Selecciona Edició
Connecta’t

Llum de gas a Muñoz Ramonet

Les autoritats van fer creure que part de la col·lecció que l’industrial comprà el 1950 s’havia perdut

Julio Muñoz Ramonet es disposa a signar un document, sota l’atenta mirada del seu germà Álvaro, als anys cinquanta.
Julio Muñoz Ramonet es disposa a signar un document, sota l’atenta mirada del seu germà Álvaro, als anys cinquanta.

Julio Muñoz Ramonet va morir el 9 de maig de 1991 a la cuitat Suïssa de Chur. Aquest dilluns en farà 25 anys, en què Barcelona no ha pres possessió de l’herència que l’industrial cotoner va deixar en morir, per la fèrria oposició de les seves quatre filles, que van portar la decisió del seu pare als jutjats des del començament. Malgrat que totes les sentències han donat la raó a Barcelona, prop d’un miler d’obres d’art continuen sense trobar-se. El 2013 l’Ajuntament de Barcelona va obtenir les claus per accedir al palauet del carrer Muntaner on va viure l’empresari tèxtil i immobiliari, a més de banquer, que va acumular una gran fortuna a la Barcelona franquista. Quan hi va entrar, les millors obres havien desaparegut.

I és que la col·lecció de Muñoz Ramonet sembla condemnada a no romandre gaire temps al mateix lloc. Reunida per un altre industrial tèxtil, Ròmul Bosch i Catarineu va haver de desprendre’s de 2.627 obres el 1934 per fer front a l’amenaça de tancament de la seva empresa, la Unión Industrial Algodonera, després de lliurar-les com a aval. La guerra i la mort de Bosch i Catarineu van fer que les obres romanguessin als museus de Barcelona fins que el 1944 Muñoz Ramonet va comprar l’empresa i, amb ella, la impressionant col·lecció, que va començar a reclamar a l’any següent i que va rebre el 1950, però només en part: les autoritats franquistes van adduir que moltes de les obres s’havien perdut o destruït durant la Guerra Civil, malgrat que després del conflicte havien dit el contrari.

Quan el 1944 Julio i Álvaro Muñoz Ramonet van comprar la Unión Industrial Algodonera SA (UIASA), per al seu holding tèxtil format per més de 30 empreses creat gràcies als favors del règim i el control de l’estraperlo, els germans no sabien que tenia associada una important col·lecció d’art cedida el 1934, com a aval a un crèdit demanat per un dels seus accionistes, Ròmul Bosch i Catarineu (1894-1936), per tal de tirar endavant la seva indústria. L’Institut Contra l’Atur Forços (ICAF) de la Generalitat li va concedir un crèdit de quatre milions de pessetes a tornar en deu anys amb un interès del 6%. A canvi, Bosch i Catarineu va lliurar la seva preuada col·lecció creada des de 1923, que en aquells dies estava formada per 2.627 peces, entre pintures, escultures, objectes arqueològics, teixits i miniatures, segons es pot comprovar en l’exhaustiu inventari que es va fer llavors i que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya. La col·lecció es va lliurar a Joaquim Folch i Torres, cap dels museus de Barcelona i secretari de la Junta de Museus, que va dirigir els treballs de catalogació i va encarregar-ne la valoració a Alexandre Soler i Josep Bardolet, gran coneixedor de les obres perquè havia venut un bon nombre de peces (sobretot les medievals) al col·leccionista. Per a ells el conjunt tenia un preu de 4.145.770 pessetes, quantitat que cobria els préstecs. Al novembre de 1934, les obres ja estaven dipositades al Museu d’Art de Catalunya. El 1935, l’ICAF va encarregar a la Junta de Museus una nova valoració als directors del Museu d’Art de Catalunya i el Museu Arqueològic, on s’havien traslladat al juliol d’aquell any les 975 peces arqueològiques, tal com recull un altre inventari conservat a l’Arxiu Nacional.

Fitxa de L'Anunciació d’El Greco, que es conserva al MNAC. ampliar foto
Fitxa de L'Anunciació d’El Greco, que es conserva al MNAC.

El setembre de 1945, Julio Muñoz demana saber a quant ascendeixen els descoberts i es dirigeix a la Comissió Mixta Liquidadora de la Generalitat, creada el 1943 pels ministeris d’Hisenda i Governació i les diputacions catalanes per liquidar els assumptes pendents. A l’Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona es conserven les actes d’aquesta comissió, que va operar fins a 1965. El novembre de 1945 li responen que el deute de UIASA puja 6.370.041 pessetes, sumant préstec i interessos. Al començament de l’any següent, l’empresari respon que els diners no s’havien pogut tornar per “falta de personalitat legal del creditor”, en no existir la Generalitat, i per això s’havia generat “la gran quantitat d’interessos, d’exigibilitat prou discutida”. En aquest document inèdit, com les actes de la Comissió sobre aquest assumpte, l’empresari assegura que la seva empresa “acaba de tenir coneixement que durant l’època roja van desaparèixer diversos objectes que integraven la col·lecció”. Per això, per haver “desarticulat la seva unitat després d’haver traslladat prop d’un miler d’objectes al Museu Arqueològic”, i per haver “exposat durant anys les obres”, demanava una indemnització. Davant la situació, assegurava que la “clau d’aquesta complexa sèrie de qüestions passava per la subrogació de l’Ajuntament en el lloc i dret d’UIASA”. Estava clar que a Muñoz li interessava més saldar el deute que la col·lecció. “Mitjançant un mòdic sacrifici, podrien passar definitivament als museus de Barcelona els rics elements que integren la col·lecció d’Art Bosch”, acabava, de manera que la ciutat hauria pogut tenir la col·lecció el 1946.

Però l’Ajuntament no va consentir, de manera que Muñoz va posar en marxa una operació d’enginyeria financera que li va sortir bé, o a mitges, perquè a l’empresari li van fer llum de gas fent-li veure una cosa que s’ha demostrat que no era certa. El primer que va demanar Muñoz a la Comissió va ser que designés un perit que, juntament amb el seu, fessin un inventari dels objectes, n’actualitzessin el valor i establissin el valor de les perdudes i l’import de les peces exposades. Muñoz va nomenar Folch i Torres, ja jubilat del seu lloc de director dels museus, i la Comissió, José Bardolet. Dos vells coneguts vinculats amb les obres des de 1934 que tornaven a taxar-la 12 anys després.

'Retrat de Felip V' de Jacint Rigaud, una de les obres que l'ajuntament reclama a les filles de Muñoz Ramonet com a part del llegat.
'Retrat de Felip V' de Jacint Rigaud, una de les obres que l'ajuntament reclama a les filles de Muñoz Ramonet com a part del llegat.

Però no seria tan fàcil. La col·lecció s’havia dispersat, tal com es queixava Muñoz, poc després de fer-se’n càrrec la Junta de Museus. De les 2.627 obres que recull l’inventari de 1934, gairebé la meitat es van quedar al Museu d’Art de Catalunya: les 1.199 miniatures; 323 pintures (150 olis, 49 taules, 46 dibuixos a ploma, 34 a llapis, 24 aiguaforts, 6 aquarel·les i 6 pintures murals, més una obra de la qual no s’especifica la tècnica); 46 escultures (25 talles de fusta, 18 d’ivori i 2 d’os) i 2 fotografies. El juliol de 1935, segons un altre document localitzat a l’ANC, es van traslladar al Museu Arqueològic 975 peces de tipologia ben diversa: craters grecs de figures vermelles, ceràmiques romanes, vidres, sílex, exvots ibèrics o escarabeus egipcis, entre unes altres. Al Museu de les Arts Decoratives de Pedralbes només hi van anar 41 teixits coptes; encara que el fitxer que es conserva al MNAC no fa esment de cap trasllat, aquestes peces excepcionals s’han localitzat a l’equipament de la plaça de les Glòries.

A l’Àrea de Registre de Col·leccions del MNAC, que coordina Jordi Casanovas, es conserva un document de quatre pàgines, Depósito Bosch y Catarineu, ple de xifres (els números d’inventari), que ajuda a entendre la situació. Segons consta, la col·lecció estava formada per 2.620 peces (set menys que la llista de 1934). Les peces dipositades al Museu d’Arqueologia van ser efectivament 975. Les obres retornades el 1950 a Julio Muñoz, 1.427 (incloent-hi les 1.199 miniatures); les adquirides pel Museu d’Art, 107; per la qual cosa, hi va haver una operació de la qual no tenim constància, a més de 31 peces que l’industrial va donar, cosa que també desconeixíem. La relació recull 26 fitxes anul·lades més.

Però, ¿quantes van ser les obres dipositades al Museu d’Art de Catalunya desaparegudes durant la guerra i el trasllat de materials fora de Barcelona, a Olot, Darnius i Ginebra? De la col·lecció Bosch i Catarineu, solament una, segons l’informe conservat al registre del MNAC. L’anomenat Àlbum Fortuny, compost, segons l’inventari, per 80 dibuixos que van desaparèixer el 1938 quan el crític d’art Joan Merli se’l va endur al seu estudi de Barcelona per fotografiar-lo. Allà se li va perdre la pista fins que el 1951 una persona anònima va tornar al museu 24 dibuixos que va assegurar que havia comprat a un drapaire. No obstant això, Folch i Torres esmenta, en un informe pericial on cita 80 obres exposades al Museu d’Art el 1945, que quatre d’elles van desaparèixer durant la guerra.

Pel que fa a les peces arqueològiques, el 6 de maig de 1949 va tenir lloc una reunió transcendent al Museu Arqueològic Provincial. D’una banda, els perits nomenats per la Diputació: el director del museu Martín Almagro Basch i José Colominas Roca, conservador. De l’altra, el conegut Folch i Torres, present en gairebé tot el procés d’aquesta col·lecció. Les dues parts coincideixen que la “naturalesa dels objectes arqueològics, en alguns casos produïts en sèrie, fa completament impossible la identificació dels exemplars, que dins dels fons del Museu, poden correspondre a la col·lecció Bosch Catarineu, ja que no porten ni número ni signe distintiu”. Els perits fan constar: “No obliden que una part d’aquests objectes va haver de ser destruïda o es va extraviar a conseqüència dels trasllats i desplaçaments que haguessin de patir les col·leccions” durant la Guerra Civil.

'Retaule de la Verge de la llet', de Gonçal Peris. ampliar foto
'Retaule de la Verge de la llet', de Gonçal Peris.

Segons el catedràtic de la Universitat de Barcelona Francisco Gracia, que ha investigat aquests episodis, els materials del Museu Arqueològic van ser embalats el 1937 en previsió dels efectes de possibles bombardejos, mentre que les peces més significatives es van col·locar en un refugi construït al qual s’accedia per la sala d’Empúries. Després d’un bombardeig el 1938 que va impactar el veí Palau d’Agricultura (seu del Teatre Lliure), es va decidir evacuar tots els materials. “En els inventaris no apareixen els de Bosch i Catarineu, però sens dubte estaven en les 200 caixes que van viatjar el març de 1938 a Mas Perxés d’Agullana. A Barcelona només van quedar els materials que no podien traslladar-se. Tots van acabar a Ginebra després del pacte de Figueres”, explica Gracia, que remarca que les condicions dels viatges no eren les més apropiades per a les peces.

Després de la guerra es va nomenar director del Museu Arqueològic Martín Almagro, que va començar a recuperar els materials que havien sortit. “Les caixes van tornar de Ginebra en tres blocs al maig, juny i setembre de 1939, via Irun i Madrid. A la reobertura del Museu, el 3 d’agost de 1939, s’indica que tot el material es troba de nou en les instal·lacions, de manera que no es donarà res per perdut”, explica Gracia, autor del llibre Arqueologia i política, on analitza la gestió d’Almagro al capdavant del museu fins el 1962. Almagro es va oposar a retornar peces dels seus fons als propietaris, com les de l’escriptora Caterina Albert o les peces de la catedral de Barcelona que van passar a la Generalitat després de diversos decrets el 1936.”Els plets pels materials confiscats i no retornats es van allargar fins a 1971”, segons Gracia.

La Memòria d’Activitats de 1939 del museu explica que “atès el volum enorme de materials de la més diversa procedència portats de Ginebra, el treball de comprovació va ser molt prolix, tenint la satisfacció de comprovar que no falta cap objecte, com es va témer en els primers moments”. Una cosa que no es corresponia amb el que el director Almagro va dir en l’informe pericial de 1949.

'Clavus', franja violeta o porpra que duien els senadors romans (400-699), una de les 41 peces coptes que es conserven al Museu de les Arts Decoratives. ampliar foto
'Clavus', franja violeta o porpra que duien els senadors romans (400-699), una de les 41 peces coptes que es conserven al Museu de les Arts Decoratives.

El maig de 1950, després de valorar les obres perdudes i el seu ús en 3.180.000 pessetes (577.556 dels materials arqueològics i 93.540 de les pintures, més interessos), la Comissió assegura que Julio Muñoz ha de pagar 4.272.041 milions, una quantitat similar a la prestada 16 anys abans.

Però Muñoz Ramonet no volia abonar cap quantitat. El 20 de maig escriu una carta a l’alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert, oferint-li la possibilitat d’adquirir 29 de les obres de la col·lecció, que l’empresari valorava en 4 milions de pessetes. Per pressionar, escriu una segona carta oferint gratis, si es materialitzava la compra, una obra de Lluís Borrassà i una altra de Pere Serra dels segles XIV i XV. El ple municipal va acordar adquirir el lot, de manera que la liquidació del crèdit, en realitat, la va fer Barcelona, no Julio Muñoz.

Segons un informe d’UIASA, les obres de la col·lecció Bosch i Catarineu eren a casa de Julio Muñoz el 4 de juliol de 1950. Però, com hem vist, només en part: segons els registres consultats dimarts passat al MNAC, aquest museu conserva 161 obres de la col·lecció Bosch i Catarineu, de les quals exposa 18, en concret les taules i la pintura mural medieval que l’Ajuntament va comprar el 1950. La resta, és a la reserva. El Museu d’Arqueologia conserva el miler de peces integrades en els fons del museu, però sense distintiu respecte d’altres conjunts. I el Museu del Disseny de Barcelona posseeix 41 teixits coptes, totes les peces que posseïa la col·lecció Bosch i Catarineu.

Francisco Gracia destaca una curiosa coincidència. Un dels treballs d’Almagro Gorbea més reconeguts internacionalment són els dos primers volums de Las necrópolis de Ampurias, publicats el 1955. Els volums van ser subvencionats per Julio Muñoz Ramonet, tal com apareix en la dedicatòria: “A don Julio Muñoz, al generós mecenatge del qual es deu l’edició d’aquesta obra”, de manera que l’arqueologia sí que interessava a l’industrial. O no.

25 anys desheretats

1991. El 9 de maig mor Julio Muñoz Ramonet a Suïssa, i deixa en herència a Barcelona el seu palauet del carrer Muntaner i la seva col·lecció d’art. Els marmessors no donen a conèixer l’última voluntat de l’empresari. A l’octubre les filles contracten els serveis de l’experta Lori Gross perquè els assessori i traslladen les obres de valor a Madrid, ciutat on viuen tres de les germanes. Les filles de Muñoz impedeixen també que la ciutat de Chur creï una fundació formada amb la col·lecció de miniatures.

1995. Quan l’Ajuntament en té coneixement, després de publicar la informació EL PAIS, constitueix la Fundació Julio Muñoz per reclamar legalment el llegat a les quatre filles.

2007. El Jutjat de primera instància sentencia que el testament és vàlid i obliga les filles a tornar els béns o pagar el seu valor.

2009. L’Audiència de Barcelona confirma la sentència del jutjat de primera instància.

2011. La Guàrdia Civil recupera a Alacant una obra d’El Greco i una altra de Goya (valorades en set milions) del llegat Muñoz Ramonet. Isabel Muñoz, la filla gran, n’havia denunciat la desaparició el 2000 i havia acusat el seu marit Jesús Castelo de sostraure-les del domicili conjugal durant el procés de separació.

2012. Al març el Tribunal Suprem no accepta els recursos de les filles i ratifica la sentència de l’Audiència Provincial. Dies abans de la sentència, l’Ajuntament de Xavier Trias paga 21,4 milions d’euros per una finca de les germanes Muñoz al Guinardó.

2013. Després de la resolució del Suprem, es demana l’execució de la sentència. El 25 de juliol es lliuren les claus del palauet. Quan els tècnics municipals hi entren, no localitzen les obres més importants de la col·lecció. Comença l’inventari de l’interior. Al setembre acaba el termini per lliurar El Greco i el Goya recuperats i l’Ajuntament emprèn accions legals contra les quatre germanes.

2014. Al febrer, l’Ajuntament certifica que les obres dels grans autors han desaparegut del palauet i que només 85 dels 1.364 objectes trobats són valuosos, però cap pertany a les grans firmes que donen fama a la col·lecció. Per això, presenta una querella criminal contra les germanes reclamant-los 853 obres d’art. Pocs dies després, les quatre anuncien accions legals, després de negar que hagin robat cap bé del llegat del seu pare i que ja han complert lliurant les claus. Al juny, el jutge admet la querella i imputa les germanes Muñoz. Al setembre, l’Ajuntament demana que una comissió judicial busqui les obres d’El Greco i de Goya perquè es tornin.

2015. L’Audiència desestima la demanda de nul·litat que van presentar les germanes Muñoz contra la Fundació Julio Muñoz, creada el 1995 per l’Ajuntament. El jutge obliga a retornar el greco i el goya de Muñoz Ramonet en un mes i demana multes de 2.000 euros setmanals si s’incompleix. En un informe pericial que les germanes lliuren al jutge, qüestionen l’autoria de moltes obres del llegat.

2016. Manuel Castelo, nét de Julio Muñoz, assegura que les obres de El Greco i Goya són seus i, per tant, no es poden tornar, i el jutge suspèn l’execució de la sentència.

MÉS INFORMACIÓ