Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
MAKSIM ÓSSIPOV | Metge i escriptor

“Els nostres sentiments van i vénen, però les persones romanen”

L'escriptor i metge rus Maksim Óssipov publica ‘El crit de l’ocell domèstic’

Maksim Óssipov evita “aquesta autoficció que està tant de moda”.
Maksim Óssipov evita “aquesta autoficció que està tant de moda”.

Seguint una ben curiosa tradició no escrita, el rus Maksim Óssipov (Moscou, 1963) és metge i escriptor. Club Editor ha publicat en català, amb molt bona acollida per part de crítica i públic, El crit de l’ocell domèstic, recull de narracions que expliquen com pocs la Rússia contemporània.

Pregunta. Sembla que es vulgui fer responsable dels seus personatges, que l’acompanyin, que els hauria portat a Barcelona, si hagués pogut.

Resposta. Sí, hi tinc una relació important. I miro de mantenir-la en bons termes tant com puc, fins i tot quan s’acaba la història.

P. Per què?

R. Els necessito, evito aquesta autoexpressió, aquesta autoficció que està tant de moda. Hi ha tantes persones de qui parlar! Parlar d’un mateix és inevitable, però fer-ho tota l’estona, quin interès té? Solen ser històries calcades, la nostra vida s’acaba de seguida, si és només nostra.

P. En canvi, empra algunes cites que semblen desmentir-ho: “Deslliurar-nos del proïsme, no és aquesta la finalitat del progrés?”

R. Això és de Mikhaïl Lèrmontov. És la primera impressió del viatger del primer conte, quan deixa enrere Moscou, però després és impossible no sentir els altres. El protagonista necessita els altres. Vivim en contradicció.

"Quan comences no tens la sensació que escriure és un deure, però ho és"

P. Sí, el lector té la sensació que vostè vol tenir cura dels seus personatges, de tothom.

R. Ho intento. Sí, ho faig. Tot i que estem en l’època de l’autoexpressió. La gent s’expressa arreu, a Facebook, a les xarxes. Hi expressa sentiments. Ah, els sentiments! Els nostres sentiments van i vénen, però les persones romanen, són molt més interessants.

P. El metge i el mestre són dos estaments que encara es respecten.

R. Així era. Malauradament, com moltes coses en la Rússia moderna, això també està canviant de pressa. La gent parla dels serveis. Si es parla dels serveis espirituals quan parlem de l’església, com no hem de parlar del servei educatiu o del servei mèdic? Tot és o bé producció o bé servei. Els metges som esforç humà i intel·lectual. Li puc explicar una anècdota?

P. Per això sóc aquí.

R. La meva filla és violinista, molt bona.

"L’ànima de la gent hi és. Potser n’hi ha que se n’obliden, però l’ànima és explicable"

P. És la seva filla.

R. Sí, però és bona de debò. Viu i estudia a Alemanya i fa poc va fer un concert a Sant Petersburg que havia de durar 42 minuts i en va durar 39. Li van retreure aquells tres minuts perquè l’havien contractat per tocar-ne 42. Això és entendre-ho tot com un servei, com a gestió, com a management. Volem mànagers pedagògics, mèdics, culturals...

P. En canvi, els seus personatges carreguen amb un sentit del deure. Són gent que ha de fer alguna cosa, que té obligacions, voluntàries potser, obligacions col·lectives i heretades...

R. És una forma d’existencialisme, fins i tot quan no pots fer-hi res més. Escriure també és un deure. Quan comences no tens la sensació que és un deure. De fet, no ho necessita ningú, no fa cap servei, però tu creus que és el teu deure. És un enigma, aquest deure que ens empeny.

P. El narrador diu del metge: “I en què gasto la vida?” Ell ho sap, en què se la gasta: “Viure, pensar, sentir, estimar i fer descobriments”, que diu Pasternak. El pare li deia, alliçonador i difícil: “Dedica’t a allò que tingui una imatge en l’eternitat...”

R. Distingim sempre les coses importants de les que no ho són. Tots busquem projectes que ens donin sentit a la vida.

P. Però la cerca va més lluny, hi ha una cerca de la transcendència, aquí.

R. Tots ho busquem, no? L’ànima de la gent hi és. Potser n’hi ha que se n’obliden, però l’ànima és explicable, no la podem mesurar amb els paràmetres habituals. Hi ha una transcendència en la feina que fem. No penso que la tasca d’un metge sigui més important que la dels altres. Tots tenim un deure i aquest deure ens porta a transcendir la realitat.

P. Algun dels sentits de la vida apareixen al conte “La gitana”.

R. El protagonista abonyega el cotxe a l’aparcament de l’aeroport i perd tot el que ha guanyat. Però ha fet el viatge, i s’ha vist a si mateix més de prop.

P. A “Colònia minera Eternitat”, ha creat un personatge, Aleksànder Ivànovitx Ívlev, que als lectors se’ns quedarà molt de temps a la memòria. El narrador pregunta: “Com anem, Aleksànder Ivànovitx?”, i ell respon: “Com correspon a algú de la meva edat i classe social”.

R. Aleksànder és una barreja de molts dels meus pacients. La resposta és real, d’un d’ells. Però, és clar, tot és ficció, propera a la realitat, que també sembla que estigui carregada de ficció.

P. A la seva realitat, aquí una resposta així seria impensable.

R. Ho podria aplicar, amb humor, a altres protagonistes. Aleksànder Ivànovitx és un arquetipus.

P. El segon capítol del conte comença amb una altra frase de Lèrmontov: “I jo que pensava que tindria alguna missió elevada!”.

R. És un sarcasme, és clar. La seva missió en realitat és molt petita, però és difícil, fa de mal dir quines actuacions són elevades i quines no. Sobretot a Rússia.

P. Aleksànder Ivànovitx és un bon home, que mira de participar d’alguna manera d’aquesta eternitat. Té necessitat de teatre en un país on la realitat és de ferro.

R. El teatre no el fem servir per escapar. Jo mateix he escrit algunes obres. A Rússia la tradició teatral és molt important. Tinc la sensació que el teatre no ens necessita. La gent sol ser molt amable i tot és molt maco, tot sembla molt sòlid, però, de sobte, tot desapareix. Com la nostra història...

P. A El crit de l’ocell domèstic, la relació entre la ciutat i la província és complicada.

R. Hi ha Moscou i Sant Petersburg i la resta tot són províncies. A mi m’agrada la província, què vol que li digui! En conec els sons. Sé quin soroll fa cada cosa, sé com criden els nens del meu carrer. A Moscou tot és confús, el soroll és ple d’interferències, de poder. Els ocells domèstics, els homes que viuen fora dels llocs de poder també ho saben.

P. Els tres primers contes parlen directament o indirecta dels EUA i de Rússia. Al primer, el ferroviari relata la manera perversa en què va ser alliberat del camp de concentració pels americans.

R. Amb els Estats Units tinc una relació d’amor i odi. Hi vaig trobar l’abundància, però també una certa pobresa emocional. Pel que fa a la relació entre Rússia i els Estats Units, hi veig una gran dependència, culpar-los ens serveix per eludir les nostres responsabilitats, ens són molt útils.

P. Què passa, a Rússia?

R. Rússia s’està trencant. Continuem junts, com una família que també es trenca. Què tenim? La llengua russa i la inèrcia. Ara mateix estem en guerra contra tothom. La cosa no va de Crimea o de territoris, tenim catàstrofes en cada ciutat que pugui anomenar. I no ens importa la gent de Crimea, ens importa el lloc. És una guerra, però no contra els americans o contra Ucraïna, és una guerra contra mi, contra nosaltres. Per mantenir el poder, has d’estar en guerra contra algú.

P. No goso acabar sense preguntar-li sobre Svetlana Aleksiévitx.

R. Aleksiévitx ha fet una feina imprescindible, parla d’un home que conec però que ja no sóc jo. Parla dels culpables i dels que han rebut els efectes d’aquests culpables, d’un país del qual només queden records, rampoines, la fraternitat de la pobresa i de la ignorància... És talent pur, Aleksiévitx, i te l’has de beure d’un glop, com l’alcohol pur que beuen algun

El metge, l’escriptor

Vaig veure Maksim Óssipov a París fa quatre anys. Signava exemplars de Quilòmetre 101. S’hi relaten els avatars que el director d’un hospital ha de patir perquè la institució funcioni. Semblava que fos a Tarussa, la ciutat dels ocells domèstics. S’hi va estar estona i la cua es va allargar. Escoltava els lectors com si fossin pacients, els deixava parlar i després signava els llibres amb el posat d’omplir una recepta.El metge, a Rússia, no pot dir mai que està cansat i l’escriptor tampoc no ho fa. I fa bona lletra, a les signatures. 

El senyor francès que anava davant meu no es va poder estar de sospirar: “Els russos, sempre amb les cues”. La dona no es va estar de contestar-li: “Calla! Ja m’agradaria que el metge m’atengués el temps que triga aquest escriptor a signar un llibre. Aquest no l’hauríem de publicar, l’hauríem de contractar”. La vida a París, a Tarussa o a Barcelona.