Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Passejant amb un zombi

El metge català Jaume Ollé ha tingut experiències amb el vodú mentre treballava a Haití

Un fotograma de 'Passejant amb un zombi'.
Un fotograma de 'Passejant amb un zombi'.

Vodú, tambors, la nit abrasant entre les canyes, una cerimònia atàvica i salvatge amb balls desenfrenats davant d’altars sinistres, i enmig de les ombres que gairebé toquen els pàl·lids dits de la lluna i llepen fugaces les llengües de les fogueres, els ulls abismats en el no-res com en un pou, el zombi.

Mare meva, quina por que em fa aquest món de la bruixeria afroamericana caribenya. Ningú no ho ha representat millor que Jacques Tourneur a I walked with a zombie, aquí Passejant amb un zombi, la pel·lícula fascinant i aterridora de 1943 que narra la zombificació d’una dona ben plantada, Jessica Holland, i es mou magistralment entre la incredulitat i allò sobrenatural, desplegant entre tots dos un espai estremidor, una terra movedissa, de tenebrosa poesia. Ai, el vodú.

Quan l’altre dia em va trucar Jaume Ollé amb prou feines li vaig parar atenció, fins que va dir que havia treballat a Haití, l’illa fosca. Ollé, especialista en malalties infeccioses i epidemiologia, president d’ACTMON (associació per a la prevenció i el tractament de la tuberculosi), em va explicar que ha publicat Crónicas de un médico en el mundo (Icaria, segona edició ampliada), un conjunt d’històries dels seus trenta anys de professió en llocs del Tercer Món que li ha prologat Eduardo Mendoza. Em sonava tot a literatura benintencionada i humanitària. Per a la qual cosa acostumo a anar just de temps. Però llavors em va explicar la història del zombi.

“Un pacient, un home, va morir d’una fallada multiorgànica provocada per una insuficiència renal. Jo no el vaig veure morir, però un col·lega nord-americà en va firmar el certificat de defunció, i em consta que el paio era mort i ben mort. Doncs al cap d’uns dies tothom em deia que el que veien pel carrer. Viu, o gairebé. Per pocs minuts que no me’l vaig trobar jo mateix: acabava d’anar-se’n d’un bar en què jo havia entrat. Allà tothom creu en els zombis. És l’únic lloc del món en què als familiars no és que no els importi que facis l’autòpsia a un mort, sinó que t’ho agraeixen efusivament. Fins i tot hi ha moribunds que et diuen: ‘Quan em mori, tregui-m’ho tot’. Perquè no et converteixin en zombi, esclar.”

Gwen Mellon amb un petit pacient, a Haití.
Gwen Mellon amb un petit pacient, a Haití.

Fèiem un cafè al costat del diari i l’atmosfera va semblar que s’omplia d’efluvis de candomblé i macumba, fins i tot em va semblar veure a terra, en un racó, un ninot travessat per agulles, però era un tovalló de paper arrugat. El cambrer que ens va retirar les tasses perquè estiguéssim més còmodes era ben bé igual que el Baró Samedi, l’enterramorts, el loa vodú guardià dels cementiris. M’ho estava passant pipa. Ollé, del qual s’expliquen aventures com que li van clavar un tret a Mississipí i va tenir un coma cerebral per la malària a Uganda, es va repenjar sobre la taula. “He vist gent que balla sobre les brases sense dolor ni rastre de cremades. I una dona sobre una paret d’espines. Probablement és la suggestió, el poder de la ment sobre el cos. Hi ajuden els tambors, el rom...”.

Els creients del vodú se senten posseïts, “cavalcats”, pels loas, els déus sincrètics de divinitats iorubes i sants catòlics que en altres ritus es coneixen com a orishas. A Haití hi ha veritable pànic que els bruixots, els bocors, et converteixin en zombi. En el llibre Amanecer vudú, la formidable recopilació de relats d’horror i bruixeria afroamericana que va fer Jesús Palacios (Valdemar,1993), i que inclou el relat d’Inez Wallace Yo anduve con un zombi, que va donar peu a la pel·lícula (després de barrejar la història original amb Jane Eyre) i altres clàssics com Zombi blanco, de Vivian Meik, i Madre de serpientes, de Robert Bloch, s’explica que el Codi Penal d’Haití qualifica d’intent d’assassinat induir un coma letàrgic en una persona amb l’ús de qualsevol tipus de substàncies. Si després d’haver-li administrat aquestes substàncies la persona fos enterrada, continua el text, “el fet serà considerat assassinat sense tenir-se en compte el resultat que se’n derivi” (el destacat és meu).

Vaig comentar amb Ollé el que em va explicar una vegada l’etnobotànic Wade Davis que el coup de poudre que es fa servir per zombificar algú (induir-li un estat catalèptic i després convertir-lo en servent sense voluntat) podia ser la tetradotoxina (TTX) del peix globus o l’estramoni, que es coneix a Haití precisament com a cocumbre zombie, ‘cogombre zombi’.

Aleshores Ollé va començar a parlar-me del doctor i filantrop William Larimer Mellon Jr. i la seva dona, Gwen, que van ser bons amics seus i amb qui va treballar a Haití curant tuberculosos, entre altres coses. Mellon, d’una família de milionaris de Pittsburgh, va consagrar la fortuna a muntar i fer funcionar un hospital a Deschapelles, a la vall Artibonite, al nord de Port-au-Prince. Ho va fer després de conèixer Albert Schweitzer, que va batejar amb el seu nom (i va impulsar) el centre i va estudiar la carrera de metge, als quaranta anys! A mi em va semblar que Mellon i la seva muller, una dona molt bonica, tenien un aire dels protagonistes d’I walked with a zombie, i vaig esperar una història que hi anés d’acord. Tot i que no hi ha serps verinoses a Haití, sí que hi ha taràntules. Per no dir que Mellon havia estat agent de l’OSS durant la Segona Guerra Mundial. Però Ollé anava per una altra banda. Em va relatar la increïble tasca de la parella. El doctor Mellon es va passar 35 anys a Haití i va morir al seu propi hospital. Després, en la biografia dels Mellon (Song of Haiti, de Barry Paris, 2000) vaig llegir que la senyora Mellon, tot i que considerava el vodú part de la vida quotidiana, no estava d’acord amb un doctor a qui va sentir dir: “Som aquí per combatre el vodú”. El va interrompre: “No, som aquí per lluitar contra la malnutrició i l’analfabetisme. El vodú no és el nostre enemic, ho són la mala salut i la mala educació”.

Els Mellon i el seu equip, un membre del qual era Ollé, no van eliminar els zombis, però van eradicar el tètanus, entre altres miracles, com aconseguir que l’esperança de vida a la zona passés de 30 a 53 anys. Vaig començar a entendre que la història d’Ollé, el vital, impacient, caòtic Ollé, tan fidel a Montaigne (“No faig res sense alegria”), era una altra. Les seves aventures eren unes altres. No hi ha herois d’acció, va escriure una vegada Schweitzer, només de renúncia i sofriment, però pocs són coneguts, i fins i tot aquests no ho són per la multitud sinó per poques persones. “Picades de serp? Mossegades de lleó? Zombis? Oblida-te’n, Jacint. El que amenaça els meus pacients a Haití, a Djibuti, a Mali, a Etiòpia, a Boané, Odet, Antony, és una misèria absoluta que els devasta el cos i la ment”.

Vaig escoltar les seves històries, més commovedores encara perquè les explicava sense afegir-los dramatisme. I vaig comprendre que, efectivament, abans de despertar-lo amb la sal de la humanitat dels seus relats (és sabut que els morts vivents no poden ingerir-ne sense prendre consciència del seu estat), Ollé s’havia passejat amb un zombi: era jo.