El llibre que permet cremar llibres
Abans de cremar la casa de tothom, caldria tenir-ne una altra de ben construïda
Per entendre l’ambigüitat essencial del foc (la calor per la destrucció), necessitem un joc de miralls, un calidoscopi: fa uns dies, una periodista catalana (reflex vernacle de la formidable Camille Paglia) va cremar davant les càmeres de televisió un llibre seu, una novel·la de l’escriptor argentí Manuel Mújica Laínez, les tapes del qual havia substituït per les d’una Constitució espanyola, alhora que protestava, enfervorida, contra aquesta.
En realitat, aquesta senyora va cremar un objecte seu, cosa que el llibre que permet cremar llibres (la Constitució mateixa) li deixa fer al seu aire amb la condició que el foc no posi en perill terceres persones, només faltaria. Fins i tot l’autor d’una obra literària la pot avorrir després d’haver-la escrit i cremar-la. Ha passat moltes vegades (Gógol va cremar Ànimes mortes II poc abans de morir i Joyce va fer el mateix amb A brillant carreer. Quan jo era jove, el detectiu Pepe Carvalho solia cremar llibres seus a la llar de foc de casa seva: eren seus i el que en fes era assumpte seu. La tesi no és autoevident: Virgili va fracassar en l’intent de fer cremar L’Eneida i Franz Kafka (que devia destruir en vida la major part de la seva obra) va deixar dit al seu amic Max Brod que cremés la resta després de morir. Però Brod va desoir el mandat de l’escriptor moribund.
Avui, a Espanya, el principi és clar: es poden cremar obres pròpies (intel·lectuals o materials) de la mateixa manera que, com va fer Ernest Hemingway, se’n pot triar el final de cadascuna i descartar per sempre multitud de desenllaços alternatius ja escrits (Adéu a les armes). En particular, el llibre que permet cremar llibres alça una barrera (que hauria de ser infranquejable) davant qualsevol poder públic que pretengui perseguir el qui crema un llibre perquè en detesta el contingut, perquè no suporta el que hi diu. Això és el que ve a dir l’article 20 de la Constitució. I, sens dubte, el llibre que permet cremar llibres ens deixa la llibertat de cremar aquest mateix llibre.
La periodista que va idear la performance de la crema (aparent) de la Constitució protestava contra una sentència recent del Tribunal Constitucional (la 62/2016, de 17 de març) perquè havia declarat inconstitucional i nul·la una disposició ja derogada del Govern català. Aquesta modificava el Codi de Consum amb l’objecte d’evitar el tall de subministrament de llum i de gas a les persones en situació de vulnerabilitat econòmica. La performance va ser un excés histriònic: l’artista n’hauria tingut prou amb cremar dos apartats del número primer de l’article 149 de la Constitució (que són els que va aplicar el Tribunal). En comptes d’empipar-se tant, podria haver encès un cigarret relaxadament amb dues tires de paper enrotllat (aquests dos apartats), fragments (aquesta vegada autèntics) de la Constitució emprats com a llumí (però, ai, fumar a la televisió és una crema de coses encara més mal vista que la dels llibres i fer-ho hauria requerit la categoria de Marina Abramovic, la qual a més s’hauria acabat apagant la burilla al palmell de la mà esquerra).
La sentència del Constitucional és una calamitat: la norma contra la qual s’havia recorregut ja era morta, per derogada; el Govern català té competències en matèria de consum; l’espanyol no s’havia dignat a dictar cap regla sobre la interrupció del subministrament de gas i electricitat i la pobresa energètica, és a dir, el poder central ni feia ni deixava fer. Tot això es llegeix en els vots particulars contraris, subscrits per tres lúcids magistrats. De vegades, el Constitucional sembla captiu de la seva guàrdia pretoriana i produeix sentències prolixes, gèlides, precisament burocràtiques. Semblen més el subproducte d’una classe funcionarial dependent que res es mogui que no pas de la decisió meditada dels guardians de l’Estat. Dels seus amics els en lliuri Déu.
A mi em desagraden força coses del llibre que permet cremar llibres. Però no em passaria mai pel cap provocar un incendi en els fonaments del nostre edifici jurídic, abrasant el tot perquè no me n’agraden algunes parts. Abans de cremar la casa de tothom, caldria tenir-ne una altra de ben construïda, molt provada i en bon ús. Perquè no em fio dels qui proclamen que defensaran els meus drets però primer volen arrasar les garanties dels que ja tinc. No signeu mai cap xec en blanc.
Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil.
