_
_
_
_
_
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

L’encant lesbià

Love of Lesbian arrasen passant-s’ho bé en el primer dels tres concerts que fan a Razzmatazz

Love of Lesbian.
Love of Lesbian.KIKE PARRA

Un grup que anomena lesbians als seus seguidors i seguidores ha de ser un grup especial. I no només perquè les seves cançons no siguin precisament curtes, fregant de mitjana els cinc minuts en l'últim disc, una eternitat en temps de missatges compulsius reduïts per les presses. Ells, regint-se per les seves pròpies regles, van a la seva, però tenen molt clar, com ha afirmat Santi Balmes, el cantant de la banda, que “un concert ha de ser una cosa especial per a qui hi va, només així repetirà”. I els seguidors repeteixen. I és que els concerts de Love of Lesbian són especials. No hi ha només música, cançons sobre emocions i incomprensions, sinó que hi ha, i això agrada, un grup format per persones que podrien ser els veïns, que es diverteixen tocant tant com els qui els escolten i que sempre semblen estar disposats a fer el pallasso per riure's amb els que els aplaudeixen. Tot això i més va tenir lloc en el primer dels tres concerts que el grup va oferir en un Razzmatazz sense entrades, com els dos concerts restants. I va ser una festa de les que es claven a la memòria.

Love of Lesbian, com el te, la botifarra de Burgos i els litxis poden agradar o no, però ningú és capaç de qüestionar el seu sentit. Love of Lesbian són així; com el te, la botifarra i els litxis poden no agradar, però qui contempla la satisfacció de qui gaudeix amb ells, amb el grup, no pot fer més que preguntar-se què és el que provoca en el seu públic, feliç, aquestes cares d'alegria, els cants d'aquests joves granadets que entre l'assistència es deixen la pell amb una entrega pròpia de fan adolescent abstreta en el seu ídol, aquest somriure perennement gravat a la cara amb la profunditat del so d'arrencada d'un ordinador. Bé, en tot cas l'observador s'ho preguntarà després que s'acabi el concert, ja que durant l'actuació només podrà intentar que no l'esclafin ni li espatllin el pentinat, sense amargar l'alegria aliena amb la seva cara d'estupefacció i no semblar un logaritme enmig d'un poema.

Dues hores més que llargues, per plenes i gairebé sense alts i baixos, va durar la presentació d'El poeta Halley, el nou disc d'aquests experts en els jocs de paraules. Els dos primers temes del concert, Cuando no me ves i Bajo el volcán, formen part del nou treball, i el segon ja va ser bramat pel públic com si es tractés d'un clàssic. Santi Balmes ja havia començat a fer el pallasso i duia un barret de copa –en els bisos ho va complementar amb una mena d'ulleres tipus Rank Xerox i una levita de fantasia– mentre no podia amagar la felicitat que li causava el que tenia davant dels ulls. Aquesta massa gens impersonal, amb edats per a totes les estadístiques i pells llises i no tant llises, va engolir el repàs al disc del poeta anomenat Halley, un repàs ple d'èxits d'un grup que segueix triomfant quan d'altres ja se separen avorrits per haver-ho aconseguit massa aviat o per haver-se cansat d'esperar-ho. Ells han seguit, i gràcies a aquesta determinació, suada, soferta i bastant proletària, filla de la tenacitat, van poder barrejar a Razzmatazz aquest poeta amb el poema de Houston, els incendis a la neu, els fans de John Boy i el yin i el ien.

I hi va haver un moment que va explicitar millor que res l'esperit de la banda, més enllà de la dedicatòria a Bowie i Prince de Los seres únicos, més enllà dels convidats –els productors Santos Berrocal i Florenci Ferrer–, més enllà del sentit paròdic de Santi Balmes. Va ser quan ell, Santi, va dir que havien decidit posar fi al seu any sabàtic sense escenaris “quan les nostres famílies ens van enviar per tercera vegada a comprar el pa. Va ser llavors quan vam pensar que havíem de compondre un altre disc”. Diana. El grup de persones més normals del món rient de la seva falsa incapacitat per ajustar-se a la normalitat, que en el fons és d'on vénen i d'on mai s'han apartat més enllà de tretze centímetres. Potser això explica per què Love of Lesbian són com són, fonen la resistència dels oients com la neu sobre una paella i acaben generant en el no creient el desig de prendre's un te mentre degusta botifarra. I per postres... "algunes plantes”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_