Culminar el canvi
El 26-J és una oportunitat per ratificar i garantir el canvi polític expressat el 20-D i a les eleccions locals i autonòmiques
L’empenta social cap al canvi polític que es va expressar en les eleccions del 20-D va resultar en una majoria d’esquerres tan ajustada que els partits que la van aconseguir no van poder o no van saber aprofitar-la. Es presenta ara una oportunitat per verificar si aquella empenta responia a una voluntat profunda, assentada en causes i arguments sòlids, que es manté en la voluntat i els interessos d’aquesta majoria de ciutadans, o si s’ha esgotat durant aquests quatre mesos d’impotència. El 26-J es veurà si aquesta empenta s’ha perdut o si s’ha estès el desànim que els partidaris de l’statu quo prediquen per tots els mitjans.
És una oportunitat veritablement excepcional. Mai abans els ciutadans espanyols no havien pogut ratificar, corregir o rectificar un pronunciament electoral al cap de mig any. La raó de fons per a la nova cita amb les urnes és que la voluntat de canvi va ser prou forta com per impedir que continués governant la dreta, però no prou rotunda com per crear una majoria alternativa. Hi va haver una clara majoria de vots d’esquerres. Al Govern del PP se li va dir que no podia continuar. Els electors li van negar el suport necessari per dirigir una nova legislatura. El president sortint, Mariano Rajoy, consumit per la corrupció del seu partit, no es va poder presentar com a candidat a una investidura per falta d’una majoria parlamentària que li donés suport.
Tanmateix, tan cert com això és que la traducció en escons del suport electoral a l’esquerra va ser tan ajustat que la seva viabilitat com a projecte de canvi substancial era molt problemàtica. Això és el que es va posar de manifest quan Pedro Sánchez, el candidat socialista, en un espectacular gir postelectoral, va intentar articular una nova majoria, però no amb l’esquerra, sinó amb una aliança de ferro del PSOE amb Ciutadans, el partit que durant la campanya electoral havia definit com la branca juvenil del PP.
Quant hauria tingut de realment alternativa a les orientacions del PP i els mandats de la troica una legislatura basada en el programa socioeconòmic pactat per Ciutadans i el PSOE? La lògica més elemental fa pensar que molt poc. Però, per raons semblants, es pot entendre també que no hauria estat gaire més alternativa una política socioeconòmica en què Podem i Esquerra Unida s’haguessin vist obligades a pactar amb el mateix PSOE i, directament o indirectament, amb altres forces de centredreta com DiL i el PNB.
Aquella eventual majoria de canvi amb Podem i IU que el comitè federal del PSOE va prohibir taxativament a Sánchez depenia, en última instància, de les abstencions parlamentàries dels partits del centredreta catalans i bascos. És veritat que, ara, en la conjuntura política que s’arrossega des del 2010, aquests partits i el PP protagonitzen un espectacular xoc de nacionalismes, però això que en el pla polític conté aspectes certament rupturistes no els converteix en paladins del progressisme socioeconòmic. Ni de lluny.
A primera vista sembla que qui té més a perdre o guanyar en la nova cita electoral és el PP, ja que està en joc la seva condició de partit governant. Però no és exactament així. Mariano Rajoy i la seva cohort dirigent ja van ser acomiadats per l’electorat el 20-D, i res indica que es puguin recuperar. Qui té més a perdre ara és el PSOE, perquè si fa quatre mesos el principal cop el va rebre la banda dreta del bipartidisme, l’electorat pot ara culminar l’operació reduint també el pes de la banda esquerra.
L’equació que ha de resoldre el PSOE és la típica d’un partit que ha ocupat el centre d’un esquema de forces en què ara estiren totes alhora en direccions oposades. El 1982, el PSOE va explotar amb èxit l’oportunitat d’aspirar alhora a l’electorat del PCE i el d’UCD i consolidar-se com a opció de govern reformista i d’ordre. Tanmateix, el 2011, el PSOE va ser derrotat per haver deixat de ser un partit força reformista, per acatar sense badar boca els dictats de la troica, i des d’aleshores pateix la doble competència d’aquells que des de la dreta són més genuïnament liberals, com Ciutadans, i des de l’esquerra, més genuïnament reformistes, Podem i IU. Aquestes dues forces ja van sumar el 20-D més vots que el PSOE, i res augura que ara hagin de sumar menys. Això és el que dirà si subsisteix o no l’empenta de canvi que va començar el 20-D.
