“Batman sempre està de mala llet”

Apareix Frank Miller i t’has de fregar els ulls: sembla un malvat de còmic després que un superheroi l’hagi estomacat a consciència. És sabut que Miller, llegenda viva del món de les vinyetes, l’home que va tornar tota la dignitat i la foscor a Batman, ha arrossegat una seriosa malaltia —de la qual no parla—, però res d’això no et prepara per trobar-te’l cara a cara. Camina amb dificultat, amb el cos tort, i la cara i tot ell mostren una devastació que sembla incompatible amb l’edat que té (nascut el 1957 a Olney, Maryland, EUA, al gener va fer 59 anys). S’assembla extraordinàriament a Freddy Krueger, amb el barret d’ala ampla que porta i que li confereix a més un aire de vell profeta alienat. Llueix una barba malgirbada, com el pèl d’una cabra, i porta una americana sobre una samarreta amb un dibuix seu de Batman força grotesc. Mira amb ulls inquisidors i quan fixa la mirada sobre teu és difícil que no et recorri una esgarrifança per tot el cos. Frank Miller, el creador de Sin City, de 300, de Ronin, d’Elektra, és l’estrella del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona, que ha obert les portes aquest migdia i en el qual signarà exemplars dels seus àlbums (a la parada d’ECC Ediciones, que edita a Espanya les noves aventures de Batman: Caballero oscuro III: la raza superior). Sorprenentment, malgrat aquest aspecte que fa enrere i la fama d’home polèmic i visceral —per no parlar dels còmics—, Miller es mostra molt amable. Estarà fet un Ecce homo, però fa gala d’una brillant intel·ligència i contesta amb humor i ironia. Una de les coses més sorprenents és que no es considera per res una persona turmentada.

Quan li dic que som del mateix any em mira i torça encara més el gest, però dibuixa un somriure. Tots dos, li assenyalo, vam conèixer de joves el vell Batman, un paio grassonet, de poca esplendor, vestit amb unes malles liles que li quedaven fatal, un perdedor i un heroi de gent de segona i fracassada. Com s’ha convertit aquest individu en el cavaller fosc, en una icona de la modernitat turmentada? “Era un heroi del folklore, i aquests herois que té cada generació tenen un mal envellir. Quan el vaig conèixer era, com dius, vell i gras, i estava cansat, el seu xou televisiu era molt estúpid. Els seus còmics no es venien bé. Qui volia Batman? Batman havia de canviar. Em van preguntar de DC Comics si podia salvar el personatge. I jo vaig dir que sí”. Vaja, l’home que va salvar Batman, heus aquí un títol. I quina va ser la recepta? “El vaig fer més vell i molt més enfadat”. Miller es mira les mans de les quals va néixer el nou home ratpenat, convertit en un irat cavaller fosc. “Jo aleshores vivia a Nova York. Només havia de mirar al voltant i trobava totes les raons perquè Batman es tornés així. Era el 1985. Hi havia criminals pertot arreu. I el 1986 vaig acabar El regreso del caballero oscuro. Batman va sortir de la jubilació i es va posar a fer el que sap fer millor: clavar pallisses als dolents”.

Ara Frank Miller somriu obertament i fins i tot riu. La rialla sembla que li surt de la boca en una bafarada, com a les vinyetes. Una rialla seca. Frank Miller és Batman tal com Flaubert era Madame Bovary? A l’artista li encanta la comparació. “Batman c’est moi? Batman és els meus somnis, les històries són els meus somnis. Cada personatge que creo o dibuixo és part de mi. Però ni tan sols no tinc cotxe, no puc saltar pels terrats i tu podries clavar-me una pallissa”. Ho diu amb un somriure que em fa pensar que el Joker també semblava un espantall, però no te l’hauries volgut trobar mai en un carreró fosc. En fi, Frank Milller està actualment lluny de la musculació de Batman, però no hi ha una identificació existencial? “Bé, estic enfadat. I Batman sempre està de mala llet”.

Què és un heroi? Si hi ha algú que ho sàpiga, aquest ha de ser Miller. “Un heroi és un home o una dona que fa el bé. Si hi ha herois és perquè el món els necessita. El món no està bé, i els necessita. Necessitem algú superior, més valent, que ens ajudi. No cal que voli”. Però els seus herois, i en general la majoria des que l’home és home, des d’Èdip fins al Capità Amèrica i Wolverine, són gent turmentada, oi? “La motivació de Batman ve del dolor. Troba el consol i fins i tot una mena de felicitat a donar sentit a un món dement, embogit”.

Elektra, els espartans de 300… Sembla que els personatges grec li van. “M’interessa molt la cultura grega. I m’obsessionen els mites i herois des de molt jove. Els grecs van entendre molt bé la idea d’heroi, que imaginaven com a fill de déu i humà, i els devem molt, als grecs. Els superherois són la mitologia nord-americana. Simplement agafem un heroi clàssic, li posem un vestit ajustat i li donem poders”. Es podria dir molt de la hibris dels superherois. Els ulls de Frank Miller brillen amb espurnes de complicitat. “Sí, la hibris, la falla fatal, la fissura, el desig de transgredir els límits, l’orgull que és castigat, existeix en els superherois, i en les persones normals. En qualsevol personatge, heroi o malvat, hi ha aquesta falla. Si Superman fos un home més feble seria un dictador. I si Batman no fos en el fons un home bondadós, seria un criminal”. No sé per què tinc la sensació que ha llegit Joseph Campbell. Torna a somriure. “Aha, El héroe de las mil caras”.

Parlem de Daredevil, a qui de joves coneixíem aquí com a Dan Defensor, quin heroi més estrany, un minusvàlid, un cec. “Ah, Daredevil és un personatge meravellós. Vaig tenir molta sort perquè tampoc no es venia ni li agradava a ningú i em van encarregar també que el redimís. El vaig dibuixar perquè ningú no ho volia fer. I perquè per això em van deixar fer-li el que jo volgués. Vaig ser molt afortunat perquè va agradar”. Tots els seus personatges sembla que es mouen en un espectre de relativitat moral. “No ho crec pas. Crec que la meva obra és en realitat molt moral. El bé contra el mal, aquesta és la base. Però no és gaire senzill. Si ho fos, la meva feina seria més fàcil”.

Se li ha criticat que en les històries i els dibuixos desplegava molta violència i sordidesa, és Frank Miller el Tarantino del còmic? “Treballem junts a Sin City i tots dos fem força por”, respon l’artista. Hi ha altres semblances, afegeix: “Tenim tots dos un sentit de l’humor estrany i a tots dos ens agraden les dones japoneses que espanten. A tots dos ens agrada fer por a la gent, però sempre amb aquest sentit de l’humor estrany”.

Com a creador d’Elektra, què pensa de les superheroïnes, a les quals el saló dedica una exposició, i de la dona en el còmic en general? “Bé, Elektra no és una superheroïna, és una malvada molt atractiva. Les dones han fet i estan fent una gran aportació al còmic. Però en calen moltes més: superheroïnes, dibuixants, guionistes i lectores”.