Selecciona Edició
Connecta’t

El deure dels advocats

El ‘cas Nóos’ ha demostrat que el secret professional dels advocats ha deixat de ser un dogma jurídic. El seu reconeixement ara és relatiu i depèn del legislador i dels tribunals

El procés penal en què hi ha implicats familiars del rei d’Espanya no deixa de presentar peculiaritats, la darrera, la relacionada amb la declaració com a testimoni d’un assessor jurídic dels acusats, que va ser alliberat d’aquesta situació perquè havia arribat a un acord amb la part que l’acusava, per la qual cosa es va convertir en testimoni. En l’interrogatori un advocat de la defensa el va advertir de la possibilitat que en la declaració incorregués en una infracció penal, ja que respondria a preguntes derivades de fets que coneixia com a anterior assessor jurídic dels acusats. El testimoni va quedar perplex per aquest advertiment i el tribunal va acordar suspendre el procés per mirar de trobar una solució al conflicte, de manera que el testimoni no quedés neutralitzat ni pogués ser qualificat de prova il·lícita i, per tant, no valorable en la sentència.

Ens trobem davant un autèntic problema processal o es tracta, simplement, d’un estratagema de la defensa? La qüestió és espinosa. Hi ha una extensa normativa nacional i internacional relacionada amb el deure els advocats de guardar secret sobre els fets coneguts en la seva actuació professional, sobre els quals, en conseqüència, no poden ser obligats a declarar. Aquesta obligació de confidencialitat no està limitada en el temps ni s’extingeix quan deixen de prestar serveis al client.

El secret professional és la clau que empara la relació de confiança entre advocat i client, mitjançant la qual aquest proporciona al defensor les dades necessàries per poder-lo defensar. El secret professional, en principi, s’ha de protegir, ja que es tracta d’una manifestació del dret a la intimitat. En coherència, l’advocat està dispensat de denunciar els fets delictius coneguts per raó de la seva feina i, també, de declarar com a testimoni sobre aquests.

El que s’ha dit, però, no esgota la qüestió. L’advocat és, també, un col·laborador lleial de l’Administració de Justícia i cal, per tant, trobar un camp de coexistència entre els aquests rols. Quin d’aquests deures és prevalent? La resposta, tot i que cada dia més matisada, era que, com a regla general, s’havia de donar preferència al secret professional, sense el qual es destruiria el dret de defensa. En el nostre sistema jurídic, però, no hi ha drets absoluts. Cal establir límits i excepcions. Així doncs, l’article 30 de l’Estatut General de l’Advocacia estableix que la defensa dels interessos que se li confiïn no pot justificar la desviació del fi suprem de la justícia, al qual l’advocacia es troba vinculada. En aquesta direcció, tant a Espanya com als Estats Units i Europa s’afronta aquest problema amb mesures supressores o suavitzadores del deure d’observar el secret professional, com ara: consultar el degà; haver-hi activitats delictives d’especial importància (narcotràfic, blanqueig de diners, delicte fiscal o contra menors); haver-hi una ordre del tribunal competent, o quan la informació sigui coneguda per un tercer o es refereixi a una prova essencial.

Als Estats Units, la Patriot Act i la Security Exchange Comission permeten monitoritzar les converses dels sospitosos de terrorisme amb els advocats o denunciar els clients en el cas d’irregularitats financeres. També hi ha jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que ha denegat a l’advocat d’empresa (cas Azco Nobel 2010) el dret al secret professional i en el cas Michaud contra França (sentència de 6 de desembre de 2012) ha reconegut la legalitat de la regulació francesa que obliga els advocats a informar de les sospites sobre possibles activitats il·lícites dels clients en relació amb el blanqueig de diners.

Finalment no es pot oblidar que la Llei d’Enjudiciament Civil va derogar a Espanya l’article 1247 del Codi Civil que considerava inhàbils, com a testimonis, els advocats emparats pel secret professional, i ara estan obligats a declarar si així ho decideix el Tribunal (article 371 de la LEC).

Estem davant d’un conjunt de problemes reals no resolts degudament en l’àmbit legislatiu ni jurisprudencial, com hauria de ser. És urgent que el legislador promulgui la normativa oportuna per evitar conflictes com els que han sorgit en el cas Nóos.

Mentrestant, el secret professional dels advocats ha deixat de ser un dogma jurídic. El seu reconeixement ara és relatiu i depèn del legislador i dels tribunals, els quals, abans d’admetre-ho, hauran de fer una valoració ponderada dels interessos públics i privats enfrontats en el procés.

Ángel García Fontanet va ser magistrat del TSJC.