Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Els gols de Joana Biarnés

La fotògrafa va ser pionera als camps de futbol i va aconseguir una exclusiva amb els Beatles

Joana Biarnés, una entre tots.
Joana Biarnés, una entre tots.

1959. Camp de les Corts. La fotògrafa Joana Biarnés (Terrassa, 1935) s'agenolla a la línia de gol al costat dels altres reporters gràfics. Una faldilla on tot són pantalons, perquè aquest ofici i aquest esport eren considerats una cosa exclusivament masculina. L'àrbitre, que acaba de xiular l'inici, atura el partit. I es dirigeix on s’està Biarnés per expulsar-la. Ni podia ni havia de ser allà. Era un lloc per a fotògrafs, no per a dones. I a la graderia, molta conya i insults a aquella agosarada. Biarnés va haver de mostrar totes les acreditacions federatives en regla per poder seguir treballant en aquell lloc, fins llavors, prohibit per a elles.

Aquesta història la reviu Biarnés al film Una entre tots, de Jordi Rovira i Òscar Moreno, que ha recorregut el circuit d’El Documental del Mes. La pel·lícula –una miniatura biogràfica emotiva, senzilla, que no simple es basa principalment en el relat de la mateixa Biarnés. De quan hi va haver les inundacions a Terrassa. De quan es va colar a l'habitació de l’Avenida Palace on s’estaven els Beatles, una exclusiva fotogràfica mundial que el seu diari, Pueblo, no va voler publicar perquè ja havia parlat d'aquells nois i que Biarnés va regalar a la revista Ondas. De quan Clint Eastwood li va fer un petó. O de quan, al cap de 22 anys, va decidir abandonar l'ofici, farta dels nous interessos informatius de revistes i paparazzis. Havia presentat un reportatge sobre un malalt de càncer i l'animós alleujament que donava a uns altres, i el cap de redacció, mostrant-li unes fotos de Lola Flores fent una pallassada, li va dir que el seu no interessava.

Ella mai va voler ser gregària. Sempre buscava, com li va aconsellar el seu pare, també fotògraf, “la foto”.

L’àrbitre va voler expulsar Biarnés d’un partit de futbol

El discret combat de Biarnés –ser dona era un obstacle fins i tot per fer reportatges a l’interior del Congrés dels Diputats–, per descomptat, es mereix una epopeia, i el títol del documental ho resumeix perfectament. Una entre tots m'ha recordat altres pel·lícules, de ficció, on es tracta l'entrada de la dona en el periodisme i, més concretament, l'esportiu. Precisament rodat a Barcelona, Escuela de Periodismo (Jesús Pascual) és un curiós film del 1956. En una assemblea, els estudiants debaten sobre si la dona pot ser periodista. El gran dubte és: ”Pot entrevistar un futbolista al vestidor?”. Una estudiant recorda que els senyors periodistes entrevisten les vedets als camerinos. En aquesta singular assemblea es poden sentir tot tipus de perles: “El destí natural de la dona és el matrimoni, encara que, potser, la millor esposa d'un periodista sigui una periodista”; “el periodisme és meravellós, només té un inconvenient, l'han inventat els homes”…

El cinema ha mostrat més d'una vegada la incomoditat de reporters masculins dels anys vint i quaranta davant la inesperada presència a la tribuna de premsa d'una col·lega. Li passa a la Lexie (Renée Zellweger) a Ella és el partit (George Clooney, 2008). Quan se situa a la zona de premsa d'un estadi de rugbi, un col·lega rondina que no pot ser allà. I quan un altre comenta que, diuen, “és molt bona en l'ofici”, arriba la rèplica insultant del primer cronista: “En quin tipus d'ofici?”.

El mateix problema tindrà Tess Harding (Katharine Hepburn), una prestigiosa articulista de política internacional a qui el seu col·lega Sam Craig (Spencer Tracy) porta a veure un partit de beisbol, que li haurà d'explicar pacientment. Als col·legues de Craig a La mujer del año (1942) no els agrada la visita. És clar que a Harding, per la seva banda, tampoc li agrada que el diari enviï dos reporters a un partit i a Vichy, en plena Guerra Mundial, un. El film té molts tòpics rancis, des de l'estúpida consideració del periodisme esportiu com alguna cosa que no exigeix gaires eines intel·lectuals fins a un final acomodatici, on per sobre de tot hi ha el valor del matrimoni i la família. I això últim és una cosa que sempre ha demanat una difícil combinatòria quan un dels dos, o els dos, és periodista, de qualsevol disciplina. Ho mostra La boda de mi mejor amigo. Un cronista esportiu prepara les seves noces, però la parella no pot saber on passaran la lluna de mel perquè depèn de si San Antonio elimina Sacramento. I la parella de Luna nueva (1940) canviarà els seus plans de viatge de noces, les segones, i en lloc d'anar al Niàgara passaran per Albany perquè hi ha un conflicte obrer i aprofitaran per enviar cròniques.

Algunes vegades, la dona és qui dóna lliçons. Passa a Mi desconfiada esposa (1957), on Marilla Brown (Lauren Bacall), dissenyadora de moda, envia una crònica de golf, una feina que havia d'haver fet Mike Hagen (Gregory Peck) en lloc de dormir la mona.

Però, per descomptat, les lliçons valentes, i autèntiques, són les que va donar Biarnés. I no una vegada, ni dues. Va marcar molts gols.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >