Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Qui forma part del club?

Qui decideix la visibilitat dels grups socials, per exemple el de les dones, no sembla que estigui en condicions òptimes per fer-ho amb justícia

La qüestió de la representació se sol abordar des d'una perspectiva estrictament democràtica i poques vegades des de les implicacions que té per a la justícia social. Fins a quin punt vivim en una societat justa, si hi ha col·lectius que no tenen veu en els mitjans polítics, econòmics o mediàtics? Se suposa que estan representats pels polítics electes, ja que el dret al vot és universal. A la pràctica, tanmateix, sabem que hi ha col·lectius que molt rarament apareixen en l'àmbit públic i, amb la seva absència, s'obliden també les seves necessitats i reivindicacions. Aquest oblit té a veure amb les regles de què ens hem dotat, però també amb les circumstàncies psicològiques i socials que afegeixen determinats biaixos a la percepció que tenim de la participació.

A la pregunta de qui decideix qui pot ser membre “visible” d'una societat, se n'afegeix una altra que hi està íntimament relacionada: qui corregirà la injustícia en la representació? Abordaré aquests dos aspectes posant com a exemple un dels casos més estudiats, el de les dones, atesa la seva discriminació transversal en la representació pública, inclosos els nivells més elevats de poder.

La que va ser comissària de Justícia europea, Vivian Reding, va impulsar el 2014 un programa voluntari perquè les empreses europees acordessin un procés d'incorporació de directives que les conduís a la paritat en un procés de cinc anys, concretament fins al 2020. Va advertir que, si en el període d'un any no aconseguia el suport de prou empreses, proposaria l'obligatorietat de quotes per garantir l'accés de les dones a càrrecs directius. Un any després, les xifres van mostrar una evidència incontestable: només 24 empreses de tot Europa s'havien adherit a la iniciativa i havien acordat assolir un 40% de dones el 2020. Les conclusions són dues, com a mínim: la voluntarietat no funciona i qui ha de garantir la igualtat en el món empresarial, difícilment ho farà.

Els prejudicis i estereotips tradicionals són responsables, en gran part, de la dificultat de l'accés de dones a càrrecs de decisió, i també de la infrarepresentació de col·lectius no subjectes al criteri dominant, com han assenyalat Marta Nussbaum i Nancy Fraser, entre d'altres. Els nombrosos estudis que mostren els beneficis d'incorporar dones en àmbits de decisió, així com els que aposten pels avantatges de la diversitat, no fan gens d’efecte en els qui tenen el poder de decidir qui ocuparà els llocs del poder econòmic, polític o acadèmic.

A més, hi ha una altra dificultat afegida, que poques vegades s’assenyala, i és la visió esbiaixada que tenen els homes de la paritat femenina. Si hi ha un 17% de dones en una sala, els homes perceben que almenys la meitat del grup és femení i quan el nombre de dones arriba al 33%, els homes creuen que hi ha més dones que homes en el grup. Diversos estudis nord-americans han demostrat que els homes perceben consistentment més paritat de gènere de la que realment existeix, i més de la que perceben les dones, en tots els àmbits socials. De manera que hi ha d'haver entre un 60% i un 80% de dones en un grup perquè elles ocupin el mateix temps de conversa que ells, ja que, si són menys, la tendència és que els homes dominin el discurs. Malgrat aquestes evidències, la creença dels homes continua sent que les dones parlen més temps que ells en les discussions grupals.

L'acadèmica Dale Spender explica que això passa perquè els homes no comparen en realitat amb quanta freqüència parlen les dones davant dels homes, sinó quantes dones parlen en relació amb el que consideren que haurien de parlar. La “massa conversa” de les dones es jutjaria en relació amb el silenci, segons el vell prejudici que les dones estan més bé callades. Parlar més està relacionat amb un estatus social i disposició de poder més elevats en la nostra societat, raó per la qual, en entrevistes, tertúlies, així com en tots els grups mixtos, els homes intervenen més i són, en conseqüència, més visibles.

Qui decideix la visibilitat dels grups socials no sembla que estigui en condicions òptimes per fer-ho amb justícia. Per això, abordar de manera complexa el dret a la representació sembla inajornable. La falta de normatives concretes, sumades als biaixos psicosocials tenyits de prejudicis, deriven en una injustícia que una societat autènticament democràtica no hauria de tolerar.

Sara Berbel és doctora en Psicologia Social.