Selecciona Edició
Connecta’t

“Artur Mas ja no hi és, jo continuo aquí”

Justo Molinero reflexiona sobre l'actualitat, la seva obra de teatre i la condició de “germà pobre d'una casa rica” que sent capitanejant Radio Tele-Taxi

Entrevista amb Justo Molinero.

Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) està especialment entretingut aquest abril. L'espera el creuer que, coincidint amb la Fira d'Abril, Radio Tele-Taxi organitza des de fa 27 anys per a més de 1.500 oients. Enguany tornen a visitar la costa italiana durant una setmana. Molinero remena els ordinadors de l'estudi principal a la seu del grup, a Santa Coloma de Gramenet; finalment troba allò que buscava, l'àudio de la felicitació que el 2002 va dedicar-los el Papa Joan Pau II durant una homilia a la plaça de Sant Pere. Molinero també està enfeinat amb l'obra de teatre Ahora me toca a mí on ell, amics i presentadors de la ràdio reciten poemes i coples, ballen i reprodueixen escenes quotidianes de les històries de la ràdio. L'obra porta 43 representacions des de l'octubre, totes plenes de gom a gom. Fins al juny estan les entrades exhaurides.

Pregunta. Quants oients té Radio Tele-Taxi de mitjana al dia?

Resposta. Som els germans pobres d'una casa rica, que és Catalunya. Catalunya Ràdio, Rac-1 són els que mouen els fils. Si sobra algun oient –dels recomptes de l'EGM– els hi donen a la Cadena Ser, Onda Cero, Cope. I si després d'aquests encara en sobra un, ens el poden donar a nosaltres. Aquest EGM hem passat de 270.000 a 267.000 oients.

P. I creu que en són més?

R. Sí, són molts més. Potser això produeix malestar a alguns. Si a algú se li ha de treure algun oient, és a nosaltres. Nosaltres som els pobres d'una casa rica, i hem d'estar com amagats. L'EGM no s'atreveix a treure un oient a Rac-1. Però a nosaltres sí que ens concedeixen una cosa, que som l'emissora amb més fidelitat d'oients d'Espanya, i això és molt en una ràdio que no rep res de subvencions. Res.

P. Durant el darrer Barça-Madrid hi havia una cua bestial davant del Teatre Tívoli per veure la seva obra. Té la sensació que sovint es pren Tele-Taxi com una conya, carn per a imitadors, i no com a representant d'una part molt gran de la societat?

R. Hi ha una part de la societat catalana que segurament està al marge del que fan els nostres polítics, defraudats d'ells, i vénen a la ràdio a passar-s'ho bé. La nostra ràdio comença quan apareixen a la resta de ràdios tertulians que saben de tot, que avui diuen que sí i demà diuen que no i no se'n recorden que havien dit el contrari. Nosaltres apareixem oferint música, que puguin trucar, felicitar éssers estimats. I això s'està perdent.

P. Algun polític ha vist Ahora me toca a mí?

R. Volíem fer l'obra a Girona, però no podíem i quatre o cinc persones ens van dir que era per raons polítiques. No ens donaven data fins al 2017. Vaig parlar amb un amic, l'alcalde de Llagostera, i li vaig demanar si podia parlar amb l'alcalde de Girona, que aleshores era Carles Puigdemont. Aquest em va trucar i em va dir que m'ho miraria. Passats dos dies em va enviar un contacte del Teatre Municipal de Girona. Concertem els dies i l'alcalde es converteix en president de la Generalitat. Li vaig enviar un missatge dient-li “amic, el nostre somni de venir a Girona està a punt de complir-se. Ens agradaria que ens acompanyessis”. Li vaig reservar entrades per a ell i per a la dona. Em va dir que la dona no podia venir perquè havia de cuidar de les nenes però que vindria amb un amic. I efectivament, el president va venir. Em va dir que durant dues i hores i quart no va pensar en res, que s'ho va passar de meravella.

P. Ha estat molt crític amb Gabriel Rufián perquè assegura que l'unionisme el titlla de xarnego. A vostè li han dit xarnego?

R. La paraula xarnego és una paraula que es va utilitzar a Catalunya durant els 50 i 60 per identificar una gent que ha vingut d'alguns llocs. Aquesta paraula havia desaparegut i feia molts anys que no la sentia. El senyor Rufián no va estar encertat. És tornar a posar de moda la paraula que molta gent identificava una gent, “nosaltres som la casta i vosaltres un descastats”. Em va doldre enormement que després de tants anys vingui una persona jove, que estic convençut que mai li han dit això, mai, a dir que ell és això o allò. La gent no és tan tonta com els polítics es pensen. Catalunya és el que és gràcies a tothom.

P. Ha parlat d'aquest tema amb Oriol Junqueras, amb qui té una bona relació?

R. L'hi vaig comentar. Em va dir que ell d'això no opinava perquè les seves paraules no eren les mateixes. Quan actuem a Sabadell, el 30 d'abril, vindrà Junqueras i m'ha dit que portarà en Rufián.

P. Ha fet un llibre amb Junqueras. És el polític amb qui té una millor relació?

R. Junqueras és una persona que potser a les distàncies curtes guanya. És un tipus molt llegit, un tipus que sap. Difícilment dirà alguna tonteria. Ha de ser una de les persones més influents del món. Si entres a Internet, sembla que és la persona més influent, o la segona més influent del món.

P. Què vol dir que Junqueras és la segona persona més influent del món?

R. Entra a Internet, busca “Oriol Junqueras influent al món”, i veuràs. Parla molts idiomes, ha estat arreu i coneix el món. Com que ha estat fora, sap què es pensa de Catalunya des de fora.

P. Vostè també té molta influència. Els polítics li demanen consell?

R. Recordo un dia que estava fent el programa i em va trucar el president Pujol: “Justo, saps què està passant a Terrassa?”. Sí que ho sabia, era aquell conflicte a Ca N'anglada amb immigrants. Pujol em va preguntar: “Què em recomanes? Què hem de fer?”. Li vaig dir que el conseller de Benestar i Família, aleshores Antoni Comas, que anés a viure allà, aquella mateixa nit. I que vagi a casa dels veïns, a parlar amb els veïns. Aquella nit Antoni Comas va dormir a Ca N'Anglada.

P. Molta gent creu que ha tingut una relació d'interès amb Jordi Pujol.

R. Molta gent ho creu, sí. Però el Justo quan ha aconseguit alguna concessió de ràdio ha sigut a base de presentar millor documentació que ningú. I emissores comprades amb els meus diners, no gràcies a ningú. Hi ha gent que potser inverteix en pisos, jo inverteixo en emissores de ràdio.

P. Quantes freqüències té el grup Tele-Taxi?

R. 22, a Catalunya i a Andorra. En vam tenir durant un temps a València i a Saragossa però es van cabrejar amb nosaltres.

P. És inevitable que el poder polític es dugui bé amb Tele-Taxi per arribar a una part important dels votants?

R. Nosaltres fem el que volem lliurement, i punt. Un any que se celebrava la Fira d'Abril a Santa Coloma va aprovar-se la llei de normalització lingüística. Allò va caure com un gerro d'aigua freda. Fins i tot la FECA [Federació d'Entitats Culturals Andaluses] va nomenar persona non grata el conseller d'aquell moment. I jo, lluny de censurar la llei, jo n'estava a favor, perquè jo sabia la importància que tenia la llengua per als catalans, i no volia que els meus fills fossin exclosos o marginats de la seva feina per la llengua, pel català. Si la llengua és tan important, benvinguda la llengua. Puc entendre que hi hagi gent que fa 50 anys que és aquí i no digui "bona nit", però no és el meu cas. Potser des d'allò algú pensa que el Justo... Quan vam muntar la ràdio, dels primers programes que vam fer, de 8 a 9 trucàvem a nens, jo els preguntava en castellà i ells responien en català.

P. Com funcionava aquella secció?

Això era l'any 1981 o 1982. Es deia Vamos al Cole. Posava una sintonia dels Cantores de Híspalis. Jo els feia preguntes fins que el nen s'equivocava en una. Aleshores li preguntava si tenien professor o professora. “Professora”. I com es diu? “Antònia”. Doncs pregunta-li a l'Antònia com es diu això i un altre dia em tornes a trucar i m'ho expliques.

P. Això va ser iniciativa vostra o va ser un encàrrec des de la Generalitat?

R. Radio Tele-Taxi no ha rebut mai una subvenció de ningú. Ho vaig fer jo perquè creia que ho havia de fer, Com quan donem un número de telèfon per si algú perd una cosa en un taxi, o un número per si algú ha de localitzar un familiar, o per si algú necessita cobrir una feina.

P. Què n'opina del manifest contra el bilingüisme?

R. L'he seguit poc. Crec que són tan miops els uns com els altres. Però ho segueixo poc perquè em canso de tot plegat.

P. Fa poc els Manel explicaven que tampoc llegeixen res sobre el procés perquè estan cansats del tema.

R. Sí, jo també. Però els del grup Manel són d'aquí, de soca-arrel. Jo sóc un català de Còrdova. Vaig jurar-me a mi mateix que defensaria com si fos meva la terra que em donaria la possibilitat de defensar-me; aquesta terra va ser Catalunya. Jo vaig venir a complir la llei, no a fer-la. Catalunya serà el que els catalans vulguin. Si no és ara, ho serà més tard, però serà el que els catalans vulguin.

P. Molta gent sap que Justo Molinero havia treballat de taxista. Però que va fer abans de ser taxista?

R. Al poble vaig fer de mecànic i vaig treballar al molí d'oli de la cooperativa de Villanueva. Cada hivern al molí ho passava molt malament. El novembre del 1967 vam marxar amb la família cap a Catalunya. A València es va espatllar l'autocar i el vam arreglar el meu pare i jo. L'autocar ens va deixar a Santa Coloma. Jo anava porta a porta pels tallers demanant feina perquè em contractessin per hores. I així vaig trobar, al carrer Wellington, una feina als Tallers Pepito, que ja no existeixen. Vaig treballar als tallers de la Renault. A la mili vaig conèixer un noi que em va explicar que el seu pare feia el taxi. El més trist per a una persona és començar el dia 1 del mes sabent els diners que haurà guanyat a finals de mes. Si jo tinc el meu taxi, pensava, i en comptes de fer 8 hores en faig 20, guanyaré més. I em vaig comprar un Seat 1500, amb els diners que em van deixar els meus pares, i vaig llogar una llicència, que també vaig acabar comprant.

P. Aquesta manera de pensar sembla molt American way of life.

R. Em van explicar una dita que em va quedar gravada. És un senyor que neteja els vidres dels cotxes a la Monumental o al carrer Aragó. Quan li donaven la propina, el tio ratllava el cotxe amb una clau. I en canvi, als Estats Units, a l'home li donaven un dòlar, es retirava i pensava “jo un dia vull tenir un cotxe com aquest”. Aquesta és la diferència entre ells i nosaltres.

P. Quin és el conflicte que té amb Artur Mas i que el va portar a insultar-lo fa poc a televisió?

R. Vaig comprar fa 16 anys una emissora de televisió a un senyor de Sant Boi, recomanat per un de la Generalitat a través d'un soci que jo tenia a Tarragona, i maleïda l'hora que tenia aquest soci perquè es van repartir ells dos els diners. Vam començar a emetre en analògic. Posàvem videoclips, fèiem alguns programes, anava bé. Al concurs de la televisió digital ens van donar llicència per emetre al Vallès, al Llobregat i a Tarragona, però no a Barcelona, i una televisió no viu si no té Barcelona. I ens deien que ens la donarien al següent concurs, i passaven els concursos i donaven concessions a tothom menys a nosaltres. Al Grup Godó li van donar dos múltiples. De fet a casa nosaltres veiem TV3 HD perquè TV3 li té llogat un canal al senyor Godó, i Barça TV també la veiem així. Vam estar aguantant fins que vam guanyar un concurs però una empresa va demostrar que tenia més experiència que nosaltres i exigia el nostre canal. La Generalitat, amb Artur Mas de president, ens anava dient que ho arreglarien fins que ens van manar tancar la televisió. 18 persones al carrer amb 15 anys d'antiguitat la majoria. I l'empresa que demanava la nostra concessió era una televisió de tarot de Sabadell que va desaparèixer. El jutge va revocar el concurs però no li podien donar la llicència a l'empresa de Sabadell perquè ja no existia. La meva conclusió és que el problema de Catalunya és que es vegi Tele-Taxi. La televisió analògica la vaig comprar jo amb els meus diners. I quan ens treuen l'analògica perquè ve la digital, jo em quedo amb res. Haig d'estar content? És una de les poques obres que ells, el govern d'Artur Mas, podran dur al seu cap amb orgull.

P. Ha desistit aleshores de tenir televisió?

R. Mentre ells governin, esclar. Quan ja no hi siguin, m'ho tornaré a plantejar.

P. Per què creu que ha passat tot això?

R. Perquè hi ha gent que no entén el nostre èxit. Perquè hi ha gent que no viu la realitat del país. La quantitat de gent que m'ha dit que veia la televisió. Era música, gent que explicava les seves coses, entrevistes al programa Qui és qui. Jo he fet moltes entrevistes al senyor Mas. Segurament ell volia arribar a on havia d'arribar i aleshores a la merda tot el que hi hagués per sota. Que li quedi clar al senyor Mas que ell ja no hi és, jo continuo aquí; ell creu que tornarà, jo m'encarregaré que no. Qui riurà? Ningú.

P. Ha dit que només ha deixat de treballar a la ràdio un dia i mig. Un dia i mig en quants anys?

R. Faltar a la feina per estar malalt només un dia i mig, en 34 anys. I durant molts anys he treballat matí, tarda i nit, caps de setmana inclosos.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >