Selecciona Edició
Connecta’t

Maternitat, desaparicions i amor sense límits

Isaki Lacuesta presenta al Festival de Màlaga ‘La propera pell’

Els directors Isa Campo i Isaki Lacuesta, amb l'actriu Emma Suárez, ahir a Màlaga.
Els directors Isa Campo i Isaki Lacuesta, amb l'actriu Emma Suárez, ahir a Màlaga. Efe

Mentre guanyava la Conxa d'Or el 2011 amb Els passos dobles; mentre enllestia una producció realitzada amb amics i un munt d'actors, el 2014, la comèdia Murieron por encima de sus posibilidades, Isaki Lacuesta larvava un guió que havia escrit el 2004: La propera pell. Era el primer que escrivia amb la seva parella, Isa Campo. "Sempre vam pensar que el faríem", contesten a l'uníson tots dos per telèfon, enmig de la promoció del Festival de Màlaga. "De tant en tant el reescrivíem", assegura Campo. "Emma Suárez", explica Lacuesta, "anava signant contractes teatrals i avisant que si per fi s'engegava la pel·lícula deixaria la gira". Durant una dècada La propera pell va ser només un projecte anhelat, fins que finalment el finançament va posar fi a la seva mala sort.

I així ha arribat al certamen malagueny un dels films favorits a obtenir la Bisnaga d'Or (si la guanya, Lacuesta seria el primer cineasta que guanya a Màlaga i Sant Sebastià), el retrobament d'una mare (Emma Suárez) i el seu fill adolescent (Àlex Monner), desaparegut quan era un nen després de la mort del pare. Ara apareix en un centre per a menors a França, a l'altra banda dels Pirineus, i no tothom creu en la seva identitat. "Pot ser que cridi l'atenció que sembli més clàssic pel que fa a la narració respecte als meus films anteriors, però és perquè jo voldria anar alternant cinema tradicional i diferent", comenta Lacuesta. "No obstant això, l'ordre s'ha alterat perquè no vam aconseguir finançar el pressupost fins fa poc. Crec que recorda més a Los condenados". Campos puntualitza: "Aquí hem buscat un punt de thriller, molt de personatges, una cosa a la vegada molt realista. L'adolescent té diversos nivells: el que diu, el que pensa, els autoenganys, el que sap i el que desconeix...". És a dir, un rerefons que prové d'un documental, L'impostor, en el qual apareix un dels grans usurpadors d'aquests temps, Frédéric Bourdin. "El més curiós és que quan vam començar amb el guió, aquesta figura era fonamental. Amb el temps, van entrar temes com la maternitat, la paternitat... Altres reflexions. Saps que l'última vegada que han enxampat Bourdin encarnant un menor ha estat en un orfenat de Girona?". Campo reflexiona: "Hem seguit una màxima del thriller que diu que el final ha de ser sorprenent però inevitable".

La propera pell, Isa Campo apareix com a codirectora. "En realitat", assenyala Lacuesta, "és un descens en la seva carrera". Campo riu: "M'agrada molt treballar amb els actors i compartim gairebé tot el procés de creació de la producció. Ha estat una cosa natural, no un gran salt". La seva parella creu que és, efectivament, la constatació d'un fet: "Hi ha una part de creativitat compartida amb l'Isa. Al final l'última paraula la té el director, i aquí era de tots dos, així que la cosignem".