Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

18 mesos no és res

Per absència de racionalitat i sentit de la realitat, el secessionisme va trepitjar l'accelerador a fons. Però això tindrà un cost en credibilitat institucional, competitivitat econòmica i legitimitat política

En constatar-se ja explícitament el fracàs del procés secessionista es produirà un escenari en el qual la societat catalana estarà encara més en suspens, davant dues opcions que són substancialment contraposades. Queda un espai indefinit per a terceres opcions encara poc sedimentades, ara com ara freturoses de vigor programàtic i liderat creïble. És un panorama de desperfectes. La pregunta és quina disposició hi haurà per recompondre un escenari polític de consistència o si la societat catalana anirà endinsant-se en un paisatge de fragments. Seria molt constructiva una política equànime i magnànima. Les formes de vida en comú, en el seu millor moment, tenen els trets d'una conversa. Així les societats concerten els seus acords i els seus desacords, amb la llei per arbitrar els seus conflictes.

En un breu assaig sobre ètica i política, Alasdair MacIntyre adverteix dels dos mals que poden pertorbar la gestió dels conflictes. El primer mal és el de la supressió, per pensar que un ha evitat el conflicte privant a una de les parts dels mitjans per expressar els seus arguments. El segon dels mals possibles és el de la ruptura, el d'un tipus de desacord que destrueix la possibilitat del consens necessari per prendre una decisió compartida. D'aquí, raona MacIntyre, que en ocasions un d'aquests mals sigui produït pels qui estan intentant evitar l'altre. És a dir: que la perspectiva de la ruptura porti a la supressió o que el temor de la supressió generi actituds que porten a la ruptura.

Per evitar les temptacions de la supressió o la ruptura estan de més les proclamacions d'intransigència lingüística, la negació de la realitat social tan plural o un llenguatge maximalista que de manera grotesca contrasta amb la creixent falta de confiança en la idea d'una Catalunya independent. Pocs polítics nacionalistes sostenen en privat que no sigui necessari fer marxa enrere o almenys posar en punt mort el procés que de manera tan incompetent va iniciar Artur Mas i que l'actual president de la Generalitat segueix postulant, amb matisos contradictoris i per a un termini de divuit mesos. Només el búnquer independentista i els seus altaveus digitals se'ls veu disposats a seguir apostant per la desconnexió.

Com reiniciar aquella conversa pública que va mantenir Catalunya en nivells molt raonables d'estabilitat i coherència? Com a tot Espanya, els casos de corrupció han causat estralls. Són el pitjor decorat quan una societat intenta recuperar-se d'una crisi que ha deixat tants ciutadans sense feina, ha destruït tant estalvi i ha deixat maltractades les classes mitjanes. A més, a Catalunya la iniciativa secessionista ha acabat en una polarització larvada, amb una societat dividida entre els qui desitgen marxar d'Espanya i els qui no desitgen la desconnexió.

En realitat, quines garanties ofereix un futur Estat? Sense estadistes, com construir estructures d’Estat? La cèlebre escena de fusió entre Artur Mas i aquells representants de la societat civil queda molt enrere. Ara la mobilització està en mans de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i dels activistes de la CUP. Mentrestant, van prosperant les empreses start-up, es creen nous clústers, universitats com la Pompeu Fabra se situen en el rànquing internacional i la innovació tecnològica segueix a l’alça. Cada vegada amb més evidència, aquesta és la Catalunya més real davant d'una entelèquia sobiranista d'incerta dimensió europea.

Per absència de racionalitat política i sentit de la realitat, el secessionisme va trepitjar a fons l'accelerador. I d’aquí a divuit mesos, què? Tot això tindrà un cost, en credibilitat institucional, en competitivitat econòmica, en legitimitat política, en la relació amb el conjunt d'Espanya, en pur i simple cansament. I sobretot, pèrdua d'autoestima, desconfiança en la vida pública, amb nous absentismes i desafeccions. Era previsible que, entre tantes altres versions i de més rigor històric, donar preferència institucional a la interpretació victimista del 1714 en lloc d'aprofitar al màxim les oportunitats del segle XXI també sortiria car. Les claus del futur són una incògnita radical. No sabem fins a quin punt seguiran en actiu els sectors independentistes, si quedaran en stand by, si es traslladaran a altres formes d'emocionalitat reivindicativa en forma de populisme o si adoptaran l'objectiu d'una renovació de llenguatge nacionalista tornant a la tesi de prendre part en la governabilitat d'Espanya.

Valentí Puig és escriptor