_
_
_
_
_

Cançons per pagar multes

Els fidels de l’Heliogàbal van anar a Razzmatazz perquè la sala de Gràcia pugui afrontar les seves sancions econòmiques

Miquel Cabal, de l'Heliogàbal; David Caraven, de Mishima; i Edu Pou de Za i Pablo Pena, de Pony Bravo, d'esquerra a dreta.
Miquel Cabal, de l'Heliogàbal; David Caraven, de Mishima; i Edu Pou de Za i Pablo Pena, de Pony Bravo, d'esquerra a dreta.albert garcia

El primer petó, l'últim bis, la primera vegada que una cançó va posar la pell de gallina, l'antepenúltima nit escoltant un recital de poesia. Tot això s'ha viscut en una sala de concerts que ara està en perill i que, de fet, no programa fins que no s'aclareixi la normativa que regeix el funcionament de les sales de música en viu de Barcelona, capital amb aspiracions cosmopolites. Es diu Heliogàbal, i malgrat la seva petita mida ha servit de decorat per a milers d'instants vinculats a la música en viu, a exposicions, a recitals de poesia i al descobriment de bandes avui famoses, com Mishima, que hi van actuar per vegada primera ara fa deu anys, quan gairebé ningú els coneixia.

Aquest dijous a la nit unes 1.500 persones es van reunir a Razzmatazz, sala que va cedir les seves instal·lacions a l'Heliogàbal perquè amb Mishima, Za! i Pony Bravo, banda arribada de la seva Sevilla natal, es poguessin recaptar els 19.000 euros que li han imposat de multa després de diverses inspeccions municipals. Sí, una sala oferint suport a una altra, com també han fet l'Apolo i Sidecar, que després d'oferir les seves instal·lacions, declinades a favor de la grandària de Razzmatazz, ahir no van programar concerts per sumar-se activament a la defensa d'una sala que si acaba desapareixent, com va dir ahir mateix Lluís Torrents, responsable de Razzmatazz, seria “un fet tristíssim per a la cultura, que, a més, mostra que a Barcelona alguna cosa falla conceptualment respecte a les normes que regeixen les sales de concerts”.

Mentre Mishima tocava el bo i millor del seu repertori en el que ha estat l'únic concert de la banda aquest any, Miquel Cabal, gerent de l'Heliogàbal, es mostrava satisfet per com anava la festa: “Hem rebut molts suports econòmics, d'artistes d'aquí i dels Estats Units que ens han enviat diners, de segells discogràfics i de persones anònimes que no s'han limitat a pagar els 15 euros que valia l'entrada”.

Però Cabal també es mostrava inquiet i preocupat pel futur de la seva sala: “Sí, l'Ajuntament vol facilitar la música en directe amb noves disposicions, però encara no s'ha signat res, tot es troba en el terreny de les intencions”. Segons va indicar, dilluns hi ha una reunió en la qual s'abordarà al districte de Gràcia un altre dels problemes de l'Heliogàbal, el seu aforament, que les normes redueixen a la minsa i inviable quantitat de 30 persones, “no volem ser un bar musical més dels que ja hi ha a Gràcia, volem fer música en directe, que és el que fem des de fa molts anys”, afirmava mentre de fons sonava Tot torna a començar i el públic, potser recordant la primera vegada que van escoltar aquesta cançó a l'Heliogàbal, sospirava perquè els propers Mishima de Barcelona, o de Catalunya, o d'Espanya, disposin d'un Heliogàbal per oferir la banda sonora necessària per sentir l'emoció d'una cançó, d'un petó o d'un poema.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_