Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Homes que s’expandeixen, dones que s’encongeixen

La comunicació no verbal ens diu molt sobre com ens posicionem uns i altres al món, i sobre quina imatge d'autoritat o submissió simbòlica transmetem

És indiscutible que, en l'ocupació que les persones fem de l'espai públic, hi ha un clar biaix de gènere. Podem observar l'expectativa diferent que hi ha socialment sobre la quantitat de centímetres cúbics d'espai comú, al metro, l'avió o una reunió, que s'espera que ocupi una persona segons que sigui una dona o un home. A les dones se'ns ensenya des de la infantesa a plegar-nos sobre nosaltres mateixes, i ocupar, d'aquesta manera, el mínim espai possible.

“Les noies no s'asseuen així” és una frase que forma part de les instruccions rebudes per al comportament com cal de les “bones noies”. Les dones han après que asseure's de manera “femenina” consisteix a ajuntar fermament els genolls, creuar les cames una sobre l'altra de manera encantadora i sense generar cap petit buit entre si ni desenganxar en excés els braços del cos. En suma, asseure's com una dona consisteix a autoencongir-se.

En contrast, qualsevol observador pot advertir als llocs públics la tendència d'alguns homes a obrir les cames, colzes i braços a fi d'acomodar-se de manera confortable i ocupar el màxim espai possible. El fenomen és tan perceptible i està tan estès que ha donat peu a un terme recent, d'èxit fulgurant, fins i tot amb entrada pròpia a la Viquipèdia: manspreading, o tendència masculina a l'escarxofament en asseure's, encara que d'aquesta manera s'envaeixi l'espai personal de qui és a prop.

Com a resposta irònica i amb intenció còmica —i reivindicativa—, circulen per YouTube vídeos molt interessants des d'un punt de vista antropològic, en què una noia es comporta durant un dia al metro de Nova York com si fos un home pel que fa a la comunicació no verbal. Encara que no s'indica en el vídeo de manera explícita, el repte que es planteja la jove constitueix una mostra de la prova de la inversió, és a dir, que individus d'un sexe actuïn com típicament fa l'altre sexe, amb uns resultats molt alliçonadors sobre com funcionen els estereotips i les normes socials als llocs públics.

Us imagineu què passaria si sou una dona i us comportéssiu durant unes hores comunicativament com s'espera d'un home prototípic? I si sou un home, i actuéssiu durant un matí fent womanshrinking, neologisme (paraula inventada) que proposem aquí? En tots dos casos, val més que ho dugueu a terme davant de desconeguts, no sigui que el vostre entorn habitual suggereixi una consulta psicològica.

Gràcies a la neurologia, ara sabem que una determinada manera d'acomodar el mateix cos en certs contextos no és, simplement, un gest cosmètic ni gratuït; és molt més que això: constitueix una programació mental implícita de com actuar en públic. En aquest sentit, quan minimitzem sistemàticament el volum que ocupa el nostre cos en l'espai, interioritzem també que la nostra presència pública ha de ser igualment reduïda, convenientment “discreta” i “modesta”, dos adjectius, per cert, habitualment relacionats amb l'actuació comunicativa adequada de les “dones encantadores”.

Traduït en termes de Twitter: com menys ocupació física de l'espai, menys ocupació simbòlica d'allò públic.

El womanshrinking té un efecte letal en l'esfera professional. La mateixa Sheryl Sandberg, la talentosa número dos de Facebook, exposa les conseqüències pràctiques d'aquesta tendència a l'encongiment femení. Sandberg explica la seva experiència d'advertir reiteradament com dones professionals potentíssimes trien asseure's en les reunions a les cantonades de les taules, gravitant sovint cap a la porta, allunyades per pròpia iniciativa dels llocs “de poder”, que són el centre de la taula o la presidència, o bé les primeres files si es tracta d'un altre tipus de sala. És a dir, fins i tot quan pertanyen legítimament a una esfera professional, les dones tendeixen a ocupar l'espai laboral comú com a convidades; i no com amfitriones.

Les conseqüències per a la imatge professional de qui actua comunicativament en els entorns laborals com una nouvinguda “de visita” i no com una experta legitimada són, com es pot esperar, molt problemàtiques. Observeu i ho veureu. La comunicació no verbal ens diu molt sobre com ens posicionem uns i altres al món, i sobre quina imatge d'autoritat o submissió simbòlica transmetem de nosaltres mateixos en l'entorn en què interactuem.

Estrella Montolío és catedràtica de Llengua Espanyola de la UB.