Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Casa Barral tanca

Així està Calafell ara, amb un alcalde socialista, un ajuntament sense regidoria de Cultura i un museu emblemàtic sense futur

La setmana passada es va saber que l’alcalde de Calafell tanca la Casa Barral perquè no té, addueix, prou personal per mantenir-la oberta al públic. L’Ajuntament de Calafell té un alcalde socialista, que governa amb Ciutadans i el Partit Popular, i l’oposició d’Esquerra Republicana, Convergència i la CUP. Aquest estrall cultural es va acordar en ple, ja que l’organigrama municipal no preveu en la seva estructura l’existència d’un regidor de Cultura.

Així és com està aquest ajuntament. Amb un alcalde socialista, un ajuntament sense regidoria de Cultura. I un museu emblemàtic sense futur: on es reunien la memòria col·lectiva i la personal, la memòria que recollia el passat pesquer del poble i el llegat personal d’un dels homes que més ha fet per la cultura, no només a Catalunya sinó a tot el territori espanyol.

El primer poble de la costa catalana que vaig conèixer va ser Calafell. Va ser el 1970. Feia pocs dies que era a Europa. Em vaig posar ràpidament en campanya per aconseguir feina i llegint La Vanguardia em vaig assabentar de l’existència d’una agència d’ocupació. Estava situada a la plaça de Madrid, exactament on ara hi ha un Decathlon. Vaig emplenar un formulari i al cap de dos dies em van trucar a la pensió. Es tractava d’anar a treballar a un hotel de Calafell. Així que ens van traslladar immediatament amb furgoneta fins a l’hotel i una vegada allà, cap a les dues del migdia, ens van portar directament a un menjador. Al mig de la taula brillava una fantàstica paella. Érem uns deu treballadors de diferents zones d’Espanya i en poc temps ens vam acabar l’arròs, l’amanida, les postres i els cafès.

M’esperaven hores de treball sense límit, un dia de festa a la setmana i unes hores de mar abans de tornar a la feina a la tarda. Tot pintava molt bé. Un sou durant uns mesos, bon menjar i una habitació compartida entre tres. Sense estar la paella liquidada del tot, el director de l’hotel ens va cridar un per un per tenir una xerrada amb nosaltres. El gerent era un home molt simpàtic. De seguida em va preguntar per la meva experiència com a ajudant de cuina. Li vaig contestar que la meva experiència en aquesta matèria era gairebé nul·la, però que era d’aprendre ràpid. (En aquesta resposta imprudent vaig aplicar el que havia après d’un professor d’història al batxillerat, que els perses en temps de Cir el Gran exigien als nens que aprenguessin a fer servir l’arc i diguessin sempre la veritat).

Vaig observar que, mentre parlàvem, el gerent no apartava la vista d’un llibre que duia amb mi. Ens vam acomiadar amb una encaixada i mai més no el vaig tornar a veure. Quan em disposava a recollir de la furgoneta la maleta per incorporar-me a la feina, imaginant-me un altre àpat opípar, el responsable de l’agència em cridar a part i em va dir, tu no et quedes, tornes a Barcelona.

Ja a la furgoneta, es va dirigir a mi amb fúria, que qui em creia que era, que què era això que deia que continuaria estudiant i estupideses per l’estil, “a veure si et queda clar, xaval, per fregar cassoles no necessites llegir, ni estudiar ni altres collonades; la propera vegada, si et pregunten, tu ets un as per treure tota la merda que et posin per netejar, et queda clar?” I tant que em va quedar clar. Al cap de pocs dies em va col·locar en un restaurant del carrer Entença, La Font del bosc, especialitzat en paelles.

Exactament quatre anys més tard vaig començar a treballar per a Barral Editores, com a corrector de proves. Amb Carlos Barral no vaig parlar-hi mai. Però el veia per l’editorial. Alguna vegada el vaig veure xerrar amb Jaime Gil de Biedma, que recitava a viva veu poemes d’Eliot en anglès. D’altres, amb Edmundo de Ory. I si no recordo malament, un matí el vaig veure xerrar amb un dels grans poetes llatinoamericans, Roberto Juarroz.

La segona vegada que vaig visitar Calafell em vaig dir que aquella vegada ningú no em tornaria a Barcelona. Carlos Barral ja havia mort. Em vaig instal·lar uns dies a un hotel amb pensió completa. Passejava i seia en una terrassa a llegir a prop de casa seva, el museu que un alcalde socialista tancarà a partir de juny. Un dia hi vaig entrar i vaig recórrer les seves dependències. Entre les fotos, hi havia un retrat seu. Al marge de la seva afilada intel·ligència i la seva posa principesca, em va quedar gravada per sempre la mirada d’un home generós.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.