Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Misèria social i crisi política

Les mobilitzacions ciutadanes, intermitents i ocasionals, han estat insuficients per denunciar el drama quotidià que suporten reservadament moltes persones

Assistim atònits al drama dels refugiats davant la passivitat d'una Europa deshumanitzada i subjugada al funcionament dels mercats; la política espanyola és incapaç de gestionar el pluralisme parlamentari; a Catalunya es prepara la independència amb un full de ruta ambigu i canviant. I a Europa, a Espanya i a Catalunya la crisi econòmica ha generat gravíssimes condicions de misèria social, sense cap més resposta política que la indolència o la protesta estèril. I hi ha qui encara nega la crisi de la política, tant des de la dreta com fins i tot des de l'esquerra.

La dreta intenta despolititzar els conflictes i celebra la dificultat per generar una indispensable consciència ciutadana sobre la injusta distribució dels recursos. L'esquerra considera que la mobilització social, l'anomenada "nova política" i el sorgiment de noves formacions polítiques són proves d'una bona salut política, tot i que les mobilitzacions siguin poc eficaces, la nova política no resolgui la desigualtat social i les noves formacions polítiques mantinguin un funcionament oligàrquic. La dreta se sent còmoda amb la bona sintonia entre el poder polític i l'econòmic, i l'esquerra sembla que se sent satisfeta amb una nova simbologia política que, tot i que manca de resultats, només alberga algunes esperances de futur.

La política (vella i nova) està sent ineficaç per donar respostes col·lectives satisfactòries i es mostra maldestra a l'hora de contrarestar la cruel asimetria en la distribució de recursos i oportunitats. Les desigualtats socials impossibiliten la cohesió social i si, com a conseqüència de la crisi de la política, s'eludeix polititzar el conflicte, no es poden expressar demandes ni propostes unitàries per canviar la realitat. S'oculta la tensió i el patiment social sota la catifa de la despolitització o del quietisme polític. La política hauria de reaccionar davant les tesis fatalistes i l'acció política s'hauria d'enfrontar als arguments sobre la inevitabilitat del desequilibri i la marginació social. Les mobilitzacions ciutadanes, intermitents i ocasionals, han estat insuficients per denunciar el drama quotidià que suporten reservadament moltes persones. Els governs, els parlaments i els partits polítics (vells i nous) han demostrat una greu ineptitud per regular el conflicte i per transformar escenaris polítics insegurs en contextos civilitzats.

És il·lusori i enganyós afirmar que només està en crisi la vella política amb l'argument que ens trobem en una nova etapa d'aprofundiment democràtic, amb noves pràctiques participatives i noves organitzacions polítiques d'estructura horitzontal. Sens dubte, hi ha hagut canvis socials a Espanya, però la política, com a instrument de gestió de les desigualtats i com a garantia de cohesió social, no aconsegueix satisfer uns mínims objectius col·lectius ni evitar excessives condicions de vida infrahumanes. Espanya és un dels Estats amb més desigualtat d'Europa i el Govern d'Espanya, més pendent del deute econòmic que no pas del drama social, no ha sabut afrontar les situacions de vulnerabilitat que pateixen els espanyols. La política laboral de llocs de treball precaris i de salaris ínfims no ha aconseguit frenar la pobresa.

A Catalunya tampoc hi ha receptes polítiques per moderar les alarmants xifres d'exclusió social. L'atur arriba al 19% i el juvenil (menors de 25 anys), al 42%; els que fa més de dos anys que estan a l'atur s'han multiplicat per cinc en els últims set anys i ja en són 295.000; més de 300.000 persones viuen en llars on tots els membres estan a l'atur; des del 2008 hi ha hagut més de 55.000 desnonaments (una mitjana d'uns 20 desnonaments al dia); una cinquena part dels catalans (i un 29% dels nens i nenes) viu per sota del llindar de pobresa i la xifra continua augmentant; l'abandonament escolar prematur és del 22%, i no hi ha recursos per donar una resposta digna a les gairebé 540.000 persones que tenen alguna discapacitat a Catalunya. La pobresa creix i no hi ha polítiques per redistribuir els recursos i per garantir els serveis bàsics. Al contrari, paguem una de les energies més cares d'Europa, i en els últims vuit anys els rebuts de la llum i de l'aigua han pujat més del 60%.

Sí que hi ha una profunda crisi de la política, tot i que la neguin aquells insensibles al patiment aliè que despolititzen la misèria social, o els que es complauen amb manifestacions populars i amb el sorgiment de moviments ciutadans. Els qui estan sense menjar, sense habitatge o sense feina no en tenen prou amb l'efecte placebo de l'anomenada nova política.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.