 15.000 expedients oberts en l’actualitat només vuit o nou són de víctimes de tràfic de persones menors d’edat o de filles de víctima”, diu. I assenyala que tot i els casos de desemparament que dicten a l’any, que són entre 1.500 i 1.800, “el percentatge de revocació és molt baix”.

En teoria, la prostitució no és causa de desemparament, i tampoc ser víctima de tràfic de persones. Però els prejudicis sobre una dona, negra i explotada sexualment cauen com una llosa, explica Teresa Fernández, de l’associació de drets humans Women’s Link. “Les dones víctimes de tràfic de persones que arriben des de Nigèria tenen una autonomia reproductiva nul·la. Les decisions sobre salut sexual i reproductiva són dels traficants”, assenyala. Tant ella com Parés i Camacho coincideixen que “cal analitzar la situació des d’una perspectiva dels drets humans, deixar de banda els prejudicis i estereotips de què és ser una bona mare i dotar-les d’una possibilitat de sortir de la xarxa, accedint a una feina i a recursos psicològics de tot tipus”.

La Laura viu de manera irregular a Espanya. Després de decidir que no es volia continuar prostituint i que es negava a pagar el deute als explotadors, cosa que la sotmet, a ella i a la seva família, a amenaces constants, ha fet cursos com a empleada de la llar, i rep classes de castellà i de català. Sicar l’està ajudant a tramitar els permisos de residència. Però la Laura no ha tornat a treballar, un element que pot posar en perill aquesta recuperació de la tutela, que no és immediata. Durant tres mesos, mare i fill es sotmetran a un procés, controlat, d’adaptació.

“Tinc por pels documents i tinc por de la policia”, admet aquesta dona jove, de cabells negres com la nit, que fan que les arracades de perles que porta semblin més blanques. “Molta gent no sap per què la gent ve a Europa, espero que quan llegeixin la meva història ho entenguin, entenguin el patiment que suposa”, diu. Espanya no és el que s’imaginava. Aquí ha estat explotada sexualment, maltractada, separada del seu fill… Ha tingut por de la policia i ha desconfiat fins i tot de la seva ombra, fins que de mica en mica, i amb moltíssima ajuda no governamental, ha començat a sortir de la xarxa. I així i tot, considera que “està bé” si compara la seva vida amb la que tenia a Nigèria. El seu consell per a qui vulgui seguir els seus passos és clar: “Europa no és fàcil, take it easy [pren-t’ho amb calma]”.