Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La ruta del sol i Jordi Évole

Va ser i continua sent el Follonero, nascut a Cornellà. Ell i el seu equip han fet programes crucials sobre assumptes tan tòrrids com tèrbols de la democràcia espanyola

Com en totes les icones mediàtiques, es concentren en Jordi Évole més enigmes que certeses perquè és precisament la hiperexposició pública la que multiplica les màscares. Un periodista nord-americà que viu avui tancat en un auster despatx de Manhattan amb una màquina d’escriure analògica i un suro on punxa notícies i papers, ha dedicat vora dos-cents anys de la seva vida a investigar pam a pam el recorregut vital del president nord-americà Lyndon Johnson, el successor de Kennedy des del 1963. Acaba d’explicar coses substancioses sobre el mètode que fa servir en la Paris Review.

N’he vist només un segment breu en un enllaç d’Internet, gràcies a Marc Bassets, però ha estat molt suculent: sense el carburant de la imaginació els fets són plans i incapaços de capturar la dimensió més integral d’aquest subjecte nascut a Texas que un bon dia va desembarcar com a ajudant d’un senador a les oficines del Capitoli. Cada matí arribava a la feina, joveníssim i molt pobre, accelerant el pas, fins i tot corrent literalment, potser per la impaciència de posar fil a l’agulla com més aviat millor, potser perseguint el sol com feia a la seva Texas natal, potser perseguint el Capitoli encès de sol com a metàfora del poder. Allà, als Estats Units, esperen el cinquè volum d’aquesta biografia, i aquest últim n’ha d’incloure la presidència fins al 1969.

Sense ànim de calcular les pàgines que podrà tenir la futura biografia de Jordi Évole, caldria dedicar un capítol extens a la seva prehistòria informativa, o a l’etapa en què Évole no informava sinó que rebentava informatius en un programa d’Andreu Buenafuente. Aleshores era el Follonero, nascut a Cornellà, i jo crec que continua sent un buscabregues i de Cornellà. Entre ell i el seu equip han anat col·locant a La Sexta alguns programes crucials per repuntar assumptes tan tòrrids com tèrbols de la democràcia espanyola dels darrers vint anys. Perquè l’aparença de programa d’actualitat que té Salvados és perfectament enganyosa: darrere de gairebé tots els programes hi ha almenys vint i fins a trenta anys d’història democràtica.

Hi són en l’entrevista a Otegi, dolça i ofegada, i hi són en el reportatge dolorós sobre el silenci al Liceu, abans de cremar-se i mentre es cremava. A Otegi no li va convenir fa anys, ni li convé avui, el repudi frontal dels assassinats d’ETA i al Liceu no s’hi va morir ningú quan es va cremar. El primer no va matar, però va disculpar una vegada i una altra els assassinats; entre els responsables polítics del Liceu ningú no en va sortir malparat malgrat la irresponsabilitat manifesta de mantenir les funcions sense les mínimes garanties de seguretat. El primer va passar diversos anys a la presó, entre els segons ningú no ha vist mai la presó.

No són comparables tots dos casos, però sí que ho són els efectes de les seves respectives responsabilitats, cadascun a la seva escala i cadascun en funció dels seus fets. L’absolució de culpes jurídiques per als responsables del Liceu, digués el que digués el fiscal solitari, no té cap proporcionalitat amb les seves negligències calculades i interessades, mentre que la condemna a Otegi pot tenir-la o no, però la justícia va actuar contra ell tant si contribuïa com si no contribuïa a acostar el final d’ETA.

Évole ha escrit fa uns dies a El Periódico que per molt depre que se senti la gent, no hauria de passar de votar el 26 de juny malgrat la frustració galopant i els acords de blindatge. Ho dic amb paraules seves, tot i que no ho poso entre cometes. No sé si surt a corre-cuita del metro, accelerant el pas fins a començar a córrer per arribar abans a la redacció, com feia el joveníssim Johnson els primers dies de pencaire a Washington, però sens dubte la seva funció continua sent insubstituïble avui per il·luminar amb una mirada callada, refrescant, valenta i perspicaç els problemes del passat, mentre es pon el sol en aquests dies de desengany.

Les boires van començar a escampar quan Pedro Sánchez avisava dissabte que en cap cas no pactarà un acord de govern amb el PP després del 26 de juny. El sol encara és tènue, però va sortint per darrere dels turons: potser caldria començar a accelerar el pas o els passos en aquesta direcció.

Jordi Gracia és professor i assagista.